Dimarts, 31 d’octubre de 2006
El Quim ha portat a l’escola una carbassa enorme que la seva tieta s’ha entretingut, amb força gràcia, a buidar-la i fer-li una cara riallera.
Sóc partidària de celebrar la Castanyada abans que Halloween, el Tió abans que el Papa Noel però el Quim l’ha portada amb tanta il·lusió que li he correspost de la mateixa manera.
L’hem tingut aquests dies a la classe i cada vegada que hi entro la carbassa em mostra un somriure irònic que cada dia em posa més nerviosa; sembla que es rigui del que explico, de les cançons que canto amb els nens i de tota la situació en general.
Aquest matí la carbassa estava podrida i l’hem llençat amb força pena per part dels nens però amb alegria continguda per part meva.
Des de la paperera encara veig la cara irònica que em somriu i no deixa de mirar-me.
Feliç Castanyada a tothom.

Dilluns, 30 d’octubre 2006
Ja han arribat les fotos de Nadal, aviat les donarem a les famílies i totes comprovaran que els seus fills són els més macos de tots, i tenen raó.
Diuen que només hi ha un nen preciós en el món, i aquest el té cada mare.
Fer fotos no és feina fàcil.
El dia que les hem de fer rebo les instruccions a primera hora del matí: que se la faci sense ulleres, que se la faci amb el cabell recollit, que se la faci amb la jaqueta, que se la faci amb el cosí, que se la faci amb el germà, que la faci sol... en fi, les possibilitats són infinites.
Jo vaig dient que si a tot i després faig el que puc.
Normalment ho recordo tot i els nens surten preciosos.
D’aquí un temps és molt bonic veure les fotos i anar veient com han crescut any rere any i recordar els feliços anys que passaren a l’escola.

Diumenge, 29 d’octubre de 2006
La frase del diumenge: “L’exemple no és la principal manera d’educar als nens; és la única manera” (Einstein)

Dissabte, 28 d’octubre de 2006
Cap de setmana? Aquí teniu la frase per pensar:
“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes” (Pitágoras)

Divendres, 27 d’octubre de 2006
La primera vegada que vam tenir nens xinesos a l’escola era una família nombrosa.
Quan van venir a matricular-los van aparèixer tots plegats: nens, nenes, pare, mare, tiets... tots eren iguals, no ens enteníem gens i ells només feien que somriure.
No sabíen gaire bé si volíen portar els nens o vendre’ns alguna cosa.
El més gran era un nen, la segona una nena i el nadó una altra nena, el problema era saber que era el tercer fill de la família, que tenia uns quatre anys.
Tots quatre eren idèntics, duien el mateix tall de cabell i anaven vestits iguals.
Saber el nom (Yun) no ens va ajudar gaire i preguntar-ho va ser feina inútil perquè no ens enteníem.
La primera qüestió era saber si ensenyar-li on era el lavabo de nens o el lavabo de nenes.
Al final vam decidir fer una ullada ràpida i solucionar el dilema.
La Yun era una nena.

Dijous, 26 d'ocubre de 2006
Caòtic, matí caòtic.
Arriba la infermera per vacunar els de la classe de 6è.
Ens preparem i anem cridant-los perquè vagin passant.
En parença tot anava bé i hem acabat força ràpid.
Tot d’una se m’acut entrar a la classe a veure com estava tothom i m’he trobat amb tota la moguda:
Una nena estirada a terra marejada, un altre, llarg com un Sant Pau, estirat en un altre costat de la classe, una altra blanca com el paper intentava ventar-se i la mestra que no donava a l’abast.
El mareig s’encomanava per moments i la situació s’escapava de les mans:
He decidit donar quatre crits:
- el proper que es maregi li dono un parell de clatellots per reanimar-lo!
Sembla que això els hi ha fet efecte i la cosa ha acabat aquí.
D’aquí un mes hem de donar la 2a. dosis, buffff, no vull ni pensar-hi.

Dimecres, 25 d’octubre de 2006
Avui hem fet un simulacre d’incendi.
La veritat és que ens hem divertit força fent veure que trucàvem als bombers i sortint ràpidament de l’escola.
Només hem trigat 3 minuts 10 segons en sortir tots al carrer i deixar l’escola buida.
Els nens s’ho han pres molt seriosament i tots han fet el que els hi havíem explicat, menys el Quim que, quan ja havia sortit de la classe, ha tornat enrere per agafar una lupa que li agrada molt i no la volia deixar per si de cas el simulacre era real. Una mica més i hem de trucar a una ambulància per atendre a la seva mestra que per poc no li agafa un àtac quan ha vist que tornava a classe en busca del seu tresor. Un cop ha sortit, com que és força matusser, ha trepitjat una caca de gos que hi havia just al mig del carrer i hem estat perfumats gairebé mig matí malgrat que ho hem netejat com hem pogut.
L’Helena s’ha endut una decepció ja que ella es pensava que tiraríem pots de fum per fer-ho tot més real.
Malgrat aquests entrebancs la prova ha estat superada amb èxit.

