27/9/07

Dijous, 27 de setembre de 2007
CA-CHE-TA
Ahir recordàvem, a l’escola, una anècdota que va passar fa uns quants anys.
Al nostre protagonista li costava molt i molt parlar clar i la majoria de vegades no l’enteníem. Deuria tenir uns tres o quatre anys.
Cada matí entrava i deia: me quitas la “cacheta”? i la srta. cada dia li contestava, remarcant i allargant les síl·labes, CHAA-QUEE-TAA.
Aquest ritual a l’hora d’entrar era diari però les mestres d’Infantil acostumen a tenir molta paciència i cada dia es repetia el mateix.
Un bon dia va entrar a la classe molt content i digué:
- senyoreta, senyoreta.... ya lo sé decir CAA-CHEE-TAA

26/9/07




Dimecres, 26 de setembre de 2007
BITS
Cada matí, després de les rutines, la classe dels Lleons comença a treballar tot dient: ments despertes, orelles ben obertes, ulls ben oberts.
Un cop hem respirat fons i tots estem a punt , el primer que fem és passar la tanda dels Bits.
Els bits són unitats d’informació presentades en cartolines i per blocs temàtics.
La imatge representa elements del nostre entorn: minerals, fruites, races de gossos, instruments...
Cada setmana es passen tres categories diferents, per exemple, dinosaures, fruites i instruments...
La Srta. Lorena els hi ensenya amb rapidesa i agilitat les fotos i els hi diu el nom del que veuen i els nens i les nenes ho repeteixen en veu alta.
L’objectiu de tot plegat no és que els alumnes memoritzin cada bit, sinó aconseguir l’estímul visual i auditiu, i estimular així la intel·ligència visual i auditiva.
Veure’ls gaudir a la classe és un plaer que vull compartir amb vosaltres.

25/9/07

Dimarts, 25 de setembre de 2007
POLSERES MUSICALS
Poc a poc tots entrem en la dinàmica del curs i els més petits no són pas una excepció.
Gairebé ningú ja no plora i, després de comprovar que fer rebequeries no serveix de res a l’escola, tots intenten col·laborar i treballar.
Avui dins la caixa dels “angelets de la música” hi hem trobat unes polseres amb cascavells. Beneït moment en que vaig tenir la genial idea! He estat tres hores amb el so dels cascavells ficat al cap, però les cares d’il·lusió bé s’ho valen.
He aconseguit que tots se la volguessin posar i que aprenguessin a esperar el seu torn.
És curiós veure com nens i nenes fan un espectacle a les mares, en sóc testimoni, i a l’escola són uns veritables àngels que saben esperar el seu torn, tot és qüestió d’ensenyar-los i no cedir.
Cada deu minuts anàvem fent torns per posar-los les polseres musicals. Evidentment tots la volien però hem d’aprendre a compartir i esperar.
He tingut tot tipus de reaccions:
- l’exigent que si no li posava la polsera plorava
- l’espavilat que donava empentes per arribar el primer
- l’encantador que em mirava amb ullets carinyosos per descol·locar-me
- el que no callava tot dient: i jo? I jo? Quan me la poses?
- L’amenaçador que em deia que si no li posava li diria a la mama
Tant era la seva manipulació, tots han gaudit dels seus minuts jugant amb la polsera i en cap ocasió he cedit als seus desitjos capritxosos, vosaltres també ho podeu aconseguir amb paciència i rectitud.
Ha calgut, però, estar ben alerta ja que, un petit de tres anys, se l’amagada en un dels canvis i ha duplicat torn, sort que sempre hi ha un que se n’adona de tot, en aquest cas el Xavier, i ràpidament ha exclamat:
- Srta, Srta, el Víctor té la polsera amagada i no te la vol donar!
No ha tingut més remei que donar-me-la amb cara de pomes agres i dient-me que ja tenia ganes que s’acabés l’hora de música, però us puc assegurar que ha continuat ballant i cantant tota l’estona.
No us deixeu entabanar, són uns petits dimoniets.

