31/1/07

Dimecres, 31 de gener de 2007
CITES CITABLES
Tinc un bon amic que em va fer un gran regal.
Ell va anar recopilant dites, molt interessants i per pensar, al llarg del temps i un dia em va regalar aquesta recopilació. N’hi ha gairebé 3100!!!
Va ser un regal original i em va fer especial il·lusió tot i que mai li he dit directament.
Els adults que estem tot el dia envoltats d’infants rebem constants elogis d’ells, però això només passa quan són petits, després tots perdem l’espontaneïtat, ens fa vergonya fer comentaris d’aquest tipus per por a males interpretacions i cada dia ens tornem més durs.
Ja fa temps vaig decidir regalar dia a dia aquestes frases a les profes i les penjo diàriament en el taulell d’anuncis. És una manera de començar el dia amb un pensament que ens acompanya durant tota la jornada i a vegades ens pot ajudar per fer raonar als nens o a nosaltres mateixes. Ha estat curiós observar la reacció d’elles: algunes ho han ignorat, altres fan veure que no ho llegeixen, altres les comenten amb mi, se les apunten, les utilitzen a la classe d’ètica... n’hi ha per tots els gustos.
Avui un nen, especialment difícil d’educar, em comentava que la frase que havia penjada li agradava, que trobava que era veritat i que a ell li passava una cosa semblant, la frase deia: La gent no vol que se l’eduqui, però si que se la tingui per educada (O. Wilde).
Li he comentat que això no li passava només a ell sinó a la majoria de nosaltres ja que a tots plegats ens costa molt que ens diguin la veritat i moltes vegades no som del tot valents per acceptar el que som i el que caldria millorar, però cal anar avançant en aquest sentit.
El meu amic, normalment molt crític, em va fer el regal i jo el comparteixo amb els que m’envolten... amb la frase d’avui no he solucionat el problema del nen que tants mals de cap ens dóna, però ens ha servit per reflexionar amb serenor i segur que de mica en mica anem fent camí.
La frase de demà diu: No tens a les teves mans la solució als problemes del món però davant els problemes del món tens les teves mans (M. Menapore)

30/1/07

Dimarts, 30 de gener de 2007
BASQUET
Cada trimestre, a partir de 4rt. de primària, els nens i les nenes aprenen un esport diferent.
Bàsquet, handbol, bàdminton... conèixer les normes d’un joc forma part del currículum d’Educació Física i cal aprendre que tot no consisteix en anar darrera d’una pilota com a desesperats.
Els nens i les nenes de 6è. han estat des de setembre entrenant bàsquet i aquest divendres arriba la gran final.
Anirem al Poliesportiu La Plana, a Esplugues, i allà amb tres escoles més faran una mini lligueta.
L’objectiu de tot plegat és aprendre unes regles de joc, fer esport, veure que no sempre es pot guanyar i després passar tot el dia amb nens i nenes d’altres centres.
Cada any fan un concurs de mascotes per la final, si no ho recordo malament, vam guanyar el 1999, 2000, 2002 i 2005... gens malament.
Veure’m aquest any com juguen aquest campions.
Si voleu veure fotos dels altres cursos, la mascota i com funciona tot plegat connecteu-vos a la pàgina web http://tressisens.org/2006/, a partir del cap de setmana també podreu veure els resultats d'enguany.
Bona sort als nostres jugadors.

