Dimecres, 30 de maig de 2007
PSICÒLEGS
La gent que em coneix a fons sap la mala relació que tinc sempre amb els psicòlegs infantils.
Porto molts anys a la docència i us puc dir que mai un psicòleg ha aconseguit fer-me canviar d’opinió. Quan una persona té problemes sóc partidària del psiquiatre, per iniciativa pròpia mai envio un nen al psicòleg.
Això d’anar a una consulta del psicòleg a pintar i a fer classes de reforç ho pot fer un mestre, un pedagog... algú proper a una escola.
Crec, amb absoluta convicció, que un psicòleg infantil SEMPRE hauria de ser i tenir experiència com a mestre, si més no treballar dintre d’un centre escolar a jornada complerta.
La realitat de les aules només la coneixem els mestres que estem un mínim de 6 hores diàries amb els nens, no pas un psicòleg que hi està una hora a la setmana.
Quan jo vaig començar a fer de mestra tots els nens que tenien problemes i, anaven adreçats a un psicòleg, els hi deien que tenien dislèxia. Això de la dislèxia ja ha passat de moda. Ara els hi diuen que són superdotats!!!
En aquests moments la vagància, la malaeducació, la falta de respecte als mestres i als companys, treure malament els controls i no fer res de res es diu que es superdotació.
Com definirien els psicòlegs als alumnes que tenim responsables, brillants, treballadors i educats???
8 comentaris:
La meva dona és vetlladora d'un nen amb problemes d'adaptació, i puc confirmar totalment el que dius.
De fet, l'equip de mestres té una opinió, formada en el fet de conviure amb el nen a diari, i la psicòloga, amb una opinió més aviat "de manual", mai recolza la dels mestres.
TOTALMENT D’ACORD Montserrat; davant d’un problema o conflicte la feina s’ha de fer conjuntament amb a l’escola (es que parteixo de la base de que sinó confiem en els mestres i personal de l’escola dels nostres fills malament anem). Jo no he conegut mai cap criatura que l’hagin enviat al psicòleg i que hi hagi anat content. Recordo que el meu cosí cada vegada que hi havia d’anar li creaven 1 trauma i es passava tota l’hora sense obrir la boca, mirant les musaranyes fins que marxava.
Suposo que era per falta de confiança, com que el nano no la coneixia pensava que ella no n’havia de fer res dels seus suposats problemes.
Hi ha una paraula que els psicolegs desconeixen, és més nitan sols es al seu diccionari, s'en diu "sentit comú"i una altre "lógica" i els nenes sovint el que més necessiten a banda d'aixó es atenció,amor i respecte.
Un nen te multiplicats els defectes d'una persona gran,s'han d'anar pulint per recuperarlos amb escreix a la vellesa de manera ja irreversible. Crec mes com tuen els psiquiatres, però crec més en una bona tasca dels pares i mestres i deixem els psiquiatres per en Woody Allen.
Suposo que cada cas es diferent, i que en totes regles hi han exepcions.Jo vaig necessitar, quan tenia 10 o 11 anys, l'ajuda d'un professional, i l'escola, una escola pública, ho va recomanar als meus pares.Cada setmana em venia a veure, i quan es va donar conte de que hi havia un problema més important darrera, vam haver d'anar tota la familia; ara per ara agraeixo aquella mestra l'atenció que va para en mi, perquè de no haver estat així no sé que hagués estat de la meva familia.
Tot i així, també és cert que el meu germà va nèixer sismesó, i quan tenia 7 o 8 mesos un pediatre li va dir a ma mare que anés a un psicòleg, perque el nen no xutava una pilota, com volia que ho fes?, si li restavem els tres mesos que li faltaven.
De totes maneres no es bo tancar-se en banda, en cap de les dues versions perque no saps mai que et pot passar.laia
Dimecres al matí vaig pasar per davant d´una escola de Les Corts, en la que per cert he passat els pitjor 8 anys de la meva vida, i habien 5 o 6 nens en la finestra (amb més de mig cos fora) insultant a un altre nen (amb paraules que millor no reproduir...).
Després de molt reflexionar, prefereixo una gran educació que un pati gran. (Molta gent ja m´entendrà).
Hi han coses que no canvien, si els meus pares s´ho aguessin pensat millor, pot ser m´hauria estalviat molts anys de psicolegs. En les escoles hi han "maestros y maestrillos". Afortunadament la meva filla tindrà més sort i millors profesionals. Eva
Jo sóc mestra i en alguns casos els psicòlegs detecten coses que a l´escola se'ns escapa. Moltes vegades també ens ajuden a què les families siguin conscients que el nen té un problema (ho diu la mestra, l'equip psicopedagògic de l'escola, la psicòloga de fora de l'escola...).
En definitiva, penso que tots els professionals que podem ajudar als infants hauriem d'anar a una (també parlariem d'assistents socials, jutges...).
Tots els professionals tenen diferents nivells de competència, des de mestres a psiquiatres, i tots tenim diferents experiències amb aquests mateixos professionals, des de molt positives a molt negatives, però caure en generalitzacions poc fonamentades, i a partir d'aquí desqualificar tot un exercici professional em sembla poc respectuós, per no dir poc informat.
Us puc assegurar que hi ha psicòlegs que desenvolupen una tasca excel·lent en diferents àmbits, escoles, hospitals de dia, centres de salut mental, clínica privada, etc.
Però el més important de tot, deixem de pensar qui ho fa millor, qui té la solució, o quina pastilla és l'adequada, treballem plegats i aportem el millor de nosaltres mateixos i de la nostra experiència, acadèmica o no, en la qüestió fonamental que ens hauria d'interessar, el desenvolupament sa i harmònic dels nostres fills.
Per cert, potser no ve al cas, però el meu marit és psicòleg i jo psiquiatre.
Dolors Casanovas
jo crec, que hi ha una cosa molt important en la tasca educativa. A vegades se'n parla molt i es practica poc. Em refereixo a la interdisciplinarietat. Tots els professionals tenen quelcom a aportar des d'una vessant o altre. Jo soc educador social i també reivindico el nostre paper actiu dins els processos educatius. Jo sento, que s'ha de practicar més tot el que s'anomena també treball en xarxa...
Publica un comentari a l'entrada