Dimarts, 12 de gener de 2010
LA PIRULETA DE MADUIXA
La base de l’educació passa pel sentit comú.
Moltes vegades, com a mestres i com a pares, entrem en conflicte al no saber ben bé que és allò que hem de fer.
Quan em passa això intento que el meu cervell sigui el més lògic possible.
L’equilibri és aconseguir que tant el premi com el càstig es doni en el moment adequat i tingui el màxim d’efecte possible.
Jo renyo amb la mateixa facilitat que premio. No entenc aquesta por que tenen algunes mares (la majoria de vegades són mares) de renyar al seu fill.
Us penseu que us estimarà menys? Al contrari. A la llarga tot allò que fem en benefici d’ells i per aconseguir que siguin persones honestes, ens és retornat en escreix i gratitud per part d’ells.
La tolerància exagerada i la permissivitat no agrada als nens i molt menys agrada al nen que ja s’ha convertit en adult i recorda que la seva mare era tan feble que no va ser capaç de renyar-lo, i castigar-lo, quan calia i quan era el moment.
De totes maneres jo avui no us volia parlar del càstig, sinó de l’elogi.
És més, avui us volia explicar una anècdota.
El nen del que parlo no necessita que jo el castigui. Estic convençuda que el que necessita és l’efecte contrari.
Es despita una mica a la classe i tant la família com la Tutora li recorden, cada dia, que cal que escolti i es concentri en la feina.
Jo he actuat avui com a advocat del diable, o no... millor dit, he actuat com a àngel de la guarda.
L’he felicitat perquè fa l’esforç de concentrar-se i li he dit que avui ha fet la feina ben feta perquè ha escoltat.
La seva cara era tot un poema. De ben segur no entenia massa com jo el podia felicitar.
De fet aquesta era la meva estratègia, desconcertar-lo i fer-lo reaccionar en positiu. Com que sempre renyo utilitzar l’efecte contrari és una llicència que, quan me la permeto, acostuma a funcionar molt bé.
El cas ha estat que avui ha treballat positivament.
Abans de plegar ha vingut al despatx per ensenyar-me la feina ben feta. (això els hi fa sempre molta il·lusió fer-ho)
- ohhh que contenta que estic. Saps perquè has treballat tan be? Per que has escoltat!!!
- Siiiiiiii, m’ha dit amb els ulls oberts com a plats
- Estic tan contenta que ara et donaré un premi. Què vols?
Amb veu clara i forta m’ha dit:
- Una piruleta de maduixa!!!
M’ha deixat tan desconcertada... Sempre em diuen: no sé, el que tu vulguis.
Li he donat un color que tinc per donar com a premi. Sempre els hi dic que són colors especials que pinten molt bé, però el nen ha insistit: i la piruleta de maduixa?
Us podeu creure que al sortir de l’escola he anat a comprar-li la seva piruleta de maduixa. Se l’ha ben guanyat.
Jo no sé quin cargol cal apretar per guanyar 1000 euros, però el què si sé és que regalant una piruleta de maduixa guanyo el millor de tots els somriures.
10 comentaris:
Un cop més les teves experiències amb els nens m'omplen d'enveja
Avui m'ha trucat la meva dona a la feina dient que el nostre fill havia plorat desconsoladament dient que no volia anar a l'escola perquè no li sortia una operació matemàtica que ara estan fent a classe. El meu fill és d'aquells que abans que fer alguna cosa malament s'estima més no fer-la; i si no intenta fer-la, no aprendrà: el peix que es mossega la cua. Jo el castigo si es porta malament, no tinc por de què m'estimi menys en absolut, i l'elogio si fa bé les coses. Però realment ens costa fer que l'elogi li pesi tant com per que decideixi a intentar fer coses, tot i que s'equivoqui. Després, quan ho fa i ho fa bé, tot són flors i violes. Però la decisió inicial de llençar-se ... li costa moltíssim. Tot i els elogis.
Una reflexió en veu baixa.
LluísR
Sembla, primera impressió, que has apretat el cargol adecuat, dificil de trobar, i més quant no és un objecte, si no una personeta en formació,....i això.... NO TE PREU.... ahir va ser un dia especial per tots, llàstima de la seva panxeta, però esperem seguir aquest procès per veure com evoluciona,... MOLTISSIMES GRÀCIES.... David i Olga.
Es tracta d'esforç i d'experiencia, pero a vegades es difícil saver que fer. Els nens no venen amb un manual d'instruccions, això seria molt fàcil pero al mateix temps molt avorrit. No tots som iguals, i segur que aquest nen va ser molt feliç per la teva felicitació i tu també quan li vas fer entrega de la piruleta. Ahir estava llegint amb el Sergi, i si he de ser sincera vaig haver de parar un moment perque m'estava crispan els nervis, s'equivocava tota l'estona a la mateixa paraula, pero el que realment em savia greu no era que no la savés dir sino que no estava concentrat (li costa força concentrar-se), cada cop que s'equivocava el renyava, i com dic vaig haver de parar un moment per pensar com fer-ho, llavors dins meu una veuta va pensar, i si en lloc de renyar-lo li dic que si ho fa bé li donaré un caramel? (li entantan, pero no convenan massa), donçs fue mano de santo perqué quan li vaig fer repetir la paraula la va dir be, i tot content va mira-me somrient, li vaig tornar el somriure i li vaig dir ara si que ho has fet bé, així que ja pots agafar el caramel, pero em va sorpendre dient-me no mama no puc menjar caramels, la Neus i jo ens vem mirar al-lucinades i li vaig dir que encara que no era cap de setmana li deixava, pero ell tot emocionat, ens va explicar la história que la seva senyoreta Angels havia explicat de L'eric i les caries (per cert molt bona), pero al final li va poder més les ganes del caramel. Ojalà sempre sabessim que fer.
Francesca
Com diuen "una de cal y una de arena"; se´ls ha d´ensenyar q no tot son flors i violes, si una cosa es fa malament se´l renya, enkra q costi, i si ho fa bé se l`encoratge, no hi ha res com veure aquell sonriure ple d´orgull d´ells mateixos quan saben q ho han fet bé.
Patrícia
al fin puedo introducirme en el blog la verdad quehaceis un trabajo maravilloso y os esforzais en que todo salga bien yo si que me parece que soy una madre permisiva, error mio pero no puedo verlo mal intentare ser mas fuerte con ellos
Hi ha moments que els papis també necessitariem una piruleta de maduixa i que en els moments en que no podem més ens robessin un somriure.
Es verdad que cuando los reñimos, les estamos haciendo un favor. Al fin y al cabo tenemos que enseñarles.
Pero tambien me gusta decirle las cosas que hace bien. Se le ve tan contento cuando le digo "Muy bien,eres un campeon, asi se hace".
La verdad es que hay momentos para todo.
Noelia Massagué.
És molt més difícil fer riure que fer plorar. Ho diuen els actors, i quan un "fa d'actor" amb els nens també passa. Intento trobar maneres d'educar que facin riure: en general em resulten millor, cal imaginació, i saber combinar el riure amb la fermesa. I de tant en tant, també, cal que plorin, perquè la frustració no és divertida.
me encanta la historia, el niño y su piruleta de maduixa, este si que sabe lo que quiere.
Publica un comentari a l'entrada