31/10/07

Dimecres, 31 d'octubre de 2007
PANELLETS
Aquesta tarda l’escola feia una mena d’olor a xocolata, galetes, pinyons, coco... una mica de tot i de res.
Malgrat tot, els nostres cuiners i cuineres, han gaudit fent els panellets, uns amb més traça que altres però tots amb molta il·lusió i entusiasme... esperem que us agradin.





Dimecres, 31 d'octubre de 2007
Dimecres, 31 d'octubre de 2007
CASTANYADA AMB ELS PETITS
Hem cantat, hem ballat, ens hem pintat i amb un mocador ens hem convertit amb castanyeres i castanyers, però tirar castanyes per la classe i recollir-les és el que més ha agradat als nostres petits.
Bona castanyada a tothom.

30/10/07

Dimarts, 30 d'octubre de 2007
TARDOR, PANELLETS, CASTANYADA...
Aquests dies de tardor són intensos, complerts, llargs i plens de feina. Fem tantes coses que gairebé no sé ni per on començar.
El Pollets, aliens a tot plegat, es distreuen tot mirant les castanyes que la Isabel i la Marta els hi ensenyen. El Cargols aprenen a pintar bolets i fulles, escoltant com la Maria i a l’Anna els hi expliquen la Castanyada. Els Peixos aprenen la U, tot esperant la festa. Els Óssos recorden l’excursió aprenent a llegir sense mirar els dibuixos. Els Lleons fan de científics sense massa èxit, de moment. Els de 1r. fan dictats amb les noves paraules que cada dia van aprenent. Els de 2n. ja tenen prou feina amb les taules de multiplicar. Els de 3r. construeixen pluviòmetres i esperen la pluja per comprovar si el seu invent funciona. Els de 4r. volen llegir a tota hora entusiasmats amb el nou Projecte Lector. Els de 5è. intenten organitzar la feina tot esperant que arribi l’hora de fer panellets i els de 6è. estan immersos en controlar les seves hormones que comencen a donar la llauna a tota hora.
Aquest és el panorama i el que hauríeu vist fent una ullada ràpida per les finestres de l’escola.
Demà els grans faran panellets... millor no mireu el procés d’elaboració, vosaltres us podeu limitar a contemplar l’obra final i a provar-los un cop ja estiguin fets. Ja us ho explicaré.
Ja teniu penjades a la WEB les fotos i el vídeo de l'excursió de la Castanyada.
http://www.xtec.cat/escoladelcarme/

29/10/07

Dilluns, 29 d'octubre de 2007
ELS RACONS
El Racó és una manera d’estructurar l’espai de la classe segons les necessitats de la mestra i d’allò que volem cridar l’atenció. Organitzem la classe segons diferents activitats i així els nostres Pollets comencen a tenir una estructura mental clara de l’aula.
Nosaltres treballem amb racons col·lectius, és a dir, els nens no trien ells el racó que volen sino que tots fem el mateix: el racó de les joguines, de la música i les cançons, el racó de Psicomotricitat, el de pintura… però sens dubte, ara per ara, el racó que més els hi agrada és el de la família.
Han portat fotos d’ells amb el papa, la mama, els germans… i quan parlem de la família anem al racó a veure’ns. Riuen quan es reconeixen, quan veuen al papa o a la mama aplaudeixen, es posen contents tocant la foto… la Isabel els hi pregunta on està la Maria? I l’Olga? I la mama d’en Marc? I el papa de l’Enric?... haurieu de veure com es reconeixen tots!


26/10/07

Divendres, 26 d'octubre de 2007
EXCURSIÓ
Res tan bonic com un dia a la muntanya amb els amics.
PALAUTORDERA
El dia continua assoleiat a Palautordera.
Han dinat sense entrebancs després de l’emoció de parlar amb la Maria Castanyera, sobretot els més petits.Ara juguen, mentre esperem l’hora de torrar castanyes.
Ens veiem a la porta de l'escola.
PALAUTORDERA
El Sol ha sortit a Palautordera, de fet no m’estranya, allà hi tenim els nostres preciosos “Sols” de la casa.
Els hi han explicat el conte de la Maria Castanyera i ara els estaven pintant la cara ja que aniran a collir castanyes i potser es trobaran amb la Maria i cal estar guapos per poder estar amb ella.
Divendres, 26 d'octubre de 2007
EXCURSIÓ
Els nens i les nenes que estan d'excursió ja han arribat a La Granja.
Fa fresqueta i està una mica ennuvolat. Ara esmorzaran i començaran les activitats a la natura, tot observant la tardor.