Dimarts, 24 d’octubre de 2006
Avui ens ha vingut a veure una antiga alumna.
Ha passat per davant de l’escola amb el cotxe i no ha pogut resistir la temptació d’entrar-hi. Feia gairebé 30 anys que no tornava i nerviosa ha picat al timbre.
L’hem reconegut enseguida, en veritat ha calgut que primer digués qui era, i molt emocionada ens ha posat al corrent de les novetats familiars: s’ha casat, té dues nenes, les germanes estan bé i els pares tot just acaben de jubilar-se.
Ens ha fet il·lusió, la veritat, però quan ha marxat ens hem recordat dels problemes que ens havia portat la seva família.
La seva mare no volia que les nenes aprenguessin català i vam mantenir una lluita constant degut això.
Un bon dia la Directora, la meva mare, li va dir que si no volia català ja podia treure les nenes de l’escola... al següent curs van canviar les nenes per anar a una altra escola on encara es feia tot en castellà.
Us podeu imaginar que tota la conversa d’avui l’ha fet parlant en castellà.
M’he quedat amb el dubte de que si finalment va aprendre català.

Dilluns, 23 d'octubre de 2006
L’Helena i en Quim seran els nostres alumnes tipus.
En realitat aquests noms corresponen a la meva àvia, fundadora de l’escola, i al meu avi.
Quan parli dels alumnes ho faré en boca d’ells i així mantindré l’anonimat i la privacitat dels nens de l’escola.
Els casos i les anècdotes que explico són reals però sempre els hi passarà als nostres personatges Helena i Quim.
Ells dos pertanyen a una família de classe mitjana, van a una escola concertada i viuen en el barri.
Avui l’Helena i en Quim han sortit d’escola entusiasmats amb una circular pels pares notificant que durant aquesta setmana es farà un simulacre d’incendi, pensen divertir-se molt el dia que ho fem.

Diumenge, 22 d'octubre de 2006
A l'escola hi tenim uns 250 nens i nenes. Els més petitons acaben de fer l'anyet i els més grandots acabaran l'escola amb 12 anys.
En principi sembla una escola petita però un cop estàs a dins ben aviat te n'adones que no és tan petita... jo això ho sé molt bé, 250 nens vol dir 250 problemes diaris multiplicat per 250 mares i 250 pares, caldria també afegir algun que altre avi o àvia, els cangurs i les novies dels pares ja que els nòvios de les mares acostumen a ser més discrets.

Dissabte, 21 d'octubre de 2006
PETITA HISTÒRIA
La meva escola la va fundar sobre l'any 1927 la meva àvia materna. Ella era una mestra de les d'abans, la seva passió per l'ensenyament també era com les d'abans, quans les mestres eren valorades, admirades i respectades.
Vivia al mateix edifici on ara està ubicada l'escola i allà a la sala i alcova va començar a fer classes de dia a nenes i al vespre a totes aquelles dones del barri que no sabien gairebé res de lletres i números però molt de la vida.
Ella tenia molta paciència, encara ara alguna àvia em diu: ella d'un cap dur el feia tou...
Va posar un nom de Mare de Déu a l'escola perque llavors, en aquella època, és el que es feia, segur que és ella la que ha protegit tots aquests anys ja que sinó no entenc com hem pogut arribar fin avui.
L'escola era petita però tenia un gran pati amb una bonica palmera on les nenes jugaven.
Avui ja no hi és la palmera i per aquell pati i passen cada dia centenars de cotxes.
A vegades quan estic donant classe i miro per la finestra intento imaginar, entre el garbuix dels cotxes, com jugaven aquelles nenes al voltant de la palmera.

Divendres, 20 d'octubre de 2006
NAIXEMENT DEL DIARI
Sempre he pensat escriure un diari de l'escola. A la meva escola hi passen moltes coses, com en totes, suposo.
Hi ha dies més tranquils però dies que semblen surrealistes, altres divertits, fins i tot hi ha dies tristos.
Hi ha coses que sap greu que s'oblidin per que ningú les escriu ni les explica, és per això que m'he decidit a escriure.
Serà una rutina nova per mi escriure cada dia, veure'm si ho aconsegueixo. A lo millor molt aviat veig que no passen tantes coses i deixo de fer-ho, però de moment tinc moltes coses per explicar, només amb la història de l'escola en tinc per un munt de dies.