26/9/12

Dimecres, 26 de setembre de 2012
BON DIA
He llegit la faula del quiosquer i com que val la pena la vull compartir amb vostaltres.
Resulta que l'actriu Cindy Harris va acompanyar un amic a comprar el diari al quiosc.
El seu col·lega es va adreçar al quiosquer amb un somriure a la boca, amb unes maneres exquisides i amb un tarannà digne del millor manual de civisme i urbanitat. El va saludar i amb una amabilitat exquisida li va demanar el diari, que solia comprar cada dia, li va pagar el que costava i se'n va acomiadar amb un altre desplegament de bones maneres modèlic.
A tot això, l'home que regentava el quiosc havia tingut un comportament indigne. Sec, eixut, distant, fred, desagradable.
El quiosquer no li va dirigir la paraula, amb prou feines se'l va mirar quan li va pagar el diari. Remugava i rondinava feinejant entre piles de revistes i diaris, gairebé aliè al client que li agraïa amb un somriure i un Déu vos guard, un servei inexistent.
Quan van sortir del quiosc, Harris va preguntar al seu amic “Què ho fa que siguis tan amable amb un paio que no es mereix ni que el saludis?”
En la resposta hi ha la clau per entendre una manera de ser i de fer que hem d'aplicar ara. L'amic de Harris li respon: “Cindy, ja em coneixes, sóc així –així d'amable, considerat i atent– i no vull que sigui ell qui decideixi com he de ser jo.”
Sí senyor! Em trec el barret.
Cadascú ha de poder decidir com vol ser, sense que les actituds de les persones del seu voltant el condicionin ni més ni menys del que ell vulgui ser o fer. Si esperem que aquest algú ens entengui o que ens torni d'alguna manera la nostra amabilitat estem arreglats.

Jo intento cada dia començar amb un somriure i lluitar alegrement malgrat les tempestes que em trobo de bon matí. De ben segur per això m'agrada tant el mal anomenat "mal temps".


2 comentaris:

XAVIER MARTI ha dit...

M'encanta que el blog tingui entrades quasi diàries. Les trobava a faltar.
Estava perdent la costum de mirar-ho cada dia, com el diari. Hem passat una travessa del desert amb poques entrades. També culpa dels que escrivim molt molt poc. Es molt agradable llegir que passa al cole portes endins i de tant en tant faules,reflexions, vivències, etc. A veure si la disposició de temps de la "escriptora" ens fa tornar a la beneïda rutina de la lectura diària (o quasi diària). Gracies

Anònim ha dit...

Una bona llicó. Cert és que ningú o millor dit tots hem de decidir com volem ser, que volem sentir i que volem transmetre. Però sempre hi ha algun dia o alguna situació que per un moment algú be i et toca la fibra i en aquell moment ja no ets com voldríes ser.
Francesca

Dilluns, 4 de desembre del 2017 ALMA Té vuit anys. Avui ha entrat a l’escola i tot just la he vist li dic: -Ohhhh que bonica que ...