Dijous, 30 d'octubre de 2008
REALITATS DIFERENTS
Avui una persona, en un comentari al blog, em preguntava si jo creia que el fet de ser castellanoparlant influïa directament en el fracàs escolar.
La meva primera resposta ha estat un no rotund. Però una pregunta tan complicada mereix una resposta meditada i pensada.
Jo tinc unes idees molt clares sobre educació i ensenyament. Aquestes idees són personals i basades, sobretot, en la meva experiència i amb el que he viscut. Recordeu que sóc néta, filla, neboda i germana de mestres.
Avui, i apartant-me del tema que ens ocupa, llegia a la premsa que ara els psicòlegs ja no defensen els grups de reforç organitzats per capacitats i nivells dels alumnes. Caram!!! Els hi ha costat prou!!!
Jo no he portat a terme mai a l’escola aquesta discriminació de grups.
Nosaltres separem els grups de desdoblament per ordre de llista, mai per nivell acadèmic.
Un nen de primària no mereix ser discriminat i posat en un nivell més baix que la resta de companys. Cal donar una oportunitat, demanar el màxim esforç, lluitar fins al final i intentar aconseguir els millors resultats.
Tampoc sóc gens partidària de fer currículums especials per a nens amb dificultats. Evidentment estic parlant de nens sense diagnòstic clar d’una deficiència psíquica.
Tornant al castellà, com a llengua materna, us he de dir que una cosa és que un nen sigui castellanoparlant però que el seu entorn sigui català,(veu televisió, llegeix i els seus pares entenen el català), o bé que el seu entorn sigui totalment castellà (fora de l’escola no té cap vincle social ni cultural amb aquesta llengua)
Són coses molt diferents.
Jo tinc a l’escola nens castellanoparlants absolutament brillants, sense cap dificultat d’aprenentatge i nens catalans amb greus problemes d’aprenentatge.
Malgrat tot, sempre parlo segons la meva experiència i també he de dir que, a la nostra escola, no tenim cap alumne que faci menys de dos anys que s’hagi incorporat al sistema educatiu, provinent d’altres països, ni cap alumne que no entengui ni parli català.
Aquesta és la nostra realitat escolar, la que jo conec i amb la qual em baso per donar les meves opinions o per compartir les meves experiències.
Del que passa fora només en sóc observadora.
4 comentaris:
Bon dia a tothom!
Si parlem de d’idioma jo puc parlar d’això amb coneixement propi... jo soc filla, neta, besnéta i tot el es pugui ser d’andalusos que van venir a treballar a Catalunya per que al seu poble no tenien res. A casa meva es menjava, i es menja, canelons per Sant Esteve i salmorejo a l'estiu. Vaig aprendre el català amb la Norma ( us recordeu ??? que gran soc ja, mare meva ) com qui aprèn angles i mai vaig tindre cap problema. Vaig poder arribar fins vaig voler . Aviat ja pensava en català encara que a casa meva es parlava castellà , mai vaig tindre un problema per això a l’escola. Es cert que eren altres temps i que a casa eran uns emigrants atipics (no eren dels que tornaven al poble cada estiu ni hem tingut mai casa allà) pero l’essència es la mateixa.. Jo vaig ser voluntària olímpica i la meva filla parla castellà amb els “yayos” i català de Girona amb las seves avies.. hem de saber treure el millor de cada situació i aprofitar-nos del que la vida ens posa en safata, no?
Salutacions
Merche
Gràcies per la teva resposta que, a més, comparteixo totalment. Volía l'opinió d'algú que realment viu en viu i en directe la realitat dels nens i la seva educació. Tot lo altre són opinions malintencionàdes i polititzades que fan mal, però que no tenen cap fonament.
Bon cap de setmana
Li
BONA CASTANYADA A TOTHOM!!!
TENIU PREVISTA ALGUNA ACTIVITAT AVUI?
Per la meva experiència en unes quantes escoles públiques no hi veig res a veure entre idioma de casa i fracàs escolar. Jo he tingut nens colombians, magrebins o ucraïnesos realment brillants tot i viure en entorns poc catalans. Si un alumne es troba bé a l'escola i té un entorn afectiu normal no hi ha d'haver cap problema de fracàs escolar sigui quina sigui la seva llengua materna, jo ho veig així.
Salut
Publica un comentari a l'entrada