25/10/07

Dijous, 25 d'octubre de 2007
ENVEJA SANA
Veient-los tan tranquils, no us venen ganes de tornar a ser petits i gaudir així del plaer de passar una estona pintant amb els dits?


24/10/07

Dimecres, 24 d'octubre de 2007
DIA DE VACUNES
Si l’altre dia l’escola es va convertit en un estudi fotogràfic per fer les fotos de Nadal, avui ens hem convertit en un ambulatori.
Calia vacunar als de 6è. de la Hepatitis ja que Sanitat porta a terme un Projecte de vacunació a les escoles.
Avui hem donat la primera de les tres dosis que ens caldrà administrar al llarg del curs.
Fan fila, amb la màniga arremangada segons siguin esquerrans o dretans... cal punxar el braç que no fan servir per escriure, així no tenen excusa per no seguir treballant.
Neguitosos van passant un per un, uns riuen sense motiu, altres estan molt callats, altres no callen... cadascú expressa els seus nervis segons la seva manera de ser.
El pitjor que pot passar és que un es maregi, si passa això el mareig s’encomana en qüestió de minuts.
L’any passat recordo que anaven caient com a mosques, blancs com el paper, sense donar abast, ventant-los, estirant-los per terra... avui ha anat tot com una seda.
Veritablement en una escola no sabem pas que és la rutina... cada dia tenim alguna cosa nova per explicar.

23/10/07

NOVA WEB!!!
Anem d’estrena!!! Bé, de fet és mitja estrena.
Després de l’èxit del Blog hem decidit posar en funcionament la web de l’escola. Fer-la operativa, pràctica i que arribi a ser una eina informativa de l’escola.
Us dic mitja estrena per què avui ens hem estrenat tot posat el calendari de curs i els menús, però això només és el començament, poc a poc hi penjarem els horaris de la classe, els projectes, els objectius, guia de pares i mares... però la informàtica també és un art i tot art requereix temps.
Us convidem a entrar i donar-li una ullada, però recordeu que només està en període d’inici, tal i com diuen el savis un camí de milers de Km es comença donant el primer pas.
Entreu a http://www.xtec.cat/escoladelcarme/
Dimarts, 23 d'octubre de 2007
ENTRE TONTERIES, SHAKIRA I TXAIKOVSKI...
Anar tan sols un cop per setmana a donar Música als petits suposa que m’agafin confiança poc a poc.
Els de tres anys, al començament, ni em parlen, no volen cantar, ni participar de les cançons mimades... però cada dia la participació és més generalitzada i per fi avui he aconseguit que tots participessin activament de la classe. Tot anava sobre rodes.
Els he ensenyat a ballar “La coqueta de sucre” i com que aquesta dansa és molt tranquil·la he decidit animar-los tot fent un Rock infantil.
Hem ballat, cridat, cantat, imitat que tocàvem una guitarra (sort que no hi ha càmeres a la classe)... i s’ho estaven passant genial mentre jo anava mirant de reüll a tots aquells que per primera vegada gaudien de la Música sense problemes.
Un cop hem acabat ha vingut cap a mi un petit dels que encara no li coneixia la veu i em diu amb la seriositat que el caracteritza (a la foto és dels que també va quedar molt seriós):
- Saps què? El meu pare també fa tonteries!!!

Però això no és tot. Pel carrer m’he trobat una mama que em diu:
- Diu la nena que han de portar música de la Shakira?
- La Shakira? Què? Jo els he demanat música de Txaikovski!

Sort que ja era hora de plegar, necessitava que em toques l’aire.

