10/12/07

Dilluns, 10 de desembre de 2007
MALHUMOR???... NO, GRÀCIES
Els finals de trimestre són força estressants.
No estic de massa bon humor.
Acabem de cantar i ballar. Estan molt esverats i quan això passa faig que es posin tots a la paret.
Estic enfadada, per tant no m’escolto a ningú.
Imagineu-me a mi com si fos l’estatua de Colom, assenyalant la paret i dient:
- tots a la paret! No vull sentir a ningú.
Mentre dic això noto que un petit em pica a la cama. No li faig cas. Repeteixo, tots a la paret, senyalant amb el braç estès.
El nen insisteix, no em parla, sap que no escolto a ningú, però continua picant-me a la cama.
M’està posant nerviosa. Me’l miro, amb cara de pocs amics, i li dic: tots a la paret!
Aleshores em senyala a terra i me n’adono que estic trepitjant el cordill de la seva bamba, per tant no es pot moure.
- Uiii, perdona. Li dic, tot aixecant el peu de sobre el seu cordill i que així pugui anar, per fi, a la paret.
Em retorna un ampli somriure, aixeca les espatlles i marxa. De lluny em fa l’ullet.
Acabo d’oblidar per què estava de mal humor.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

MALGRAT ELS PROBLEMES QUE TENIEU ELS MESTRES, QUAN ET LLEGEIXO EM VENEN GANES DE SER MESTRA!!!

Anònim ha dit...

pobret!!
laia

Darabuc ha dit...

No som gens perfectes... Però tens raó, la qüestió clau està en saber reaccionar a temps, saber aprofitar les coses bones per a canviar de pas quan cal.

Anònim ha dit...

Anécdota molt divertida... sobretot si te la imagines jajaja

Lourdes Borras :-) ha dit...

Anècdotes com aquestes i sobretot el somriure d’una criatura, et dóna forces per a tota la setmana...

Anònim ha dit...

m'estic imaginan l'escena i suposo que la cara d'enfadada s'haurà tornat de cop en cara d'alegria encara que hagi sigut internament, a vegades quan la neus o el sergi em fan enfadar molt, llavors fan alguna que la feina es meva perqué no notin les ganes que tinc de riure, ja que no es seriós està donant la bronca i que s'escapi el riure, peró es el que tenen els nens que tant fan enfadar com riure en segons.
francesca

Anònim ha dit...

Fantastic! No se si reir o plorar, la veritat és que m'emocionat una mica, m'imaginava la cara de la Sta.Montserrat seriosa i la del pobre nen tocant la cama. Que és el que se li pasaria per el cap? Deberia-ho dedicar un dia a contar anecdotas que us pasan amb ells, són fantasticas i als pares crec ens anima molt saber que és el que pasa de tant en tant. M'imagino que tindreu moltes, bones, dolentes, però que han de ser uns records que us quedin per a tota la vida en agraïment per la vostra paciencia. Gràcies.
Silvia

Francesc Puigcarbó ha dit...

Bonissimm, i el nen molt fi...

Anònim ha dit...

Molt bona la situacio es que me la imagino en plan comic i encara es mes divertit.
De tant en tant estaria be fer el bloc en vinyetas oi???

JRoca ha dit...

Molt bona,
quan els alumnes surten amb cosetes d'aquestes de cop se'ns obliden els maldecaps, fem una feina magnífica.
Salut

Divendres, 15 de desembre del 2017 CONCERT DELS NENS I LES NENES DE LA CLASSE DE P3 Aquí teníu els grans cantaires i ballarins. Esperem q...