29/1/07

Dilluns, 29 de gener de 2007
AGRE-DOLÇ
Quan una mare li diu al seu fill que la seva professora és una mentidera... alguna cosa no funciona a la societat.
Quan una mare li diu al seu fill que prengui la llei per la seva banda... alguna cosa no funciona a la societat.
Quan una mare li diu al seu fill que ell sempre té la raó... alguna cosa no funciona a la societat.
Quan una mare amaga tots els defectes del seu fill... alguna cosa no funciona a la societat.
Quan una mare no es creu el que li expliques del seu fill... alguna cosa no funciona a la societat.
És molt trist veure com una mare s’enganya, quan no vol veure la realitat, quan es nega a donar ajut i a col·laborar amb l’escola... i aquestes coses cada vegada passen més sovint.
No ajudem als nostres fills i filles amb un excés de protecció, no els ajudem si pretenem que una nota a l’agenda li treurà un petit càstig que al cap i a la fi es mereix i, sinó l’acaba de merèixer, no li passarà res per quedar-se sense pati un dia o per anar acabar la feina a una altra classe.
La vida és molt dura i no podem protegir als nostres fills eternament. Com més lluny els mantenim de la responsabilitat més lluny estaran d’arribar a ser autosuficients, justos i honestos amb ells mateixos i amb els que els envolten.
El que més m’entristeix, però, es veure com una mare surt de l’escola enfadada amb mi i satisfeta amb ella mateixa per haver protegit al seu fill maleducat, indisciplinat, poc honest i impertinent.
El temps acostuma a donar-nos la raó a nosaltres els mestres, però això només fa que deixar-te un gust agre dolç.

28/1/07

Diumenge, 28 de gener de 2007
CARNESTOLTES I EL DRAC
El Quim va néixer en un altre país. Està molt adaptat, parla català perfectament i participa en totes les festes escolars però pel que sembla té un petit embolic i no les acaba d’entendre totes.
Estàvem a la classe parlant del Carnaval. Un cop vaig acabar d’explicar els hi vaig repartir la fitxa on havien de dibuixar la disfressa que més els hi agrada portar i el carnestoltes.
Tots estaven treballant quan em pregunta:
- Senyoreta, al costat del carnestoltes hem de dibuixar el drac?
- Quin drac?
- El drac que va amb el carnestoltes!
- Quim, amb el drac hi va Sant Jordi!
- Ufff, quin embolic de festes em faig!

25/1/07

Dijous, 25 de gener de 2007
COLORS
Cuidar el material escolar és una de les coses que costa molt aconseguir. Els nostres nens viuen en una societat de consum on no es dóna valor a gairebé res i les coses diàriament es perden sense que ningú les reclami.
A l’escola tenim a cada classe el pot, més aviat és una caixa de galetes o un túper, de les coses perdudes. Tot el que es troba a terra segueix el següent procés: primer cal recollir-ho (no sempre els nens recullen el que hi ha terra, sovint poden arribar a passar 25 nens per sobre una jaqueta que ha caigut del penjador sense que ningú l'agafi), preguntar de qui és (a vegades ho posen en el pot sabent de qui és) i finalment deixar-ho en el pot.
Hi ha classes que dintre d’aquest pot hi ha de tot: gomes, llapis, maquinetes, colors, retoladors... sense amo. Ells poden anar i utilitzar aquests material mentre que ningú el reclami, evidentment el problema el tenim quan dos nens reclamen com a pròpia la mateixa cosa.
Hi ha que són molt ordenats amb les seves coses i hi ha autèntics desastres en aquest tema. És una lluita diària treballar aquests hàbits a l’escola.
L’Helena és molt ordenada i té la seva caixa de colors gairebé nova, no n’hi falta cap i tots tenen una bona punta per poder acolorir molt bé. El Quim és tot el contrari.
Ahir l’Helena no va venir a l’escola i el Quim va aprofitar per canviar els seus colors, sense punta, trencats i bruts, pels de l’Helena. Va ser prou viu, acaba de fer 5 anys, per no canviar la caixa, ell va mantenir la seva trencada però amb tots els colors perfectes de l’Helena.
La sorpresa l’ha tingut ella avui quan ha tret els colors per pintar.
El Quim ha començat a treballar molt callat amb els seus nous colors mentre que l’Helena no entenia que havia passat. Aviat ha descobert el canvi del que havia estat objecte i indignadíssima ha vingut a explicar-m’ho.
Quin rebombori a la classe! Mentre la nena m’ho explicava tots s’han aixecat per fer-li costat i donar-li la raó mentre el Quim estava tot concentrat, fent veure que no s’assabentava de res.
Quan l’he cridat em diu: vaaaaaal, ja els hi torno... i ben resignat els hi ha tornat.
L’Helena ha estat tot el dia enfadada amb ell.

