Diumenge, 29 de novembre de 2009
HISTÒRIES DE L'ESCOLA
Dimecres, 19 de desembre de 1973.
La Stra. Elena ha decidit llogar un vestit Reial per a la festa de Nadal de l’escola que es farà el divendres, 21 de desembre.
És la primera vegada que visitarà l’escola un personatge tan important i està il·lusionada amb aquesta iniciativa que ha tingut.
Decidida va al centre de la ciutat, on hi ha la única botiga que lloga aquest tipus de vestit. Recordeu que som a l’any 1973 i no és tan comú com ara.
Aconsegueix un vestit complert, i emocionada ho agafa tot: casaca amb pedreria, llarga capa, corona...
Només pensa en la il·lusió dels nens de l’escola.
Surt de la botiga carregada amb una gran bossa.
No ha calculat que la disfressa pesa molt.
Es tard, fa fred i no passa ni un taxi.
Carregada amb el vestit i encara il·lusionada, enfila Gran Via per anar a buscar l’autobús, amb l’esperança de que un moment o altre aparegui un taxi.
El taxi no apareix i cal agafar l’autobús.
Arriba a casa amb la gran bossa, que és gairebé més gran que ella, i pesa el doble. Està molt cansada però tan és. La festa de divendres i les cares dels nens bé s’ho val.
El dijous ho acaba de preparar tot. Les nadales, la visita dels pares, els nervis que sempre tenim els mestres just abans de fer aquest tipus de coses.
Mentre que els nens assagen hi ha un gran atemptat a Madrid.
A última hora de la tarda el govern decideix tancar divendres totes les escoles del país, en senyal de dol per la mort de Carrero Blanco.
El vestit no ha sortit de la bossa.
6 comentaris:
Aquestes coses solen passar, tu prepares algo amb tota la il.lusió del món... i alguna cosa ho esguerra. Però... aquest any no passarà!!!! i el vestit lluirà amb un quelcom especial.. la màgia que ilumina els ulls dels nens que el veuen!!!!
Judit
Que trist, imagino per un moment la cara de la Srta. Elena i la seva moral dolguda, pero no hem de pensar en coses tristes, i aquest any la Srta Elena tindrà la seva recompensa, s'ha de ser positiu i segur que tot sortirà com ella va imaginar fa 36 anys, els nens i els pares no som els mateixos, pero la nostra il-lusió si que ho es.
Francesca
Sembla mentida però si que es veritat que aquestes coses acostumen a passar, però no em puc ni imaginar el sentiment de decepció de la Srta. Elena; al cap i a la fí quina culpa tenien els nens de l'atemptat?
Jo encara recordo quan va morir Franco anava a primer com el meu fill i ens van treure a tots al pati no se molt be para que. Però be, els nens no tindrian que pagar per aquestes coses, segur que la Sta.Elena s'en recorda com si fos ahir i se li veurien trencades totes les il·lusions de aquell any, pero te sort de que any darrera any veu passar nens amb l'alegria no nomes al nadal i com se l'estimen. Se la guanyat
A la vida hi ha anècdotes que fan perillar l'esperit nadalenc i a mida que vaig creixent m'he d'esforçar més per conservar aquest esperit. Jo, desde ja fa temps, m'he proposat que res no m'espatlli la il.lusió de Nadal i al menys una vegada a l'any em permeto sentir-me Peter Pan.
Quins records!!! Amb els anys es recorden les coses amb nostalgia i simpatia. De totes maneres la decepció li haurà quedat compensada amb les Cavalcades de Reis.Cal veure amb quina força viu la nit del 5 de Gener. MS
Publica un comentari a l'entrada