24/9/07

Dilluns, 24 de setembre de 2007
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS
Aquests dies els pares i les mares estem immersos en la feina d’escollir i programar les activitats extraescolars.
No us ho sabria dir del cert, ja que no ho he calculat, però així per sobre m’atreviria a dir que sobre un 80% de nens i nenes entre els 3 i els 16 anys fa algun tipus d’activitat extraescolar.
Aquestes activitats estan en alça, degut principalment als horaris laborals dels pares.
Les activitats extraescolars acaben de perfilar el dia escolar dels nens i, si estan ben programades i ben escollides, la majoria de vegades són lúdiques, interessants i formatives.
Si no s’ha de fer alguna d’aquestes activitats per alguna raó concreta (reforç, malformació...) és important que els vostres fills participin en la seva elecció i que l’activitat els hi resulti beneficiosa com a persones, els hi doni seguretat, afavoreixi la sociabilitat i tinguin la possibilitat de destacar-hi.
Heu de recordar-los el compromís i la responsabilitat de que si s’apunten han d’acabar, com a mínim tot el trimestre, i que no els deixareu “desapuntar” davant la primera dificultat.
Intenteu no omplir-los d’activitats fins molt tard, cal que per les tardes ens doni temps de fer-les, de berenar, de seure a fer deures, i d’acabar el dia amb una estona de joc, i sobretot no us oblideu de tenir cada dia una estoneta de vida familiar tots junts. Difícil? Cert, però no impossible, intenteu fer l’esforç, val la pena.

21/9/07

Divendres, 21 de setembre de 2007
MERCÈ 2007
Aquí teniu el programa de la Mercè, per si li voleu donar una ullada i gaudir de la Festa.
Bona Festa Major.
http://www.bcn.cat/merce/

20/9/07

Dijous, 20 de setembre de 2007
"VENT DEL PLA"
De tant en tant els hi recordo als meus alumnes que, si al sortir a la tarda, veuen que ningú els ha vingut a buscar es quedin al meu costat sense moure’s.
Ahir els hi recordava als nens i les nenes de 2n i tots van començar a dir la seva:
- no podem marxar sols per que ens poden raptar
- la mama diu que no marxi amb ningú
- han raptat a una nena i no la troben i li han fet mal
Tot anava segons la normalitat més absoluta fins que un nen va dir:
- al “Vent del Pla” hi ha un dolent que és Mosso d’esquadra!
Per aquells que ho desconeixeu en aquesta sèrie, producció de la Televisió Pública Catalana, en aquests moments el dolent de la pel·lícula, (culpable d’assetjament sexual) resulta que és un Mosso d’esquadra (la nostra Policia Pública).
Aquest Mosso és, en principi, una persona encantadora què gaudeix de la confiança absoluta de tota la gent del poble.
Jo em pregunto: quina mena de país posa en evidencia a la seva pròpia policia?
Quina mena de models d’autoritat i confiança podem transmetre als nostres infants si som nosaltres mateixos els que ens desacreditem?
A part del fet de què no és una sèrie per nens i la franja horària no és de tarda penso que la nostra societat, i la nostra Televisió Pública, hauria de vetllar més per una base més solida.
No podem protegir als nens de tots els mals de la societat (ja sé que els Mossos no són tots modèlics) però aquesta imatge pot desconcertar i fa que els models que hem de donar trontollin per tot arreu.
Un cop més les famílies i l'escola ens quedem sols entre el món mediàtic.
Agraïm a totes aquelles famílies que ahir mateix van col·laborar amb l’escola i van buscar un lloc alternatiu per anar a jugar a la tarda.
Moltes gràcies.

19/9/07

Dimecres, 19 de setembre de 2007
TRANS-ÓPERA
Els que em seguiu en el blog ja coneixeu la meva mania de que els nens aprenguin a escoltar tot tipus de música, arribin a tenir criteri sobre la que més els hi agrada i tinguin la valentia de no avergonyir-se pel fet de què els hi agradi la música clàssica, cosa que a vegades costa de reconèixer davant els altres companys.
Els meus alumnes em porten sovint CD’s per escoltar i sempre intento aconseguir uns minuts de la classe per compartir amb tots ells la música que ha portat el company. Els que l’han portat es senten protagonistes i em facilita la feina d’aconseguir que s’interessin en buscar músiques de manera voluntària.
El fet és que avui m’han portat un CD de TransÓpera (és una música eclèctica que fusiona la música barroca i el jazz amb ritmes electrònics), força complicada d’escoltar, sobretot per a nens i nenes de 4rt., però això no m’importa massa, jo vull aconseguir que les seves oïdes s’acostumin a escoltar de tot.
Després del desconcert inicial i els somriures en sentir la veu poderosa de la soprano barrejada amb la música electrònica, els he deixat opinar i xerrar entre ells.
Quan ja estava a la porta per marxar una nena, (9 anys) ve i em diu molt seriosa i amb tota la naturalitat del món (transcric gairebé literal): - mira senyoreta, aquesta música no es pot comparar amb l’òpera tradicional. A mi m’agrada escoltar un altre tipus de soprano, sobretot si canten en italià, que tu sempre dius que és l’idioma de la música. Aquestes coses tan modernes no tenen mai èxit.
M’he quedat muda d’admiració i només he encertat a dir-li: - ja ho crec, tens molta raó.
Sóc la seva mestra de música des de que tenia 5 anys... quan els meus alumnes em donen aquestes opinions són injeccions de moral que em recorden la satisfacció diària de ser mestra.

