Des de 1927 fent escola

4/10/11

Dimarts, 4 d'octubre de 2011
DE NOU ESFORÇ
Aquests nens que veieu darrera la carpeta són de tercer. Estaven fent el seu primer examen d’aquest curs.
El tercer és sens dubte el curs més complicat de la primària.
Això no vol dir que a partir d’ara, i un cop superat, tot seran flors i violes. El que vol dir és que comença el camí de l’esforç i de la superació per part dels nens i un camí de sacrifici pels pares.
Els nens han d’esforçar-se en solucionar els seus propis problemes a l’aula.
Per part dels pares cal enfrontar-se a no caure en la temptació de resoldre a cada moment els problemes dels seus fills.
Els pares patim quan els fills s'esforcen i no aconsegueixen el que es proposen.
Sentim la temptació de resoldre'ls el problema, però aquest esforç que fan és precisament el que cal educar, perquè hauran de viure amb ell tota la vida.
Fins i tot mantenir una amistat en el temps comporta esforç.
El problema no és que els nens busquin qualsevol drecera per aconseguir el mínim esforç, això ho hem fet tots.
El que és inexplicable és que els pares no es comprometin a potenciar la cultura de l’esforç.
És cert que no n'hi ha prou amb l'esforç, però sense esforç no aconseguirem mai res.
L’esforç és el mitjà.
També és veritat que el declivi de la cultura de l'esforç va lligat a un paternalisme mal entès que cada cop és més preocupant.
No volem que el nen hagi d'esforçar-se en accés, ens fa por que s'angoixi i li posem un paracaigudes abans de llançar-se i mai no fa el salt.
Fem veure que sap quan no sap, li amaguem els defectes i els errors, l'aplaudim i potenciem la falsedat que tot va bé i que amb el temps ja s'adonarà que les coses costen d'assolir.
De moment diguem-li que sigui feliç, pensem erròniament.
Cal posar-los davant de reptes nous, perquè hagi de trobar solucions per ell mateix.
I sobretot cal ajudar al mestre i estar al seu costat.
Recordeu??? Estem al mateix bàndol.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

És de les coses que tinc més clares, que sense esforçar-se no s'aconsegueix res...I pot ser que a vegades, tot i esforçar-nos, el resultat no sigui l'esperat, però la propera vegada serà millor...No em canso de repetir-ho al meu fill...Els deures els acabaríem abans si li "xivés" les respostes, però cada vegada que m'ho demana el que li dic és que s'ha d'esforçar a trobar la resposta i si s'equivoca jo l'ajudaré, però abans de "xivar-li" se n'anirà sense els deures fets a l'escola...Ho sento molt, però em treu de polleguera que no es vulguin esforçar...Sílvia Z.

Família Coll Borràs ha dit...

Completament d´acord, l´esforç i la perseverància son dues eines indispensables a tota la vida; com dius és molt fàcil donar la solució, el difícil realment és ajudar a buscar la solució.
Si t´ho donen tot fet després la batecada és molt més forta.
Sóm un equip.
Patrícia

Anònim ha dit...

Cert...tercer és complicat. Sóc mare d'un d'ells i és un no parar. Sé que molts cops perdo la paciència. Vull que estigui tot acabat, estudiat i perfecte i de vegades el crido pels nervis.De vegades tampoc s'ho mereix per cal dir que és bo i no es queixa cap dia pels deures.
Seiem tots dos al menjador perque així el puc ajudar i estar al seu costat. No per fer-ho jo sinó perquè vegi que per mi també és important el que està fent i el seu esforç i que em té al seu costat per qualsevol dubte. Jo mentres tant vaig miran l'agenda,l'organitzo una mica i vigilo que faci bona lletra,si no ja sap que li esborro i a tornar a comeÇar. No se si ho estic fent bé però vull que vegi que l'esforç que esta fent el fem junts.
Que vegi que formem un equip,vosaltres,ell i jo.
El camí de l'esforç i de la superació ha començat i si,estem al mateix bàndol.
Marta Sanromà.

Anònim ha dit...

La cultura de l'esforç. Els meus pares ho han sabut fer estupendamente amb mi, i tot i que de petita no ho acavaba d'entendre i moltes vegades pensava que ho portaven al limit en comparacio amb les meves amigues, quan he madurat ho he entes. La vida ens ensenya i si aprenem a aixecar-nos el segon cop posarem les mans abans de caure. M'agradaria transmetre-li aquesta filosofia als meus fills. En aixo tambe m'esforço. Cal apretar pero no ofegar: Estem del mateix costat l'escola i els pares, no hi ha dubte.
Montse

Berenguer ha dit...

Un dels grans avantatges de l'actual crisi és poder ornar a posar sobre la taula valors i conceptes vitals que havien quedats aparcats.

Si no hi ha esforç, no es gaudeix tant del resultat!

Anònim ha dit...

La primera setmana va tenir moments d'angoixa, la veritat és que jo vaig al-lucinar de la quantitat de deures i estudi, potser els deures no eran de gran volum pero el fet de copiar els anunciats trigava hores, peró com tot és acostumar-se, ha agafat rapidesa a l'hora de copiar els anunciats, intenta acavar els deures a l'escola i organitzar bé l'agenda amb els deures que tocan al dia següent. Així donçs a l'esforç jo li afegiría també la rutina. Per part dels pares tornem al de sempre no sols han hagut d'acostumar-se ells sino també nosaltres, peró per sort després de gairabé quatre setmanes podríem dir que està ja tot "superat".
Francesca

Anònim ha dit...

Quant avancs millor, la vida és un constant esforç i només els que es tornen a aixecar poden continuar endavant i prosperar........... Aixó és el que intento que aprenguin les meves filles. Eva

Laia ha dit...

Jo recordo perfectament quan la meva nena va començar tercer, si q és molt dur, però mereix la pena.
Ànims a tots els campions de tercer!! i a totes les mamis i papis que ho pateixen...

Anònim ha dit...

Si alguna cosa aprenen aquest curs és a esforçar-se més, però no puntualment nomès per aquest curs, aquesta "eina" de l´esforç ja els acompanya per tota la vida...i aquí també els pares hem de treure tota la paciència, comprensió i també "ma dura" perque aquesta important lliçó sigui ben apressa, sense cap tipus de dubte sense al costat de l´escola.....no crec que sigui un bon senyal que tan a sobint hagis de recordar als pares que el cami l´hem de fer junts, una reflexió. Olga.

Anònim ha dit...

Hola,

com a mare d'un dofí, ara tot just comencem a preparar-nos per a aquest llarg camí de formació que ha d'emprendre el nostre fill. Malgrat que sabem que ha d'agafar hàbits que el serviran per al futur, de vegades, per anar més ràpid, fer-ho millor, ... acabem recollint nosaltres les joguines o els papers sense deixar que ho endreci ell.
Si ara no tenim paciència...!
Hem d'esforçar-nos també per a ajudar al nostre fill a créixer i formar-se.
Gràcies escola per a facilitar-nos la tasca amb aquests consells!

Helena Palau
mare dofí Adrià Cubells