30/12/07

Diumenge, 30 de desembre de 2007
ANY NOU
Tot i ser un tòpic, fer balanç de l’any que s’acaba és una excusa per intentar millorar en el proper any.
2007 no ha estat un mal any.
He escrit força però he llegit menys del que voldria. He conegut a gent interessant i he fet nous amics. He portat a terme més de la meitat dels meus projectes personals i gairebé tots els professionals.
He tingut grans malsdecap i un munt de felicitats petites, crec que la balança compensa.
He gaudit d’un bon cafè amb bona companyia, he rigut i m’he emocionat.
He compartit experiències, pensaments, idees i opinions amb tots vosaltres i espero fer-ho durant tot el proper any que ve.
He anat al gimnàs menys vegades de les que voldria però “progresso adequadament”.
Tinc noves idees i nous projectes per realitzar.
Ens retrobem tots ben aviat per seguir educant criatures, riure amb elles i patir amb elles.
Els meus millors desitjos per a tots vosaltres.

20/12/07

Divendres, 21 de desembre de 2007
ÚLTIM DIA DE TRIMESTRE
Hem acabat el primer trimestre. Ha passat ràpid? Tot depèn de com ho mireu. El temps sempre és relatiu. Personalment no acostumo a dir que tot passa ràpid. Sóc de les que veu sempre el got mig ple. Els dijous la gent sol dir: ja estem a dijous! Jo dic: encara estem a dijous!
Viure amb intensitat no vol dir viure ràpidament. Jo penso que si valorem, cada dia, el molt que ja tenim, la vida ens passa una mica més a poc a poc.
De totes maneres ja hem arribat a Nadal. I què voleu que us digui? A mi m’agrada el Nadal. M’agraden les felicitacions, les nadales, les llums i els arbres guarnits.
M’agrada fer regals i m’agrada que me’n facin. M’agraden les taules parades, les copes brillants i les espelmes. M’agrada seure a la taula amb la família i els amics. Les llargues xerrades de la sobretaula. Emocionar-nos recordant els que ja no estan entre nosaltres però amb el record del que hem viscut junts. M’agrada el fred i que el dia de Nadal sigui gelat i gris. M’agrada felicitar el Nadal a desconeguts, pel carrer. M’agrada quan els nens demà ens diuen: Bon Nadal! L’alegria dels més petits, l’esperança dels més grans.
Hem de jugar amb les cartes que ens han tocat per tant posem el millor dels nostres somriures i desitgem-nos tots BON NADAL!!!

Entre avui i demà anirem penjant fotos a la web del Nadal a l’escola.

19/12/07

Dimecres, 19 de desembre de 2007
LES NOTES DE TOTA LA VIDA
He rebut, amb molta satisfacció, la notícia de que, a Primària, tornen les notes de tota la vida.
No sé d’on va sortir la idea del Progressa Adequadament o Necessita Millorar. Qualificacions que han estat absurdes, sense informació precisa i amb cap possibilitat de valorar l’esforç.
Les reformes educatives es fan des d’un despatx, lluny de la realitat escolar, i sense escoltar als mestres. Així van les coses a ensenyament en aquest país.
Després es fan informes oficials, surten com surten, i llavors fan una nova reforma, un altre cop sense consultar als mestres, per tant res canvia en realitat.
Totes aquestes reformes només serveixen per una cosa: donar als mestres molta feina de paperassa, moltes hores per la burocràcia i pocs recursos pràctics per solventar problemes i conflictes del dia a dia dins l’aula.
De fet, a les escoles, no hem rebut cap notificació oficial sobre el tema. Ens hem assabentat per la premsa. Tot plegat molt lamentable.
A l’escola nosaltres només utilitzàvem el PA i el NM pel Llibre d’escolaritat. Sempre hem cregut que les famílies havien d’estar molt més informades sobre el rendiment dels nens.
Aquest trimestre donarem els informes, del cicle inicial i mitjà, en el format d’informe i amb les qualificacions que utilitzàvem fins ara (cal millorar, arriba just, bé i molt bé).
Els de cicle superior els hi donarem la primera setmana, tornant de les vacances de Nadal, per donar-nos temps a canviar l’aplicació informàtica i retornar, el més aviat possible a l’Insuficient, el Suficient, el Notable i l’Excel·lent.

