22/5/07

Dimecres, 23 de maig de 2007
RESPONEN A PILOTES FORA
Els motius pels quals, de tant en tant, aturem una mica el joc de futbol al pati són molts.
Us puc assegurar que si els jugadors del Barça i de l’Espanyol posessin el mateix ímpetu que els vostres fills jugant al pati, en aquests moments aquests dos equips no es trobarien en les circumstàncies en les que es troben.
Juguen com si la victòria fos una qüestió personal, suen tant que és impossible tornar a la classe, seure calmats i molt menys escoltar el que els hi estem explicant, es barallen i es lesionen constantment. Evidentment tot això es treballa a ètica però a vegades cal frenar les coses, donar un respir i parar-se a reflexionar.
Els nens i les nenes han de tenir models clars i aprendre a conviure amb diferents maneres d’actuar i amb persones diferents.
Si volem una escola amb normes d’educació, bon comportament, treball acurat i ambient de concentració no podem estar, els mestres, tot el dia com a pares carinyosos i permissius, aquest no és el nostre paper.
Algú ha d’haver que tingui més mal geni, cal que es preocupin si se’ls crida al despatx de la Directora i cal tenir en compte que hi ha algú que té més força per adreçar aquests petits ferotges, a vegades encantadors, però a vegades amb problemàtiques complicades.
Jo sóc més inflexible en les normes però per això tinc aquest magnífic equip de mestres que saben portar-los hora a hora i dia a dia, que cedeixen una mica i jo sovint faig veure que no ho veig, però sempre sóc allà.
Malgrat tot la majoria m’estima molt i venen corrents a fer-me un petó quan em veuen pel carrer.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo crec que una cosa no té res a veure amb l'altre. No es tracta de que a l'escola actueu com a pares carinyosos i permisius (que per cert tampoc té res a veure ser carinyós amb ser permisiu.

Sempre s'ha dit, i ho comparteixo, que l'esport és una magnífica ocasió per a fomentar el treball en equip i altres formes de companyerisme. Crec per tant, que forma part de l'educació que els nostres fills reben a l'escola, i que evidentment, també hem de fomentar a casa.

Pel contrari, no crec que els hi aporti res de bo evitar totes aquelles situacions que poden ser causa de conflicte.

Francesc Puigcarbó ha dit...

no calien les explicacions, son obvies i s'hauria de parlar també dels pares dels nens que juguen a futbol, es gairebé sempre una manera d'actuar lamentable.

Anònim ha dit...

Discrepo TOTALMENT amb el Sr.Puigcarbó. Jo sóc un dels pares que jugo a futbol amb el meu fill de 4 anys i en cap cas entenc que sigui una actitud lamentable com ell indica, tot el contrari. Crec que es una manera de divertir-nos fent una activitat conjunta, és una manera de motivar-lo a fer una activitat esportiva que li aportarà un desenvolupament de les seves aptituts motrius i psicomotrius, a la vegada que li ensenyarà a socialitzarse amb la resta de companys i a aprendre el valor del treball en equip. Per tant no crec que aquesta actitud sigui tan LAMENTABLE. En la societat que tenim actualment els nens tenen unes vides molt sedentaries, pinten, escriuen, llegeixen, miren molt la TV, juguen amb les consoles i els ordinadors, per tant es necessari que ho compensin amb activitats físiques.
Montserrat dono fe que els teus alumnes t'estimen molt i quan et veuen pel carrer et venen corrents a fer-te un petò, no fa massa l'Arnau t'ho va fer...jeje

Anònim ha dit...

Es lo que comentamos el otro dia, siempre tiene que haber, el "Poli bueno y el Poli malo". Y cada uno debe asumir su papel...
Y piensa que es muy facil criticar los actos de los demas, lo dificil es ver lo que nosotros hacemos mal.
Me encanto la fotos de tu mami y tuya a la puerta del cole, que buen gusto poner la maquina de escribir...jajaja.
Un saludo.
Cris

Berenguer ha dit...

Crec que quan e Francesc Puigcarbó es referia a l'actitud dels pares dels nens que juguen a futbol, volia dir que de vegades, quan els nens juguen a futbol en competicions, alguns pares els criden consignes no del tot adequades. Per tant, no crec que critiqués el fet que els pares puguin jugar a pilota amb els fills!

També crec que hi ha d'haver fermesa dúctil en la direcció d'una escola, i el relat de la pilota ho explica molt bé. Jo m'hi he divertit molt!

Recordo que de vegades, de petit, amb els companys, ens agafava per llençar bosses o jaquetes per la finestra. La mestra es desesperava. La cosa es va acabar un dia que fou el mateix director qui va entrar a classe, amb tota la seva autoritat, amb mig somriure, i amb una jaqueta, que acabàvem de llençar, a la ma. Va caminar cap al grup que sempre fèiem l'entremaliadura, va deixar la jaqueta sobre una taula, i ens va dir: "Em sembla que us cauen coses sovint, aneu amb compte...que no us caigui un càstig a vosaltres".
No ho vam tornar a fer.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb la Montserrat i totalment d'acord amb en Jordi.
Potser el secret, i l'equilibri és que ambdues actituds son necessàries i es complementen.
Els mestres fent de mestres, i els pares/mares de pares/mares, fet que sovint es confon amb massa facilitat.