22/10/07

Dilluns, 22 d'octubre de 2007
PINTEM LA TARDOR

La tardor és la meva estació preferida. No hi ha colors més bonics que els de la tardor. Pintem fulles, treballem els colors, cantem cançons, fem panellets, aprenem els fruits de la tardor i celebrem la castanyada.
A la nostra escola no fem el Halloween, només es fa esment a la classe d’anglès.
No m’ha agradat mai omplir l’escola de fantasmes, ossos, i carbasses.
Els nens i nenes han de viure les nostres tradicions, fer-les seves, gaudir-les, estimar-les... només així, més tard, podran respectar les dels altres països. Primer cal estimar el que és nostre, després obrir-nos a nous horitzons. En tot cas, de moment, estan gaudint pintant fulles i admirant-se (no us perdeu la cara de la foto) de què al barrejar el groc i el vermell surti taronja.
En mig de la sorpresa i, davant de tanta barreja, n’hi havia un d’ells que estava preocupat de que no surtis el color blau, ja que, com va dir, no aniria bé per que el color blau, senyoreta, no és un color de la tardor!!!

19/10/07

Divendres, 19 d'octubre de 2007
PRIMER ANIVERSARI
Ja tenim un any!!!. El Blog arriba al seu primer any de vida.
El Projecte va començar tímidament, però el creixement ha estat del tot imprevisible. Jo sóc la primera gratament sorpresa.
Hem arribat a gairebé 30.000 visitants, cada dia poden arribar a entrar 160 o 180 persones (el rècord fou el mes de juny amb 667).
He escrit 300 entrades que han arribat a tota Europa, EE.UU i fins i tot a la Xina.
Dono la Medalla de Bronze a tots aquells que em seguiu però que no us acabeu de decidir a escriure.
La Medalla de Plata per aquells que escriviu i participeu activament, de manera positiva, cordial i amigable.
La Medalla d’Or per la Eva, que fou la primera alumna que va escriure, a la Laia que fou la primera mama i al Jordi que fou el primer papa.
I la Medalla d’Or i Brillants a tots els alumnes que són la font de la meva inspiració, sense ells i elles no existiria el Blog.
Menció Especial per les mestres de l’escola, elles són un pilar imprescindible pel bon funcionament de tot plegat.
Totes les històries, anècdotes i curiositats que he explicat, i seguiré explicant, són autèntiques i reals. Les he viscut en directe o la Srta. Elena ens les ha explicat, ella té la Menció Especial d’Honor, la seva força i empenta ens la transmet cada dia.
Moltes gràcies a tots per ser-hi.
Us envio des d’aquí un tros de pastís i una copeta de cava. Brindem tots junts.
Salut.

18/10/07

Dijous, 18 d'octubre de 2007
FOTOS
Un dels dies de més estrès a l’escola és el dia de les fotos.
Els petits ploren i cal que el fotògraf faci tot tipus de veus i gestos per a que agafin confiança.
Al fer l’entrada rebo tot tipus d’instruccions: germans que tenen pares diferents cal que se la facin junts i separats, mames que venen amb nadons per fer-la amb el germà, els cosinets que se la facin junts, la nena gran que queda moníssima a la foto i el petit que rondina i plora i quan aconseguim que el petit calli la gran ja està cansada i no mira a la càmera, els que cal treure les ulleres, cabells deixats anar, cabells recollits, el que no riu per que no se li vegi l’ortodòncia, aquell que se la de fer amb jaqueta, el que cal treure la jaqueta... podeu imaginar tot tipus de combinacions.
He portat als grans al parvulari per poder fer les fotos amb els germans petits.
Al pati havíem muntat l’estudi fotogràfic amb les làmpades, les pantalles, les cadires, el fons, els filtres, el fotògraf, la seva ajudant... uns que ploraven, altres que es divertien, germans i cosins, netejant cares i pentinant.
Estàvem organitzant tot plegat força nervioses i he anat a vigilar la fila que esperava el seu torn de fotos.
Allà estava el Marc, té 11 anys, estava amb el seu germà de 7 i portava agafada de la mà a la germaneta més petita. Els seus ulls miraven el pati amb tendresa i em diu: com recordo les estones passades en aquest pati, com ens amagavem a la cova, ho recordo tot tan bé... Senyoreta Montserrat, que bonic era...
He passat la resta del matí amb un nus a la gola però fent la feina més tranquil·la tot sentint-me còmplice de la felicitat d’un nen.

