Dimecres, 21 de setembre de 2011
EN EL MATEIX VAIXELL
Aquesta és la setmana de reunions de família.
Sempre observo aquestes reunions des de la barrera, si més no, ho intento.
M’agrada observar. La sociologia m’interessa molt i em dóna informació molt interessant.
Avui en la reunió dels més petits de l’escola es respirava un ambient tranquil, distès i familiar.
Els pares dels més petits no s’enfronten encara a lliçons, deures, exàmens, esforç... això facilita molt el camí.
El problema comença quan cal lluitar cada dia, no sobreprotegir l’infant i adonar-se que fer de pare no és fàcil i que la comoditat acostuma a ser un problema a la llarga.
Tot just comencem a caminar plegats.
De vegades fer entendre que família i escola som aliats és complicat. Fins que no arribem a interioritzar aquesta idea el camí fa pujada i ens costa caminar.
Llegiu aquestes reflexions.
Llegiu-les a poc a poc i penseu.
No em donis tot el que et demano.
De vegades només demano per veure fins on puc arribar.
No em cridis.
Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també i no ho vull fer.
Compleix les promeses, bones o dolentes.
Si em promets un premi dóna-me'l; però també si és un càstig.
No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o germana.
Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà. I si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que patirà.
No canviïs d'opinió tant sovint sobre el que he de fer.
Decideix i manté aquesta decisió.
Deixa'm valer-me per mi mateix.
Si tu ho fas tot per mi, jo mai no podré aprendre.
No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo en digui per tu.
Em fas sentir malament i perdre la confiança en el que dius.
Quan estiguis equivocat en alguna cosa accepta-ho.
Així creixerà l'opinió que tinc de tu i així m'ajudaràs a admetre també les meves equivocacions.
No em diguis que faci una cosa si tu no la fas.
Jo aprendré sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis. Però mai faré el que diguis i no facis.
Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "No! No tinc temps per tonteries!" o "Això no té importància".
Tracta de comprendre'm i ajuda'm.
Estima'm. I digues-m'ho.
A mi m'agrada sentir-ho dir, encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.
Respecte els mestres de la meva escola. Ells treballen per mi I necessiten que els ajudis I els hi donis suport.
Cal dir-los que el seu treball dóna fruits. Ells col•laboren en la meva educació.
Són una part important en la nostra vida.
7 comentaris:
Aquesta tarda he anat a la reunió de pares de P-1. He sortit d'allò més contenta. És cert que sóc "veterana", però moltes de les coses que han explicat que fan les senyoretes amb els nous Picarols m'han semblat noves. També m'encanta veure el lloc on la meva filla es passa la major part del dia, saber quines són les seves rutines, els jocs amb els que juga...No em canso de sentir a les senyoretes, la reunió se m'ha fet curta i no he tingut pressa per marxar. Quan ja baixava pel carrer Vallespir anava ben feliç pensant que quines senyoretes tan maques que té la meva Carla i sabent que no podria estar en millors mans!!!Moltes gràcies per tot!Sílvia Z.
Quanta raó en frases tan petites, quantes veritats i quants sentiments...
A casa creiem que si no caminen junts amb l´escola la cosa no anirà per bon camí, tots som aquí fent-nos costat en les coses bones i en les dolentes, per això sabem que sent un bon equip arribaràn molt lluny.
Gràcies per fer-nos tan particeps i sapiguer que esteu al costat, ni davant, ni darrere... no tothom pot dir que té un ambient tan maco i familiar a l´escola.
Família Coll Borràs
Aquestes frases ens fan reflexionar molt.
És veritat que estem en el mateix equip i així ens ho feu sentir.
Tenim una escola, per a mi, única.
Segur que caminant junts tot ens sortirà molt millor.
Noelia Massagué.
Quantes veritats en poques frases!
Gràcies per tota la vostra dedicació i bons consells. En el nostre cas, pares que tenen el primer fill, tots aquests consells ens és de moltisima utilitat. Per nosaltres és molt important veure que el nostre nen està en bones mans, i aixó ens ho van demostrar, i estem segurs que seguirà així, tot l'equip de senyoretes.
Ens encanta el blog, i animem a la Montserrat en la seva tasca.
Pares dofí Marc.
Que bonic i que cert. Tinc els pels de punta i els ulls negats en alguna frase que m'he sentit identificada... Bè, família, anem fent camí...tots junts com sempre,en el mateix vaixell.
SOM-HI!!!
Marta Sanromà.
Es fantastic! genial et fa pensar moltisim pero aixo sera tota una dedicacio que començar per aquestes frases tant clares... el que esta clar es que tenim el mateix vaixell, i el vincle amb l´escola es importantisim, Gracies per la plena feina i dedicacio aquests petitons que necesiten tant aquests primers dies, Gracies!!
Aina G.
Publica un comentari a l'entrada