24/1/07

Dimecres, 24 de gener de 2007
MOLT BÉ, FELICITATS
A l’escola tenim per costum que tots els controls que es fan vagin a casa per signar. És una manera fàcil i ràpida de que els pares s’assabentin del que es fa a la classe i del procés d’aprenentatge que segueixen els nens sense haver d’esperar l’informe trimestral.
Nosaltres hem instaurar una nova nota, és el Molt Bé, Felicitats!!!
Els que teniu fills a Primària ja sabeu del que parlo però pels altres heu de pensar que treure un Molt Bé, Felicitats equival a un 10.
Quan demanes quina nota han tret et diuen: un regular, un cal millorar, un bé, un molt bé però el millor de tot és treure un Molt Bé, Felicitats.
L’altre dia parlava amb un pare i em comentava que la nena havia baixat de notes, que feia temps que no treia un molt bé, felicitats... la veritat és que em va fer gràcia això de les felicitats dit per un adult, com si fos una sola nota.
No sé ben bé com va començar això, ni qui ho va implantar per primera vegada però ara ja ho fem totes; el que si sé és que ho fem des de fa força temps ja que la meva filla (que té 17 anys) encara recorda els famosos Molt bé, felicitats, de l’escola del Carme.

23/1/07

Dimarts, 23 de gener de 2007
HIVERN
Per fi ha arribat l’hivern. Avui mateix ens hem afanyat a explicar, als més petits, els refranys típics de l’hivern i les dites populars que fins ara gairebé no ens atrevíem a dir degut a que no es complien. Hem desempolsat els murals dels ninots de neu i les fitxes que havíem deixat de banda les hem fet avui.
Ja podem cantar que tothom porta guants, gorres i bufandes sense que els nens ens mirin amb cara estranya ja que encara van gairebé amb màniga curta.
Aquí teniu una petita mostra del dia d’avui i l’hivern.




22/1/07

Dilluns, 22 de gener de 2007
CARNESTOLTES
Ja arriba Carnestoltes!!!
Avui ja ens ha trucat l’Ambaixador de Sa Majestat Carnestoltes, el Rei del Poca-soltes, ben aviat ens vindrà a veure a l’escola i ens anunciarà el començament de la festa.
Hem començat a cantar cançons de carnaval, a pensar amb la disfressa, que per cert ja tenim decidida però no us l’explicaré, i amb la Rua.
De totes les festes que fem a l’escola aquesta és la que menys m’agrada, però això és una opinió personal.
Abans, el divendres de carnaval, els nens i les nenes venien disfressats del que volien i això creava molts conflictes , enveges i desenganys. El vestit de l’altre sempre era més bonic que el propi i vam decidir que o anàvem tots vestits iguals o deixàvem de fer la festa.
Els últims cursos hem anat tots molt guapos vestits de xinesos, d’espantaocells, de vaques, de cuiners i de pirates. Fem una llarga Rua baixant per Vallespir i pujant per Comtes de Bell-lloc.
A l’escola nosaltres, les mestres, no ens disfressem. No he trobat mai apropiat fer-ho i resultaria ridícul vers els ulls de pares i alumnes.
Quan veig mestres que es disfressen sempre penso que, un cop passat carnestoltes, els alumnes han de recordar-te sempre amb la disfressa posada. No em puc imaginar explicant a la classe, fent una observació, renyant o entrevistant seriosament a una família si em recorden amb la disfressa, no us sembla?

21/1/07

Diumenge, 21 de gener de 2007
VIRUS
Comencem una nova setmana que espero sigui una mica més tranquil·la que l’anterior en quant a malalties es refereix.
Suposo que amb el fred que ha d’arribar, això que ho pronostiquin tant fa que no m’ho acabi de creure, faci que tots els virus es morin congelats i ens deixin tranquils, al menys fins la primavera.
Segons quina feina tens, quan hi faltes uns dies, el que et trobes al tornar és un munt de papers endarrerits a sobre de la taula, però quan una mestra falta a l’escola el que es troba són les seves companyes cansades de fer substitucions i totes amb un munt de fulls per corregir.
La feina de corregir és una feina molt poc agraïda, t’ocupa moltes hores i gairebé ningú se n’adona de la importància que té i no es valora.
Hi ha assignatures que són més fàcils de corregir, per exemple les matemàtiques, però corregir faltes d’ortografia en un text o en un dictat és molt pesat, al final acabes dubtant de tot.
Esperem que demà tothom, mestres i alumnes, ja estiguin amb bona salut i comencem la setmana amb força empenta.

