16/5/07

Dimecres, 16 de maig de 2007
LA SÍNDROME DE L’EMPERADOR
Avui a “El Periódico” hi havia un article molt interessant sobre els mal tractes de fills a pares, els quals són cada cop més habituals, i es denomina síndrome de l’emperador.
Aquests nois no són nens malalts, no pateixen cap psicopatia, ni consumeixen drogues, ni tan sols formen part de famílies desestructurades. Ells creuen que els seu pares no tenen cap poder sobre ells i no manifesten cap sentiment afectuós.
Aquestes agressions comencen sobre els 7 anys, a vegades abans. Tot comença amb insults lleus, després amb desobediència general, mentides... i a l’arribar a l’adolescència a les empentes, amenaces, puntades, bufetades...
A l’article també es comentava la tendència actual dels pares per facilitar la vida als nens. Hi ha pares obsessionats (jo ho he vist varies vegades) en eliminar tots els obstacles que poden anar sorgint en la vida dels seus fills. Tot els hi solucionen, no els volen renyar, aleshores creixen sense capacitat de tolerar la frustració i la insatisfacció. És molt important ensenyar a aprendre a resoldre els propis conflictes, ja que sinó qualsevol problema o la prohibició de qualsevol fet els hi provoca agitació, que es transforma en violència per evitar l’esforç.
Us convido a la reflexió personal a cadascú de vosaltres, no us penseu que això només li passa al veí.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ha de ser mes complexe, nosaltres hem deixat pujar les nostres tres filles amb molta llibertat i no hem tingut cap problema, llevat de l'adolesc+ència que es aquella edat en que els pares ens tornem beneits, pero aixó es desempre, per a mi que els videojocs i els dibuixos animats actuals hi tenen molt a veure.

Anònim ha dit...

Avui especialment hem sento molt implicada amb el comentari del blog i del periódico,donada la meva tasca diaria profesional al hospital de dia per adolescents com ja saps. Nosaltres diariament podem veure situacions com las descritas i en edats cada vegada mes tempranes, els pares pensen que de petits tot si val i fins i tot que fan gracia...de grans es ja tard per marcar límits,per apendre a superar les fustracions,etc.Podría explicar molts casos on s'ha detectat que tot comença ja de petits. De manera que com dius no pensem que aixó només li passa al veí,ens hem de deixar guiar i aconsellar,desde l'escola que moltes vegades son els primers de detectar una situació de risc. No hem vull estendre mès dons com ja he dit cada día veig situacions com aquestes, espero que com diu la Montserrat tots plegats avui fem una seria reflexió a casa sobre el tema, val la pena que pensem que renyar a temps als nostres fills,possar els límits adequatsés, és una manera de dir als nostres fills que els ESTIMEM!!

Dolors Casanovas

Anònim ha dit...

Una de les pors que reconèc tenir, desde que la meva nena va començar a reivindicar la seva capacitat de decidir,és fins quin punt has de saber dir.li que no, que hi han coses que són de la teva competència, que no ha de ser tot el que ella digui, només perqué ella ho digui.
Bé, crec que no és una cosa còmode de fer, però a la llarga, molt a la llarga, te'n adones que és molt més útil enfadar-te amb ells dos, o tres, o quatre... vegades al dia durant els anys en els que es formen com a persones, que no empenedir-te'n durant la resta de la teva vida.
laia.

Anònim ha dit...

I jo em pregunto...
No hi tindrà a veure alguna cosa la banalització de la violència?

TV, Consoles, etc... Crec que la violència envolta els nens/nenes des de bén petits.
Això provoca per un cantó que per ells la violència sigui una cosa més, i en molts casos la fan servir com a una eina més de comunicació.
Personalment, tinc una filla de 4 anys, i si pega no em val que demani perdó. Considero que cinc minutets asseguda pensant el que ha fet li fan veure la importància de no emprar la violència.

Anònim ha dit...

Montserrat,

Ahir vam venir a conèixer la vostra escola, ens ha agradat molt i ens ha confirmat la bona impressió que dóna aquest fantàstic blog, que amb un llenguatge planer i natural, parla dels problemes i petits desafiaments que tenim els pares cada dia. Gràcies per escriure tant, i tant bé.

Anònim ha dit...

Els nens et desafian a diari per sapiguer fins a on poden arribar.Sembla que neixin ja amb aquest instinte. La meva filla amb 5 anys es creu molt gran i portem una temporada de dirme NO a tot constant. No m'agrada que plori ni que monti al numeret al carrer però si amb 5 anys no li paro als peus no sé que pasará amb el seu futur. Sempre li raono als motius del castig i també demano el perdó,abraçada i petons peró el castig sempre es vigent.
Crec que aixó es basic educar i ensenyar els teus fills a distinguir lo que está bé o malament,d'igual manera que premiem les coses ben fetes tenim que corretgir les dolentes i castigar si es necesari sense les coses que mes els hi agrada.
Igualment reconec que amb fa mes mal a mi que amb ella....però intento no baixar del burro...per mi sempre es la meva petitona.
Belen