Dimecres, 24 de febrer de 2010
ELS NENS MÉS BONICS DEL MÓN
Agafo la càmera i dic:
- Me’n vaig al parvulari!!! Si hi ha algun problema em truqueu al mòbil!!!
- Valeeeeeeeeee, em contesta el Jordi sense aixecar la vista de la feina administrativa que està fent.
El Sr Pinyol, més veterà, només em mira.
Aquesta escena, i la breu conversa, es repeteix cada dia un parell de vegades, com a poc.
No puc marxar de l’escola sense dir on vaig i recordar i repetir que “si hi ha algun problema” em truquin al mòbil.
Això no és res més que una deformació professional que he heretat de la Srta Elena.
Arribo al parvulari amb la idea de fer fotos del material que estant portant sobre els mitjans de transport.
L’Àngels i la Laura tenen hora lliure i estan per terra pintant uns murals enormes de la roda i el globus. Els hi està quedant molt maco i els hi recordo que em truquin per fer fotos quan facin aquesta activitat que estan preparant.
No puc seguir sense fer la meva parada obligada als Pollets.
La Sheila els hi ha donat les nines i estan tots fent moixaines. Què monos!!!
Acaronen les nines al so de la música, fan veure que les adormen... i m’ensenyen com ho fan.
Foto obligada.
ELS NENS MÉS BONICS DEL MÓN
Agafo la càmera i dic:
- Me’n vaig al parvulari!!! Si hi ha algun problema em truqueu al mòbil!!!
- Valeeeeeeeeee, em contesta el Jordi sense aixecar la vista de la feina administrativa que està fent.
El Sr Pinyol, més veterà, només em mira.
Aquesta escena, i la breu conversa, es repeteix cada dia un parell de vegades, com a poc.
No puc marxar de l’escola sense dir on vaig i recordar i repetir que “si hi ha algun problema” em truquin al mòbil.
Això no és res més que una deformació professional que he heretat de la Srta Elena.
Arribo al parvulari amb la idea de fer fotos del material que estant portant sobre els mitjans de transport.
L’Àngels i la Laura tenen hora lliure i estan per terra pintant uns murals enormes de la roda i el globus. Els hi està quedant molt maco i els hi recordo que em truquin per fer fotos quan facin aquesta activitat que estan preparant.
No puc seguir sense fer la meva parada obligada als Pollets.
La Sheila els hi ha donat les nines i estan tots fent moixaines. Què monos!!!
Acaronen les nines al so de la música, fan veure que les adormen... i m’ensenyen com ho fan.
Foto obligada.
Traspasso el pati i entro a veure els Óssos. Estan fent anglès amb la teacher Dolors i no vull destorbar. Faig una foto de les coses que han portat, i abans que comencin a explicar-me mil històries marxo. Tot i així quan ja he tancat la porta sento que em criden.
Continuo i entro als Cargols.
La Maria organitza les fitxes dels nens mentre que l’Elsa els té amb rotllana davant de la pissarra. Sento que diu:
- A veure, Èric, dibuixa a la pissarra una línia horitzontal. L'Èric s’aixeca i així ho fa.
Passo casi de puntetes. No faig ni la foto. Els té tan concentrats i ben posadets que no vull interrompre res.
Entro als Peixos, només per fer, en principi, la foto del material.
La Isabel està fent música.
Canten no sé pas quina cançó amb un nino. Tots concentrats, tots fent ballar al peluix.
La Maria organitza les fitxes dels nens mentre que l’Elsa els té amb rotllana davant de la pissarra. Sento que diu:
- A veure, Èric, dibuixa a la pissarra una línia horitzontal. L'Èric s’aixeca i així ho fa.
Passo casi de puntetes. No faig ni la foto. Els té tan concentrats i ben posadets que no vull interrompre res.
Entro als Peixos, només per fer, en principi, la foto del material.
La Isabel està fent música.
Canten no sé pas quina cançó amb un nino. Tots concentrats, tots fent ballar al peluix.
Quantes coses!!! Què bé!!! La gent col•labora molt, estic contenta.
Mentre la Isabel els ha col•locat a punt de ballar un vals.
Comença la música... els nens ballen abraçadets a les nines: un, dos tres... un, dos, tres...
Comença la música... els nens ballen abraçadets a les nines: un, dos tres... un, dos, tres...
Just en aquest moment escriuria el post més bonic del món però el que faig és gaudir de la felicitat que em donen els vostres fills i compartir-ho amb vosaltres...
7 comentaris:
Envejo les sensacions que descrius...de ben segur que això no es paga amb diners!!
Ahhhh!!!! quina enveja!!!!
Laia
Vivir el dia a dia con los niños, ver como van creciendo, ver sus avances, etc. tiene que ser algo muy especial. Supongo que a todos nos gustaria poder sentir tantas sencaciones de ver a los niños tan felices.
Gracias por hacer que nuestros hijos vayan contentos al colegio.
Noelia Massagué.
I jo pregunto Montserrat, que feiem avans quan no exixtian els mòbils? Quina mala o bona costum, segons es miri, que tenim de portar el mòbil a sobre per tot com si fos part del nostre cos, em puc deixar el bolso, les claus, aixó si el mòbil, no. Pero bromes a part, el Sergi porta tota la setmana preguntant sols obrir els ulls pel matí, avuí toca cole, i jo li contesto si, i ell deixar anar amb un crit, bien!!. Haig de dir que sempre va content pero no se pero aquesta setmana encara va més, suposo que el tema del globo el té emocionat, diu que quan sigui gran serà astronauta i anirà amb un globus al cel. Es d'agrair aquesta il-lusió que sentan per apendre coses noves, i com sempre dic es perque darrera d'aquest treball s'amagan unes bones mestres.
Francesca
Quines fotos més maques, quanta alegria!!!
Un dia haurieu de deixar-nos veure´ls darrera una porta sense q ells ens veiessin, seria genial!!!
Patrícia
Montse quina sort tens de poder gaudir dels nostres fills en els moments que descrius. Gràcies per descriurens aquestes estonetes que ens acosten mes a ells. Es genial!!!!
Quines fotos més maques, els nens trasmeteixen felicitat!!!!
Pares, Pollet Isaac.
Bon dia pares i mares dels Cargols!
És veritat Montserrat que els cargols estaven molt concentrats però, encara traballem el TRAÇ VERTICAL! i ho fan molt bé!!!
Srta. Elsa
Publica un comentari a l'entrada