17/10/07

Dimecres, 17 d'octubre de 2007
ELS MÉS GRANS
L’equip del Cicle Superior, especialment la Tutora de 5è., se’m queixava avui de que al Blog només parlo dels petits.
Ràpidament he sortit en defensa pròpia tot dient que els grans no tenen sortides tan divertides com els petits, no tenen mascotes a la classe, no comencen la gran fita d’aprendre a llegir i que constantment hem d’estar controlant deures, fent controls, posant notes a l’agenda i mantenir l’ordre.
Us podeu imaginar que ella ha sortit en defensa dels seus alumnes tot dient que calia parlar de que treballen molt, s’esforcen en buscar informació, fan debats sobre la Fira de Frankfurt i altres temes d’actualitat i tenen idees pròpies que poc a poc aprenen a expressar. Han après a buscar un punt en el atles donant les coordenades, ja no treballen amb fulls sinó amb llibretes i això necessita organització, estan aprenent a fer esquemes i estudiar utilitzant-los...
Total que m’ha convençut, per tant el post d’avui el dediquem a tots els nens i les nenes de 5è. i 6è. de la nostra escola i els felicitem (gairebé a tots) pel seu esforç i el seu treball.

16/10/07

Dimarts, 16 d'octubre de 2007
LA PEIXERA DELS PEIXOS
La classe dels Peixos ja tenen la seva peixera. Entre tots han escollit els noms. Al començament volien que dos es diguessin Nemo però al final els hem convençut que millor que cadascú portés un nom diferent i han decidit dir-los: Nemo, Bitxo i
Pallasso.

15/10/07

Dilluns, 15 d'octubre de 2007
L'HORA DELS DEURES
Els nens i les nenes han de fer els deures seguint uns criteris bàsics que són molt importants i que hauríeu de tenir en compte. Aquests consells els podeu portar a terme des dels més petits de 4 anys, que s’inicien en la lectura, tot llegint cada dia a casa, fins els més grans.
El primer punt importantissim és que tinguin un LLOC per fer deures. No és vàlid el menjador de casa, allà hi ha soroll, el telèfon, la TV i és un lloc de pas.
Cal fer deures a l’habitació, sols, en silenci. Vosaltres els hi corregiu, els hi doneu un cop de mà, els assessoreu però no us seieu amb ells al costat. Els deures són exercicis que s’han treballat a la classe, els saben fer però us demanaran la vostra ajuda i la vostra presència per comoditat i per fer el menys esforç possible.
Heu d’assignar-los un temps concret, un cop superat aquest temps cal fer-los plegar de la tasca, l’endemà que s’espavilin amb la mestra i que assumeixin les conseqüències de no portar els deures fets.
Han de tenir una TAULA neta d’andròmines i tot el material a punt (colors, llapis amb punta, maquineta...) no valen excuses per aixecar-se i desconcentrar-se.
La CADIRA ha de tenir el respatller recte per poder seure amb l’esquena amb una bona posició, no massa còmode per no agafar una postura incorrecte.
La LLUM, ja que no pot ser natural, caldrà que sigui una bona làmpada (a ser possible de llum blava), recordeu que els dretans han de tenir-la a l’esquerra i els esquerrans a la dreta.
Han de seure a fer deures després d’un bon berenar que porti hidrats de carboni (pa, cereals) que afavoreixen la concentració. Els greixos entorpeixen el cervell i el sucre (llaminadures o bolleria industrial) provoquen fatiga, recordeu que els sucs envasats porten molt de sucre concentrat.
Un cop els hagin acabat reviseu-los i feliciteu-los per la feina ben feta i per l’esforç que han posat. Encara quedarà temps per jugar i de tenir un vespre tranquil.

12/10/07

Divendres, 12 d'octubre de 2007
ELENA GIROL, FUNDADORA DE L'ESCOLA
En el Districte de Les Corts hi ha un Projecte que s’anomena Dedicatòries, dedicat a totes aquelles dones anònimes que amaguen una història que creus interessant que pot ser explicada.
Jo hi vaig participar amb la història de la meva àvia, la fundadora de l’escola.
Aquest estiu Catalunya Ràdio em va fer una breu entrevista a fi que expliqués aquesta història i ara, la impulsora del Projecte Carme Puche, ha obert un Blog http://www.dedicatories.net/blog/amb les històries.
Potser algú de vosaltres també té el record o la vivència d’alguna dona, i vol participar en el Projecte. Us animo a fer-ho.
Aquesta va ser la història que jo vaig escriure:
Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagat entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor... i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu interior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet.
L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins.
La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història.
L’àvia comença així: “Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a Les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...”.
La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.
Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola.
La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama.
La família comença a créixer amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.
La Guerra Civil estronca la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els nens d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara es queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat i així poder sopar.La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc.
Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants d’anys com sigui possible.
Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit.
Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit poc donat a cooperar en les tasques domèstiques.
Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.
Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