18/9/07

Dimarts, 18 de setembre de 2007
EL PENTA I LA GRAMA
El Penta i la Grama són els meus dos angelets màgics de la Música. Carregada amb una enorme caixa rodona amb la imatge dels nostres personatges he anat a fer classe als Peixos (3 anys), als Óssos (4 anys) i als Lleons (5 anys).
Dins la caixa hi porto tot tipus de sorpreses per fer de la Música una bona estona, que gaudeixin i que l’estimin.
A mi m’agrada més estar amb nens més grans però aquests petits tenen una innocència embriagadora.
Els hi explicat que aquests angelets eren amics meus i que cada setmana em donaven alguna cosa per a ells i ho deixaven dintre de la caixa. Podem trobar-hi enganxines amb la Clau de Sol, els CD de la Música que escoltarem, instruments musicals, la fitxa que treballarem... les reaccions a la meva història han estat diverses, divertides, a vegades frustrants però sempre enriquidores com a mestra. Aquí teniu un petit resum del que ha anat passat mentre que jo explicava la història:
- Els Peixos no han fet gaire cas, un parell o tres han plorat demanant la mama, una altra s’ha passat l’estona enganxada a mi, un parell de dimoniets no paraven de riure, gairebé la majoria han tingut pipi i algun que altre mirava el sostre.
- Els Óssos han estat més receptius. Han deixat que els hi expliques tota la meva història, mirant la caixa i molt callats. Han escollit amb molt d’entusiasme l’enganxina, i han participat amb alegria de tot allò que jo els hi explicava.
- Els Lleons m’han fet un munt de preguntes. Per què tenen aquests noms tan estranys? (Penta-Grama), per què tenen aquest color les ales? per què la caixa és rodona? I un de més agosarat m’ha dit: - alaaaa si ets tu que hi poses les coses a dins!
De totes maneres tots ells han participat de les cançons i de la dansa que avui, plens d’alegria per la novetat, hem fet.

17/9/07

Dilluns, 17 de setembre de 2007
NOVES ADQUISICIONS
Els començaments de curs sempre estan plens de noves situacions.
Hi ha horaris nous, projectes nous, famílies noves i alumnes nous.
Avui pensava en aquests alumnes nous que cada any s’incorporen en els cursos intermedis de la Primària.
A vegades arriben procedents de canvis de domicili, o d’escoles del voltant, o de llocs més llunyans. Tant és la procedència, la majoria de vegades ens arriben amb molt menys nivell educatiu.
Quan un alumne nostre canvia d’escola, per canvi de domicili, la nova escola sempre felicita a la família per l’alt nivell escolar, pel nivell d’aprenentatge i l’adquisició d’hàbits, em consta que és així per que m’ho venen a dir. Poques vegades puc dir el mateix quan ens arriben a nosaltres.
Potser pensareu que és molt presumptuós per part meva però és la realitat del dia a dia.
Els nostres alumnes estan molt ben preparats, acostumats a que cada dia se’ls hi demanin els deures, a llegir cada dia, a treballar de valent, tenen uns hàbits i unes rutines assumides... el dia és llarg i a les escoles tenim temps per treballar, estudiar, aprendre, jugar, cantar, pintar, divertir-nos... i una llarga llista de vivències.
Això ho pensava quan les senyoretes se’m “queixaven” de que “les noves adquisicions” no saben escriure el seu nom, no coneixen les consonants, no saben fer línies amb el regle, no saben que és un diccionari o fins i tot a l’escriure, a 4rt., una divisió a la pissarra ha preguntat, molt sorprès, que era allò tan estrany que havia fet.
Evidentment els nostres alumnes també tenen mancances però us puc assegurar que el treball és dur i que tot el professorat hi posa entusiasme, positivisme i molta molta paciència. Espero tenir-vos a tots al nostre costat.