18/1/07

Dijous, 18 de gener de 2007
FLAUTA
Quan comença el gener comença també el moment de que els nens i les nenes de 3r. aprenen a tocar la flauta.
Les orelles em xiulen durant tot el mes i no he esbrinat mai si és pels xiulets dels nens tocant la flauta o dels pensaments de les famílies, cap a mi, quan ho intenten fer a casa. De totes formes no us preocupeu, ja que la novetat dura ben poc i les ganes de tocar desapareixen ben aviat.
Els Reis han portat a tots ells una flauta dolça (flauta de bec pels músics més puristes), de digitació alemanya i d’una marca determinada per intentar aconseguir l’uniformitat del so.
Per a mi és molt fàcil mantenir un ordre i un control dins la classe, el meu càrrec m’ho facilita i ho porto a la sang, la meva àvia era mestra, la meva mare ho és, la meva tieta, un germà... però aconseguir que 25 nens i nenes de 8 anys toquin la flauta d’una manera harmoniosa supera totes les expectatives, tot i que ho acabo aconseguint.
Tocar la flauta no és fàcil, cal tenir bufera i fer-la servir amb precisió, cal recordar les notes i tenir un mínim de sensibilitat musical i sobretot cal tenir un sentiment artístic que no tothom té.
A mi m’agradaria més ensenyar a tocar instruments de percussió, saber portar un ritme i una pulsació i que cada nen pogués transmetre la música a la seva manera, improvisar i desinhibir-se, però hem de seguir un currículum i aquest diu que tots els nens i les nenes de Primària i Secundària (ho sento però des dels 8 fins al 15 anys sentireu als vostres fills trepant el vostre cap amb la flauta) l’han de saber tocar.
Segur que molts de vosaltres recordeu el neguit que teníeu al fer un control de flauta.
Veure com tremolen les mans quan faig els exàmens és una debilitat que tinc, pateixo tant com ells.
Jo m’he examinat de piano en tribunals del Conservatori del Liceu i sé molt bé que és tremolar i perdre el control.
A l’escola ningú em pot dir que els meus nens toquen malament, les altres mestres ho saben, s’estalvien els comentaris negatius i aguanten estoicament el so (o soroll) de les flautes que sobrevola per les aules.

17/1/07

Dimecres, 17 de gener de 2007
PERMANÈNCIES
Avui a les 18.15 encara teníem una nena a l’escola sense que ningú la vingués a buscar.
Feia tres quarts d’hora que intentàvem, sense èxit, trucar a tots els telèfons que tenim a la fitxa. Al final de tant insistir, la mare, que estava en una reunió, ha decidit mirar qui la trucava tantes vegades i quan ha vist que era l’escola ha tingut un bon ensurt.
Li hem dit que encara teníem a la nena allà i no s’ho creia. Ens ha dit que el pare l’havia de venir a buscar però ell tenia el mòbil desconnectat o fora de cobertura, el cas és que la mare ens ha enviat a una veïna i al final hem pogut tancar l’escola.
Poques coses em posen més nerviosa que trucar a un mòbil i que aquest estigui fora de cobertura o tancat, però el pitjor de tot és quan algú canvia de mòbil i no ens ho comunica a l’escola. Quan necessites parlar amb els pares i no els localitzes és una sensació força desesperant.
Tant una cosa com l’altra ens passen més vegades de les que voldríem.
La veritat és que ara és molt més fàcil trobar a les famílies, però recordo que una vegada eren les 21:00 i encara teníem un petit d’uns tres anys amb nosaltres. Entre l’avi, la mare i la tieta s’ho combinaven per venir a buscar-lo fins que un dia, quan tots van arribar a casa, es van adonar que ningú tenia el nen... i allà a l’escola estàvem nosaltres força malhumorats amb el nen malhumorat del tot.
Des d’aquell dia cada vegada que triguen en venir a buscar algú sempre comentem: a veure si passarà com l’Ares!