Unknown ha dit...

En un patí no hi poden jugar tots a l'hora, sino la resta no pot jugar-hi bé. A l'escola del meu fill es va arribar a una sol·lució. Cada dia pot jugar un dia grup de nens diferent.Trobo que es una bona forma de solucionar-ho.

Francesc Puigcarbó ha dit...

EN bWERENGUER HO HA INTERPRETAT CORRECTAMENT, aquests pares em referia, son els que utilitzen expressións tan enriquidopres per els sesu fills, com:
trenca-li la cama
mata'l
no t'aixequis,perd temps.
ségal
burru, hem perdut per culpa teva
etc etc etc
i de pitjors, i no es ni un ni dos, ni han uns quants. L'efecte molt bo no és, fixeu-vos en un altre nivell dos deportistes que ho han estat per els seus pares com aquell qui diu per nassos. En Sergi Bruguera i en Toni Elias, i aixó es nota.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el Jordi, per imposar disciplina i respecte no cal mantenir una actitud distant amb els alumnes, com molt bé diu l'Alex es questió de trobar l'equilibri i ensenyar-lis quan una cosa es pot fer i quan no. Igual que hem de fer els pares amb els nostres fills, ensenyar-los a diferenciar quan som els seus amics i quan som la autoritat materna/paterna.

Odalric ha dit...

Tan important és saber dir Sí com saber dir NO.

El problema actual és la falta de referents sòlids i per la meva experiència (molt petitona, ho sé) els nens necessiten saber que podem dir NO.

No sé pq però els dona seguretat... i per això mateix t'estimen i et fan un petó, Montserrat :)

Anònim ha dit...

Tenint en compte amb la serietat i sentit de la competitivitat que demostren tenir els nostres fills a l´hora de jugar a fútbol, és clara la diferència entre jugar i anar a casa a descansar o seguir jugant a un altra cosa, i jugar i després haver de reprende unes classes amb un alt nivell d´exigència, una de les raons per les quals molts pares hem optat per aquesta escola. D´altra banda, Montserrat, no només són els nens que us agafen estima, també els pares,... encara que hi ha algún que també us temeix..jaja. Olga.

Anònim ha dit...

La classe de P5 juguen a futbol cada dia, si no és que el meu fill s'inventa el partit, que ja podria ser. Les nenes s'hi van afegint i la senyoreta, diuen ells, fa d'àrbit, santa paciència! cada vespre el ritual és el mateix: -mama, quans gols he fet avui? - quants? 3, -apa, això són molts, eh? no, perquè x n'ha fet 4 i hem perdut, -oh.. demà ja guanyareu.. i llavors et relata fil per randa el partit; perquè no m'explica quantes fitxes ha fet? doncs perquè aquella és l'estona del dia que ha desconectat i s'ho ha passar pipa, ha suat, ha cridat, s'ha enfadat... i deu haber passat per tots els estats possibles. Descansen, però després jo no voldria ser la mestra que els ha de calmar per rependre les classes.
Judit

Anònim ha dit...

Un dels criteris que ens va fer decidir a portar els nostres fills a aquesta escola va ser el de la "familiaritat de tracte i convivencia", els criteris ferms i clars i alhora la facilitat d'accés a direcció. Una vegada més, això ha quedat reflectit en el comentari de "pilotes fora", doncs a mí el que m'ha cridat més l'atenció és que els nostres fills puguin, fins i tot, demanar la "pilota" a la seva directora, de ben segur que encara que la resposta de vegades no els hi agradi del tot, no a totes les escoles els nens tenen aquesta sort, tenir accés a direcció, no tan sols per una cridada forta d'atenció, els nostres tenen la sort de poder gaudir el tracte diari i constant d'aquesta figura en la seva vida qüotidiana, a classe, a l'entrada i sortida, als passadissos, a les trobades importants (com la d'aquesta tarda als Jocs Florals), quan tenen un mal día i son escoltats sense demanar hora...etc.
Igual ens passa als pares, que tenim la sort que aquesta figura está sempres present com a referent i accesible en tot moment, i això, pares i mares,
es tot un luxe.
En definitiva, a part de les "pilotes fora" veiem també les "pilotes dintre".

Dolors Casanovas.

Anònim ha dit...

por lo que comenta mi hijo ,que esta en p5 para el, este es uno de los mejores momentos en en cole, salir al patio jugar con la pelota y compartir con sus amigos es el juego que mas le gusta, a mi manera d ever el Futbol es un juego que los ayuda a trabajar en equipo, a generar compañerismo y logicamente los hace enfadar como cualquier otra actividad, estarian muy tristes si no pudieran jugar al futbol, delly

Anònim ha dit...

Estic totalment d’acord amb el comentari de la Dolors Casanova, sembla que m’hagis llegit el pensament (al Jordi també el recolzo eh!). A vegades podem estar d’acord o no amb algunes decisions (faltaria mes que tots penséssim de la mateixa manera com si fóssim membres d’una secta) però la gràcia es poder-ho comentar i intercanviar opinions i la veritat es que a l’escola es doneu moltes facilitats per fer-ho tant en la distancia curta (com comenta la Dolors) com a través d’aquest fantàstic blog. Gràcies