14/9/07

Divendres, 14 de setembre de 2007
PRIMERA SETMANA
Ja hem passat la primera setmana, de fet no ha estat complerta, però si la primera del llarg curs que tenim per endavant.
La veritat és que sinó fos per les carteres noves, els estoigs de tres i quatre pisos plens de tot tipus de colors amb la punta afilada, les agendes gairebé buides i la il·lusió per descobrir coses noves, no semblaria que hem fet vacances.
Els petits no recorden on és la seva classe i els de 2n., que han estat dos anys a la mateixa, ara que han canviat, s’equivoquen i entren a la de l’any passat.
Avui he anat un momentet a la classe dels Pollets i m’ha sorprès la tranquil·litat que hi havia, però si paraves atenció senties suaument música de Mozart. Genial.
No som un país amb gaire tradició musical a les escoles, a mi m’agrada molt que els nens cantin i escoltin molta música però en el currículum actual de la Generalitat la Música tant sols hi cap una hora a la setmana. Com a mestra de música que sóc, aconsegueixo que els meus alumnes estimin la música i coneixin varis estils, autors i sobretot que aprenguin a escoltar-la, la llàstima és que quan passen a la ESO només els hi donen llenguatge musical, avorrit, difícil i molt feixuc. Malgrat tot jo seguiré apostant per les audicions i el cant abans que la teoria que no els hi agrada gens, l’obliden aviat i només fa que deixin d’interessar-se per la música de sempre.

13/9/07

Dijous, 13 de setembre de 2007
SABATES I XANCLETES
Avui ha calgut curar dos genolls pelats, una torçada en un turmell i un cop al cap... tot degut al mal calçat que porten alguns nens i nenes.
Una de les lluites de cada setembre és el tema del calçat. Durant l’estiu han anat amb xancletes, no massa còmodes però molt pràctiques, i ara no hi ha manera de fer-los calçar correctament.
Cal que recordem que a l’escola no poden venir amb xancletes, això hauria de ser evident ja que no poden córrer pel pati, no poden xutar la pilota, no poden baixar bé les escales, és molt més fàcil que et trepitgin i et facin mal, per no dir que se les treuen contínuament i apareixen a l’altre costat de la classe, o bé te’ls trobes al terra, descalços, tot espolsant la pols dels peus.
Us ho podeu ben creure.

12/9/07



Dimecres, 12 de setembre de 2007
PROVA SUPERADA
El primer dia sempre resulta diferent. M’agrada veure que molts pares i mares s’agafen una estoneta per portar els seus fills i filles a l’escola el primer dia, els hi fan fotos, s’acomiaden d’ells a la porta donant-los mil recomanacions i em donen a mi mil encàrrecs que intento recordar.
Els més petits volen anar a la classe del curs passat amb les mateixes mestres que coneixen però caldrà que s’acostumin al nou espai i a les noves cares.
Avui hem viscut anècdotes divertides, cares de sorpresa en veure que els hi ha tocat una tutora que no esperaven, silencis en veure mestres noves, companys nous...
Els de 6è. han fet d’amfitrions i han ensenyat l’edifici de Primària als de la Classe dels Lleons. Ha estat molt bonic veure els més grans amb els més petits agafats de la mà passejant per tot el col·le i explicant coses.
Just quan he fet la foto he sentit que el nen gran li deia a la petita: mira, veus, això és el pati, aquí jugaràs molt bé, però no et preocupis per si vols anar al lavabo, tu vas a la Srta. i li dius i ella ja t’hi acompanyarà...
Una mestra els hi explicava, als de 5 anys, tot el que farien durant el llarg curs, els hi deia que ara ja eren molts grans, que calia treballar, que l’edifici de Primària tenia un gran gimnàs, i menjador... tot en un plegat li diu una petita:
- Saps què?
- Diga’m, que vols dir-me? Pensant quina seria la pregunta important…
- La meva mare també porta una flor dibuixada a l’ungla del peu igual que tu!
Les coses tenen la importància que tu els hi vulguis donar, els nens ens ho ensenyen cada dia.