16/1/07

Dimarts, 16 de gener de 2007
JAZZ
Avui a la classe de 5è. els hi explicava els orígens del Jazz.
Els nens tenen moltes dificultats a l’hora d’entendre el concepte d’espai i temps.
Quan expliques coses d’història mai s’ubiquen del tot, no entenen bé si quan parles de la prehistòria tu l’has viscut o si els seus rebesavis vivien a l’època feudal.
Els hi comentava, tot sentit Jazz, que aquest moviment musical va néixer a New Orleans, quan els esclaus africans treballaven al camp i recordaven el seu país, la seva família i la seva vida allà.
M’han preguntat que volia dir ser esclau i els hi explicat el que era i els problemes dels negres americans. També hem parlat que quan ja no havia esclavitud els negres encara no tenien els mateixos drets que els blancs: no podien anar a les mateixes escoles, no tenien dret a vot, no podien accedir a la universitat i ni tan sols pujar a l’autobús.
L’Helena m’escoltava amb atenció i quan he acabat la llarga explicació em diu:
- Ara ja sé perquè el Michael Jackson vol ser blanc
- Per què Helena? li he preguntat
- Per poder pujar a l’autobús com tothom

Santa innocència!!!

15/1/07

Dilluns, 15 de gener de 2007
CONVIVÈNCIES
Avui, a l’hora de Claustre, hem estat programant les convivències. Encara falta molt per anar però quan vas amb tants nens cal programar les coses amb molta antelació per a que tot surti bé.
A l’escola fem aquesta sortida un curs si un curs no, i aquest any toca. No en fem cada any per varis motius: els nens es cansen de tot i llavors passa a ser una rutina que no fa ni il·lusió, busquem cases perfectament equipades i amb una programació d’activitats immillorable i això es paga i per últim, però no menys important, les mestres necessitem un respir.
D’anècdotes de convivències en tenim un munt.
La primera vegada que vam anar va ser a Moià, recordo que a mitjanit vam començar a sentir soroll i ens vam llevar per comptar-los a tots un cop més, llavors vam tancar portes i finestres per tot arreu i vam deixar al pobre vigilant fora tota la nit. Un altre any ens va ploure tots els dies i els teníem a dintre de la casa a tots, no vull ni recordar-ho. Hem hagut d’improvisar un regalet per dents caigudes i fer de ratoncito Pérez, celebrar aniversaris i tornar amb mig autocar ple de varicel·la.
Aquest any anem a La Granja, a Palautordera. És una de les cases millors de les que coneixem. Més endavant ja us explicaré coses de convivències però aquí teniu un petit tastet per si voleu entrar a la seva web o si aneu d’excursió per la zona podeu entrar a fer el tafaner.

