Dilluns, 3 d'octubre de 2011
LA FORÇA
Si hi ha una cosa que m’emociona sempre, absolutament sempre, són els castellers.

De ben petita els meus pares em portaven a la Plaça de Sant Jaume a veure’ls. Recordo que admirava la força i la valentia.
Veure l’anxaneta a dalt em produïa, i em produeix, un corrent elèctric per tot el meu cos. Els pèls de punta i l’emoció acostumen sempre a paralitzar-me quan els veig.
El so de la gralla explica l’estat del castell i ens informa del valor.
Malgrat tot jo sempre admirava secretament a l’aixecador. El més petit, el que no saluda, el que no rep els aplaudiments, el que no fa un petó al públic però el que sosté a l’anxaneta.
De fet és el que fa l’esforç en silenci, però no per això és menys esforç.
Un castell és com la vida.
L’anem fent amb esforç, amb força, amb perseverança, amb emoció... i quan tot cau tornem a pujar amb superació, amb més esforç, amb voluntat i amb més força que mai.
Si puc transmetre als meus alumnes una petita part d’aquest missatge de ben segur em sentiré el millor aixecador del món. Ells seran la pinya que aixecaran la seva vida... i seran els anxanetes de la seva pròpia vida.
La vida és plena de dificultats.
L’important és tornar-se a aixecar
I lluitar fins al final.