Dilluns, 9 de maig de 2011
SINCERITAT
Avui revisàvem els quaderns de música de 1r. que tot estigués ja acabat, pintat i corregit.
Venien un per un a la meva taula i enllestíem la feina de manera individualitzada.
Sonava de fons “El matí” de Grieg.
Aquesta classe d’avui tan tranquil•la em permet fer una petita xerradeta amb cadascú d’ells. És un dels moments preferits meus. A part de la Música no dono cap altra assignatura i estar dins l’aula, en comptes del despatx, m’agrada molt.
Els hi pregunto coses i els hi faig broma. Això els descol•loca i els provoco verbalment de manera que a vegades dubten de si estic parlant seriosament o no.
És un moment dolç, especialment avui.
La sinceritat dels nens em meravella i sempre em pregunto en quin moment les persones deixem de ser espontànies per passar a dir allò que sovint no pensem.
No ha estat el cas d’avui. Tot i ser un petit trapella té una naturalitat que espero no perdi, si més no en molt de temps.
La conversa ha anat així:
- Ohhhh que moreno que estàs! Com és?
- És que he anat a la piscina.
- Quina sort. Jo vull anar aquesta piscina, on és?
- És a Cambrils, però jo ja sóc moreno.
- Puc venir a la teva piscina?

S’ho pensa. M’assenyala el llibre i em diu:
- Això no ho has corregit.
- Ja ho sé, ara ho corregeixo. Puc venir a la teva piscina? Insisteixo
S’ho pensa de nou i al final respon:
- Si, però allà no hi ha res de música.
- Ah tant és. A mi m’agrada altres coses també.
- Estàvem en una casa de fusta que es diu Bungalow.
- Això si que m’agrada! Ara segur que vinc amb tu. Puc?

Torna a fer cara de pensar i de pomes agres.
- Si, pots venir però allà hi ha hotels que pots estar.
- Lluny de la teva piscina?
- Una mica.

Crec que m’he quedat sense poder compartir la piscina amb ell.