6/9/07

Dijous, 6 de setembre de 2007
PARES DOLENTS (2a. part)
Jo penso, i ho crec fermament, que per a educar a un fill no ens calen llibres de Psicologia, ni mètodes mediàtics, ni revistes que estan de moda; el que ens cal és SENTIT COMÚ.
Evidentment un article periodístic ens pot ajudar a reflexionar, una opinió d’un mestre o un psicòleg ens pot fer veure allò que no hem vist i una xerrada amb amics, sobre educació, pot ser molt instructiva, però hem de tenir en compte que els pares sabem on estan els límits, sabem on està l’educació i sabem quan estem actuant prioritzant la nostra comoditat davant un conflicte.
Les famílies que eduquen seguint els paràmetres d’allò que han llegit deixen de ser espontanis i sovint no recorden com van actuar en altres ocasions, creant així un conflicte de valors, de costums i d’hàbits davant dels nens. Això crea desconcert.
Un nen ha de tenir molt clar què és el que es pot fer i que no, i sempre ha de ser igual.
Avui m’he trobat a un nen pel carrer que portava posat un gorro de llana. Li he preguntat a la mare perquè li deixava posar i m’ha contestat:
- l’ha vist i se l’ha volgut posar, al menys estarà calladet una estona. L’hivern passat no el va voler ni un dia.
No puc escriure el que he pensat.
Us hi sentiu identificats amb aquest o un cas semblant? Si és així, com ahir, us torno a convidar a la reflexió.
Avui és el gorro, demà les sabates, l’altre el menjar... i quan us adoneu serà un adolescent que farà el que vulgui sense miraments cap a ningú i sense cap educació.

5/9/07

Dimecres, 5 de setembre de 2007
Els pares dolents
Uns amics m’han fet arribar un article sobre educació que he trobat molt interessant. Us he fet un resum del que m’ha semblat que cal tenir més en consideració.
Us invito a la reflexió.
A vegades quan ens sentim identificats ens agrada amagar el cap sota l’ala i pensar que no va per nosaltres.
El text diu així:
Jo he tingut molt mals pares. Quan els altres nens menjaven dolços, patates fregides, menjar escombraries, llaminadures, begudes gasoses... a mi m’obligaven a menjar amanides, verdures, carn, peix, fruita...
Sempre insistien que els hi digués on anava. Amb quins amics anava i els convidaven a pujar a casa perquè els volien conèixer. Em deien la seva opinió sobre els amics que no els hi agradaven... i la meva llibertat què?
A tots ells els deixaven tornar a l’hora que volguessin, encara que fos tard a la nit, jo vaig haver d'esperar a ser més gran i quan arribava sempre m’esperaven desperts per saber com havia anat la festa i en quin estat arribava a casa.
Els pares dels meus amics els hi reien les gracietes, les experiències excitants de l’adolescència les trobaven divertides, no els renyaven ni els castigaven per a no tenir conflictes amb ells... veritablement jo tenia pares molt dolents.
La majoria de vegades desconeixien on es trobaven els seus fills.
Ara sóc un adult honest i respectat i desitjo ser també un pare dolent per als meus fills.

4/9/07


Dimarts, 4 de setembre de 2007
ELS POLLETS I ELS CARGOLS TORNEN A L’ESCOLA
Avui els més petits han tornat a l’escola. La veritat és que han plorat, alguns més que altres, però han plorat.
Sempre passa que ploren els més veterans, en canvi els nous ho miren tot amb els ulls ben oberts, sense saber massa bé el que passa al seu voltant.
Sempre he admirat les mestres que estan amb els més petits, cal que siguin carinyoses i tinguin molta paciència. Que treballin amb tranquil·litat, a fi de crear un ambient de seguretat i el màxim agradable possible.
De ben segur que la Isabel, l’Anna, la Maria i la Mónica faran que els nostres petits estiguin feliços i vinguin contents a l’escola.
Benvinguts a tots i a totes.

2/9/07

Diumenge, 2 de setembre de 2007
NO PLORIS PERQUÈ JA S'HA ACABAT, SOMRIU PERQUÈ HA PASSAT.
Gabriel García Márquez