Dijous, 2 de maig de 2007
MENTIDES
Avui, després de renyar a un nen de 7 anys, quan m’he girat d’esquena, m’ha tret la llengua. Un dels avantatges (o inconvenients) de treballar amb nens petits és que als dos segons tots els que l’han vist, i els que no també s’han afegit a l’acusació, l’han delatat.
Malgrat la pressió dels seus companys ell ho ha negat tota l’estona. No he volgut allargar-ho més ja que he cregut que no valia la pena, ni tan sols recordava per què l’havia renyat de bon començament, per tant li he dit que no ho tornés a fer i he continuat amb la classe.
Més tard l’he trobat per l’escala i m’ha demanat disculpes, per tant era culpable.
Una altra nena portava la bata arrugada i sense rentar ja que no l’havia deixat al cabàs de la roba bruta el divendres i la seva mare, cansada de repetir cada setmana el mateix, ha decidit no dir-li res a veure si per fi agafava responsabilitat. El cas és que jo estava al corrent del que havia passat a casa i amb intenció li he preguntat que com era que portava la bata tan arrugada, la resposta ha estat immediata: és que la mama no ha tingut temps de rentar-la, m'ha dit.
Quan li he fet repetir, i davant la meva cara d’admiració, ha dit enseguida que era culpa seva per no posar la bata a rentar.
Aquests casos són quotidians tant a l’escola com a casa.
Oblideu-vos de la frase: el meu fill no diu mentides!
El vostre fill o filla s’arregla les coses per sortir vencedor, si més no per intentar no tenir problemes.
A l’escola la culpa sempre és dels pares i a casa la culpa sempre és de la mestra.
El dia que entenguem aquest instint de supervivència i d’autoprotecció serà el moment en que ell s’adonarà de que no va pel bon camí, mentre això no passi enrederà a pares i mestres i anirà a pitjor.
8 comentaris:
M'ha agradat l'informe de NORMES BÀSIQUES.Són d'aquelles coses que quan les llegim tots pensem que són tan bàsiques que tothom ho sabem i sempre ens exclamem del veï. Potser si reflexionèssim sincerament ens adonariem que sóm els primers en malcriar els nostre fills, uns per defecte i els altres per excés.Jo no crec en la disciplina estricte ni en la felicitat anàrquica. Hem de trobar l'equilibri en educar amb disciplina, criteri i molt d'amor.
És la part més difícil de ser pares i encara i així és allò que m'es m'omple en aquesta vida.
Quan era petita, jo veia que la figura dels meus Pares, i tenia el que es diu "Poli bueno, Poli malo" i am el temps, em trobo a la mateixa situacio. Aixi donem un equilibri al nostres fills, ni tot es blanc, ni tot es negre. Ara! si tambe nosaltres, el Pares, algun cop diem mentides, petites, pero mentides, perque a lo millor no em acabat una feina al treball, i de seguida trobem una excusa per el Jefe...tambe tenim instint de supervivencia!!!!!. Ho portem a dintre desde petits.
Et felicito per totes le visites que tens al teu blog, estem molt orgullosos de la feina que fas.
Un petonas...
Aixo que dius es molt interessant. El tema de dir mentides es delicat, quan son petits forma part del joc i ho fan d'una manera innocent. De tota manera penso que cal educar-los sobre l’honestedat, i ensenyar a distingir el real del imaginari.
Tambe crec que davant d'un conflicte o situació delicada cal felicitar-los per haver-nos explicat la veritat (m'agrada felicitar al meu fill quan fa alguna cosa ben feta), i si ha dit mentides, abans de renyar-lo cal saber els motius que l’han fet mentir.
El tema de la responsabilitat es una batalla continua... Cada dia de repetir el mateix al final et canses...Reconec que en algun moment tambè he emprat la tècnica de veure que fa.
Ei! Se m'oblidava.També sóc mestre. (vinc del teu blog de fotos)
El tema de les mentides és un tema preocupant, sobretot quan comencin a fer-se més grans.Espero que a mesura que vagin passant els anys sapiguem, el seu pare i jo, ensenyar-li la importancia de dir sempre la veritat.laia
Els adults 'valorem' en teoria -i així potser ha de ser- la sinceritat infantil, però, a la pràctica, per sobreviure i fins i tot per conviure amb una mica de solidesa mentim constantment. I ja no parlo d'estaments polítics, de la publicitat, etc. És de les primeres coses que t'adones quan ets petita, que el que et diuen els grans i el que fan és moooolt diferent. Per això crec que, amb les mentides infantils, s'ha de tenir una gran tolerància.
Hola soc la mare de la nena de la bata arrugada. Us he de dir que, aquest divendres passat, la bata ha estat posada al cabàs de la roba bruta ràpidament. Ha estat el primer que ha fet quan ha arribat a casa. A veure què dura !!!jajajaja.
Publica un comentari a l'entrada