Divendres, 20 de gener de 2012
PER FI... DIVENDRES!!!
Divendres tarda. Decideixo aprofitar i anar a comprar la roba “perro caniche”. Agafo el cotxe i tot traspassant la ciutat arribo al meu destí.
La meva intenció és aparcar en doble fila, baixar, comprar ràpid i marxar però penso que comprar “perro caniche” no serà una tasca fàcil. No tinc pressa, no he de tornar a l’escola i és divendres per tant puc fer-ho amb calma i sense estrès.
Entro al Pàrquing. No m’agraden els pàrquings perquè em fan por. Dono moltes voltes per dins buscant una plaça lliure que estigui just al costat del Caixer automàtic i d’una porta de sortida. Al final trobo la plaça perfecte. Faig una foto del número de plaça per si de cas i contenta de creure’m previsora surto.
Arribo a la botiga.
És un lloc molt gran ple de rotllos i rotllos de teles. Només hi ha uns clients i uns cinc o sis dependents que estan fent la xerradeta.
Demano per la persona que em va atendre per telèfon i evidentment és l’únic d’ells que està atenent als únics clients de la botiga.
Paciència, em dic a mi mateixa, és divendres i no has de tornar a l’escola.
Em distrec passejant pels estrets passadissos plens a vessar de tubs de coloraines.
Per fi la parella acaba amb la seva tria de roba i el depenent em pot atendre.
- Bona tarda, sóc de l’Escola del Carme i vinc pel tema de la tela de “perro caniche”.
- Si, ho recordo. Vine que t’ensenyo.
Em porta per un passadís estret i per unes escales encara més estretes fins una sala amb prestatgeries fins el sostre plenes de teles peludes que em provoquen de sobte i sense avís, una mena d’al•lèrgia i em dóna per esternudar sense parar.
El “perro caniche” és qüestió resulta tenir pedigree d’alta casta, si més no el seu preu, per tant cal buscar una altra opció que s’acosti més al pressupost.
Entre esternut i esternut trobem el què busquem. És una mena de pel de foca nadó blanca, sense pedigree, però que ens anirà a la perfecció.
- Genial! Em quedo aquesta.
El depenent somriu alleugerat. Suposo que els meus esternuts l’estan posant una mica nerviós i vol marxar d’allà aviat. Jo encara més.
- Quants metres vols? Em diu mentre que agafa la peça.
- 100 metres
Em mira incrèdul i deixa la peça al seu lloc.
- No tenim pas 100 metres d’això aquí!
- T’he dit que vinc d’una escola. Podies imaginar que necessitaria bastant. I ara què?
- Cal trucar al magatzem que ens ho baixin.
- Cap problema. No tinc pressa. Truca i m’espero que ens ho baixin.
- Ohhh són les sis. El magatzem tanca a les sis.
- A les sis? Però si fa una hora que heu obert!
- Sí, però ells tanquen a les sis.
- En fi, hauré de venir demà
- Nooo demà el magatzem no obre. Ara ja fins dilluns.
Paciència, Montserrat, em dic a mi mateixa. No t’estressis. És divendres.
Abans de sortir de la botiga obro el bolso per agafar les claus del cotxe, monedes i el tiquet del pàrquing. Sempre ho faig per no entretenir-me allà dins.
De sobte no trobo el tiquet.
El meu bolso és com el de la Mary Poppins: ple d’andròmines de tot tipus.
El tiquet no pareix. Regiro les meves butxaques. Res. Començo a rondinar i a perdre la paciència.
Estic amb el cap dins la bossa regirant i fent soroll amb les claus, la colònia, la càmera, els carregadors, el mòbil i tot allò que ni us podeu imaginar trobar.
Remugant en veu alta aixeco el cap i em trobo a tots els dependents mirant-me i interrogant-me amb la mirada.
Els hi explico que no trobo el tiquet del pàrquing i ràpidament es disposen a ajudar-me.
Un d’ells fa lloc al mostrador i em diu que buidi allà el bolso.
No em veig en cor de mostrar allà al mig, públicament davant uns desconeguts, la intimitat que amaga el que hi porto.
Li dic que no es preocupi que ja remeno. Insisteix.
Un altre em dóna un cop de mà i li diu: mai li has de dir a una dona que buidi el seu bolso al mig de tothom.
Sospiro alleugerada.
Miro de nou als dependents i els veig a tots mirant per terra entre els passadissos de roba.
El tiquet no apareix.
La situació em comença a incomodar i donant les gràcies i dient que no es preocupin surto de la botiga.
Ara sóc jo la que miro a terra buscant que apareixi el tiquet pel terra brut de la ciutat.
Entro al pàrquing i parlo amb l’intèrfon tot explicant a crits, per fer-me sentir, el que m’ha passat.
Em sembla entendre que he d’anar a l’oficina que està a l’entrada amb Roger de Llúria. Evidentment jo estic a l’altra punta de pàrquing.
Començo a caminar ara entremig de cotxes solitaris. Cada cop vaig més ràpid i només es sent el soroll de les meves botes. Gairebé corro. Començo a tenir por. Cada vegada més, els pàrquings em fan molta por.
Arribo a les oficines i li explico gairebé sense alè després de corre, el que m’ha passat.
Per sort l’empleat és un noi molt amable que em diu que tranquil•la, que li he d’omplir uns papers i cap problema.
Treu uns papers i em diu:
- Matrícula del cotxe?
Ara si que la hem fet bona!!! No tinc ni idea de la matrícula del meu cotxe!
- uixxxxx no me la sé.
- Doncs és imprescindible. Saps on està aparcat?
- Siiii, això si que ho sé! Fins i tot he fet una foto al nro de plaça per si oblidava on el tenia. Li dic contenta de saber aquesta resposta.
- Doncs has d’anar al cotxe, fer la foto de la matrícula, tornar aquí, signar els papers, pagar, tornar al cotxe i sortir.
- No podem agafar aquesta motoreta elèctrica i anar en un moment?
- Sí que podríem però estic sol i no puc deixar l’oficina sense ningú.
Dons, va. Desfés el camí de la por per apuntar la matrícula del cotxe. De nou ràpid i vigilant la meva esquena he arribat al cotxe però he desobeït l’ordre. He pujat directament i he anat amb ell fins l’oficina. He anat en contra direcció per dins, he aparcat en doble fila impedint la sortida però el meu humor ja no donava per més.
Quan m’ha vist arribar i deixar el cotxe mal posat i impedint el pas, ha arrufat el nas però ha omplert els papers ràpidament i per fi he pogut sortit.
Tornant per la Gran Via maleïa l’estona perduda i el meu mal cap. De reüll he vist a terra del seient del copilot el tiquet del pàrquing que des d’allà em mirava burleta.
He rigut sorollosament sola dins el cotxe.
Què més dóna! Al cap i a la fi... per fi és divendres!!!