11/10/07

Dijous, 11 d'octubre de 2007
HEAVY
- Saps Senyoreta, abans el meu pare era heavy!
- Què vol dir ser heavy?
- Tocava la bateria en un conjunt
- Què interessant, no? i ara també toca?
- Si, encara toca, per que té la bateria a casa dels avis
- I és heavy?
- No, ja no
- Per què?
- Doncs per que es va casar amb la mama i es va acabar

10/10/07

Dimecres, 10 d'octubre de 2007
EL POLL I LA PUÇA (CANÇÓ POPULAR CATALANA)
M’agrada molt treballar la interrelació a l’escola, per tant qualsevol oportunitat és bona per portar-ho a terme. Els grans han de respectar als petits i aquests s’han de sentir segurs amb els grans. A vegades no es fàcil però el treball de cada dia va donant els seus fruits.
Els nens i les nenes de 3r. han treballat a la classe de música el diàleg musical, és a dir, treballar l’ordre del treball en equip, esperar el torn, estar atents als interludis musicals, llegir amb veu alta i clara, no riure dels companys quan canten sols, el respecte d’uns amb els altres...
Un cop ha quedat força bé la cançó que hem preparat, res millor que anar a la classe dels Lleons. Estaven nerviosos, contents i molt motivats.
La cançó ha quedat força lluïda, si més no el públic que teníem ens ha aplaudit amb moltes ganes.
Fins i tot havíem fet uns cartells per a que quedés clar qui era cada personatge.
No els podeu escoltar (he d’estudiar, i preguntar, la manera de posar música al blog) però sí que podeu veure les seves cares i la seva concentració.

9/10/07

Dimarts, 9 d'octubre de 2007
REUNIÓ DE PARES I MARES DE PRIMÀRIA I LLEONS
De ben segur que un sociòleg faria un estudi curiós sobre les reunions de pares i mares, però com que sóc mestra em limitaré a comentar les meves vivències com a tal.
Veure als pares asseguts davant meu és com veure als seus fills a la classe. Les personalitats són gairebé sinònimes, tot i que no sempre, clar.
Tenim els pares que vénen contents a l’escola dels seus fills, motivats i amb ganes d’escoltar tot allò que se’ls hi explica.
Altres que fins i tot agafen apunts per poder explicar-ho després a la mare o al pare que no han pogut venir.
Altres que troben molt interessant com ensenyem a llegir, o com preguntem la lliçó, altres que tot ho troben bé, altres que tot ho critiquen, altres que s’avorreixen, que dissimulen un badall, que es distreuen, que no escolten, que parlen entre ells... i evidentment sempre hi ha un mòbil que sona.
També hi ha el que fa preguntes interessants i el que només sap preguntar pel seu fill.
Avui he vist a un pare que feia fotos, amb el mòbil, de la classe, els dibuixos, els murals... les noves tecnologies sempre em descol·loquen.
De totes maneres tenim un bon alumnat i això fa que també tinguem famílies encantadores com tots vosaltres.
Gràcies per ser-hi.

8/10/07

Dilluns, 8 d'octubre de 2007
ESCOLANIA DE MONTSERRAT
He explicat a la classe què era l’escolania de Montserrat. Hem escoltat el CD i els hi explicava com vivien aquests nens en el Santuari de Montserrat.
No sabien massa bé de què els hi parlava i em feien moltes preguntes: per què no estan amb els seus pares? per què no van a dormir a casa? els hi agrada cantar tantes hores? dormen tots en la mateixa habitació? saben italià? ...
Jo els hi contestava totes les preguntes i intentava que es fessin una idea del que els hi estava parlant.
Al cap d’una bona estona una nena ve i em diu: Ahhh, estàs parlant d’aquells nens que canten sense braços???