14/1/07

Diumenge, 14 de gener de 2007
TELEVISIÓ
Estic molt sorpresa de la quantitat de TV que han portat els Reis als nens, televisions per posar-les a la seva habitació.
No sóc extremista en el fet de veure o no televisió, crec que no hi ha res de dolent en veure programes amb mesura i bon criteri, però trobo una gran equivocació que els nens tinguin la seva pròpia.
La televisió té les seves coses bones: distreu, divulga, informa, relaxa... però està comprovat per diferents estudis que t'aïlla, t'absorbeix, et fa mandrejar i et deixa el cervell en absolut estat out.
És molt fàcil enganxar-se a un programa i crear una addicció diària que fa que deixis altres activitats també interessants.
En una família el pitjor que podeu fer és sopar veient la televisió. Cal aconseguir, pel cap baix, una hora diària per estar tots junts, que tothom pugui parlar de com anat el dia, que es pugui opinar de temes d'actualitat (malgrat tingueu fills petits) i que ningú et faci callar perquè el que diu la televisió és més important.
Però el més dramàtic de tot plegat és que envieu als nens a la seva habitació per a que la mirin tot SOLS, ja que el més probable és que s'estirin al llit i es passin les hores mortes sense fer res, l'unica cosa positiva de tot això és que us deixaran força tranquils si és això el que voleu. Evidentment més tard quan el crideu a la dutxa rondinarà, quan li pregunteu pels deures els haurà fet ràpid i malament i quan sigui el moment de sopar estarà malhumorat i acabareu tots enfadats.
La responsabilitat no és només dels programadors, al cap i a la fi ells idearan el que sigui per aconseguir més audiència, la responsabilitat és principalment vostra.
Cal escollir un únic programa que es vulgui veure i encendre la televisió a l'hora que comença, i un cop acabat tancar l'aparell. És molt trist encendre la televisió quan encara no s'han tret ni l'abric i la cartera resta hores i hores tirada a terra perque no hi ha ni esma de recollir-la.
Nosaltres, els mestres, ens adonem enseguida quan un alumne veu molta televisió. Normalment són nens que van a dormir tard i no rendeixen tant com els altres, saben abans coses que no haurien de saber encara, tenen poca vida familiar, estudien poc, llegeixen menys i no acostumen a ser nens brillants.
Sempre recordaré una alumna que vam tenir fa anys i que es posava el pijama el divendres a la tarda i no se'l treia fins dilluns al matí, i no és una broma, és un cas real.

11/1/07

Dijous, 11 de gener de 2007
El Quim és molt inquiet i no para en tot el dia.
Durant tot el matí la senyoreta l’avisa constantment:
- Quim seu
- Quim treballa
- Quim no empipis al company

Avui ha tingut un dia especialment complicat i ha estat molestant tot el matí.
La senyoreta n’està una mica cansada però pel que sembla els seus companys encara més, ja que tot d’una l’Helena s’aixeca del seu lloc ben decidida, ha anat cap a la taula de la mestra i li ha dit:
- Vols que li doni un parell d’hòsties al Quim???

M’estalviaré qualsevol comentari.

10/1/07

Dimecres, 10 de gener de 2007
ESPONTANEITAT
Una de les virtuts més admirades sovint en els nens, és la seva espontaneïtat. Tot i que amb els anys es perd, a vegades preferiríem que la perdessin ben aviat. Us comento això perquè avui he estat víctima d’aquesta innocent espontaneïtat.
Estava fent classe a 2n de primària. Anàvem a aprendre una cançó nova i jo em desganyitava cantant-la mentre ells m’escoltaven concentrats. L’he repetit vàries vegades a fi de que l’anessin memoritzant i tot en un plegat l’Helena aixeca la mà per parlar i em diu:
- Senyoreta...
- Diga’m Helena
- Estàs una mica afònica, la meva àvia pren Lizipaina, crec que a tu t’aniria bé prendre’n per poder cantar millor...

He fet la resta de la classe amb el CD.

9/1/07

Dimarts, 9 de gener de 2007
L’HORA DEL CONTE
Hi havia una vegada...
A mi m’agrada molt que als nens i a les nenes de l’escola se’ls hi expliquin contes, per això a Infantil tenim “l’hora del conte”.
A les cases gairebé ja no s’expliquen contes, amb una mica de sort a vegades se’ls hi llegeix algun però l’art d’explicar contes és tot un plaer per a qui els explica i per a qui els escolta.
Amb un conte pots explicar una lliçó moral d’una manera més eficaç que no pas fent un sermó, pots mantenir l’atenció de l’infant molta més estona que no pas amb un plantejament únicament intel·lectual, pots crear misteri, alegria, tristesa... i posar al nen en la pell del protagonista.
Amb els contes aprenem vocabulari, descobrim secrets ocults, llocs llunyans i se’ns desborda la imaginació.
Tot això ho pensava avui després de parlar amb la mare d’un petit de 3 anys.
Ella m’explicava que avui el seu fill ha sortit del cole molt content disposat a explicar el conte que la Srta. Candi els hi ha dit.
Mare i fill han compartit un bon moment mentre que el nen explicava: Hi havia una vegada una granota eixerida que vivia en un aiguamoll...
La mare li ha preguntat què era un aiguamoll al nen i ell ha contestat: (us recordo que té tres anys): és un lloc ple d’aigua on hi ha plantes perquè les granotes puguin menjar.
Déu n’hi do!!!
Avui l’hora del conte ha estat molt ben aprofitada...
Conte contat, conte acabat.

8/1/07

Dilluns, 8 de gener de 2007
PRIMER DIA DEL SEGON TRIMESTRE
Avui ha estat un dia agitat. La primera bona notícia és que els peixos de la classe de P3 no s’han mort. La Srta. Elena ha entrat constantment a donar-los menjar tots aquests dies però el canvi d’aigua ja era una feinada massa complicada, el cas és que han sobreviscut.
Després de fer l’entrada, a l’edifici de Primària, tinc per costum donar una volta per totes les classes, comprovar que tothom estigui al seu lloc, que ja es treballa amb normalitat i dono els encàrrecs del matí.
Un cop he fet aquesta ronda vaig cap el parvulari per fer més o menys el mateix i posar-nos al dia de totes les novetats de l’entrada amb la Srta Elena.
Tot just arribava que ja m’han trucat al mòbil des de l’escola... malament... ha estat el meu primer pensament... i no m’he equivocat. L’Óscar ha rebut una forta trepitjada en un dit de la mà, fent Educació Física, i li ha saltat l’ungla!!!
He tornat corrents al cole i casi em marejo quan ho he vist, però clar, he fet el cor fort.
He trucat a la seva mare (ha vingut la mama, la tieta i l’avia) i cap a la Mútua on li han fet les cures oportunes.
Mentre esperàvem que els vinguessin a buscar, i per distreure’l, li he comentat que avui seria el protagonista del blog degut a l'accident, això li ha fet gràcia i per ser tan valent avui li dedicarem especialment la pàgina.
Al sortir de la clínica el nen ha insistit a venir-me a veure a l’escola ja que, segons ha dit, la Senyoreta Montserrat estava molt preocupada i estarà contenta de veure’m.
La veritat és que he agraït el gest del nen de passar per l’escola perquè estava francament amoïnada per aquella ungla. Sort que ha estat a la mà i no pas al peu i així podrà seguir entrenant-se d’atletisme, que és una de les coses que més li agrada fer a l’Óscar.
La resta del dia ha transcorregut amb tranquil·litat entre mig d’estoigs i carteres noves que havien portat els Reis.

4/1/07

Dijous, 4 de gener de 2007
CAVALCADA COMPLICADA
Avui, malgrat estar de vacances, ha estat un dia escolar per a mi.
A primera hora del matí la modista m’ha portar les disfresses de japonesos de la carrossa. Ja us vaig comentar que a la Cavalcada de Reis l’escola porta dues carrosses: la del Naixement i una altra que cada any és d’un tema diferent, aquest any concretament anem de japonesos, o xinesos, no ho sé ben bé.
Un cop he vist els vestits, per cert molt bonics, ja els veureu, he anat a esmorzar, allà anava fent recompte mental i de sobte he pensat que em faltaven dos vestits!!!
He tornar al parvulari, he trucat a la modista, a ella ja no li quedava més roba, els nervis s’apoderaven de mi però al final ens hem adonat que estaven tots els vestits i no en faltava cap.
A la tarda venien els pares a recollir els vestits però he tingut una inesperada sorpresa: la mare del nen que feia de Sant Josep venia amb el vestit a la mà per dir-me que està en varicel·la!!!
Us imagineu que a menys de 24 hores estem sense Sant Josep??? Suposo que no quedaria massa bé una carrossa del Naixement sense aquest personatge...
Necessitava un petit de cinc anys disposat a fer de Sant Josep i l’he trobat al primer intent. Suposo que voldrà fer el paper tan important que li ha tocat, de fet li he dit a la seva mare, ella no ha tingut cap inconvenient, no sé que passarà quan aquest vespre li digui al nen.
Esperem que demà dalt de la carrossa hi haurà un encantador pèl-roig fent de Sant Josep, si no el veieu, no em feu preguntes, direm que ha marxat un momentet, perquè us puc assegurar que jo no m’hi posaré.