7/10/07

Diumenge, 7 d'octubre de 2007
COL·LECCIONISTA DE "MOMENTS"
Em trobo una mare i un nen de l’escola pel carrer. Va menjant una enorme ensiamada i té tots els llavis bruts de sucre blanc, els ulls li brillen.
Apa, li dic, quin berenar!!! La mare em contesta que avui és el dia que dediquen a berenar extraordinari, junts van al forn per comprar el que més els hi ve de gust i van lentament, tranquils, menjant i xerrant... còmplices d’una estoneta de goig.
Passejo per la fira d’intercanvi de plaques de cava, tot i ser col·leccionista m’interessa més observar a la gent i no pas trobar alguna placa que encara no tinc. Un nen li diu al seu pare: que bé ens ho estem passant oi?, el pare li passa el braç per l’espatlla i li fa un petó al front.
Arriben amb el temps just a l’escola i segurament ell arriba tard a treballar però el ritual d’acomiadar a la seva filla és entranyable. Baixen de la moto, l’ajuda a treure’s el casc i li acarona els cabells despentinats. L’acompanya fins a la porta, li fa un petó i s’espera a que la nena arribi a la cantonada del passadís, es giri i li digui adéu tot tirant-li un petó amb la mà.
Mentre escric això la meva filla entra al despatx saltant i em diu que per fi li ha sortit un problema d’àlgebra, m’ensenya una llibreta plena de xifres i signes que no entenc però l’escolto amb atenció.

Això són “moments”.
Teniu a la vostra memòria el record de "moments" semblants que hagiu viscut en els últims tres o quatre dies? Si em responeu que si us felicito, expliqueu-me’n algun, si em responeu que no us animo a fer-vos col·leccionistes de “moments”.

4/10/07

Dijous, 4 d'octubre de 2007
LA LLETRA "I"
Així és com aprenen la “i” els nostres Peixos.

3/10/07

Dimecres, 3 d'octubre de 2007
POLLS
A primera hora del matí, tot esmorzant, una senyora comentava una notícia que acabava de llegir al diari: “100.000 nens catalans tindran polls aquest curs
M’ha vingut al cap aquell anunci que ens bombardeja cada setembre amb la frase “La Vuelta al cole”, jo afegiria “la vuelta al cole dels Polls!!!”
Abans d’arribar a l’escola m’he assabentat que avui en el Programa de TV3 "Els matins de Josep Cuní" parlarien d’aquest tema i, davant la impossibilitat de veure’l, he demanat a una mama de l’escola que ho fes i m’expliqués que deien. Ha fet els deures meravellosament i m’ha portat un resum dels remeis casolans i de prevenció que han dit. Us els transcric, preneu nota, a veure si aconseguim no estar entre aquests 100.000 nens.
Per prevenir:
- Cal mirar els cabells dels nostres fills cada setmana, i fins i tot passar la llemenera (pinta espessa)
- Durant el curs escolar rentar el cabell amb sabó de coco (d’herbolari) i posar-hi unes gotes d’essència d’arbre de Té
Per matar els polls:
- Friccionar el cabell amb alcohol de cremar i deixar-ho tota la nit amb un casquet de plàstic al cap, al matí rentar el cabell amb un xampú suau
- Triturar fulles d’aloe vera i deixar-ho al cabell 30 minuts, passar la llemenera i rentar amb xampú d’aloe

Això és el que han dit, no escric més... em pica el cap.

2/10/07






Dimarts, 2 d¡octubre de 2007
TXAIKOVSKI
Hi ha dies que la vida és com una festa plena d’emocions… i avui és un d’aquests dies.
Potser us preguntareu quines són aquestes emocions... doncs tan senzilles com que a l’entrar a la classe dels Peixos, només veure’t, l’Andrea et digui amb la seva llengua de drap: la música ens alegra el cor, o que tots aquests petits de tres anys et preguntin, amb ulls immensament oberts, què hi ha dins la caixa dels angelets... o que la classe dels Óssos t’aplaudeixin a l’entrar, i aconseguir que escoltin Txaikovski, callats, durant 6 minuts, què esperin el torn per tocar els cròtals (xinxines) i que els Lleons segueixin la música a ritme de blanques i negres.
Ja sé que ho he dit moltes vegades en aquest blog però... ser mestra és la meva vida.

1/10/07

Dilluns, 1 d'octubre de 2007
PITO I XIULET
Tenen 6 anys.
El Jan no calla, no sé pas que li està explicant a la Patricia.
Ella cansada li diu:
- el que m’estàs explicant no m’importa un “pito”

La senyoreta la recrimina: Patricia, fes el favor de parlar bé i no siguis maleducada.
Aleshores ella ben decidida contesta:
- D’acord... el que m’estàs explicant no m’importa un “xiulet”