18/12/07

17/12/07


Dilluns, 17 de desembre de 2007
AVUI MATEIX...
A la foto podeu veure la meitat dels DVD’s que ha calgut fer.
Enfeinada com estava, pensava que avui us explicaria tot allò en que us havíeu de fixar, en veure el DVD.
Us volia parlar de les lletres de les cançons, llargues i difícils.
De com portaven el ritme. De l’ordre que tenien els nens. De la bona postura al cantar. La innocència dels més petits i els nervis dels més grans. De tot el que havien aprés en un trimestre.
La llista era llarga.
Però aquesta tarda he vist un dels vídeos amb un pare, i he canviat d’idea.
Els aspectes pedagògics quedaven aparcats per donar pas al sentiment.
Els nervis, la tendresa, la il·lusió, la innocència... tot el que els nens transmetien ha arribat al pare que ho mirava.
En aquell moment he pensat en la recompensa de la feina.
És per això que us dic: gaudiu, un cop més, del petit i feliç moment.
Mireu-lo el mateix dia que us el donem, no el deixeu a sobre la taula, tot esperant tenir una estona. L’estona és ara mateix.
Valoreu el seu esforç, comenteu-lo amb ells, emocioneu-vos amb ells i rieu amb ells.
Només d’aquesta manera els ensenyareu a valorar l’esforç i a saber transmetre valors i emocions.

16/12/07

Diumenge, 16 de desembre de 2007
PREMI!!!
Ens acaben de donar el nostre Primer Premi Virtual!
Gràcies, Carme!(http://somnisirealitats.blogspot.com)

M’ha fet molta il·lusió rebre’l. Des de gairebé el primer dia que vaig començar a escriure aquest blog, m’ha sorprès l’èxit que té, les entrades diàries, els comentaris...
Dedico aquest premi a tots els que em seguiu, als que em llegiu diària o periòdicament, a tots els que us emocioneu amb mi, els que somrieu amb mi i els que discutiu amb mi... però sobretot a tots als meus alumnes.
Ara jo he d’entregar aquest premi a altres blogs.
De fet el donaria a tots els que llegeixo habitualment però al final n’he escollit cinc.
La meva tria ha estat la següent:
- “Diario de un ocioso” (http://diariodeunocioso.blogspot.com/) va ser el primer blog que vaig llegir i el que em va donar la idea d’escriure el meu. M’agrada llegir-lo.
- “Safarisurbans” (http://safarisurbans.blogspot.com/) el millor blog de fotografies de Barcelona.
- “La Bruixoleta” (http://labruixoleta.blogspot.com/) m’ha fet descobrir llibres, pel·lícules i hem compartit pensaments i idees molt interessants
- “Guillem Carbonell” (http://guillemcarbonell.blogspot.com/) va ser el primer blocaire que em va lincar. Les seves cròniques de la ciutat són molt interessants
- "Diarimef" (http://diarimef.blogspot.com/) company de “fatigues” professionals

15/12/07

Divendres, 14 de desembre de 2007
MÉS NADAL...
La recollida de menjar per AvisMón va ser tot un èxit.
Vam omplir 12 caixes. Gairebé després no les podíem ni aixecar per carregar a la furgoneta., de tant que pesaven.
Moltes gràcies a tots el que van col·laborar.

La nostra web s’ha vestit de Nadal. No deixeu d’entrar-hi. Espero que l’esperit nadalenc que es respira aquests dies a l’escola, se us encomani una miqueta.

13/12/07

Dijous, 13 de desembre de 2007
PREPARANT EL NADAL
Purpurina, nadales, estrelles, pessebres, Tió, DVD, fotos, caràtules, àlbums, notes, informes, versos, avis-món, cartolines daurades, CD, guarniments, felicitacions, festa pels petits, cavalcada de Reis...
Avui no puc escriure sobre res més. En el meu cap només ressonen aquestes paraules.

Per cert, avui era Santa Llúcia, i la dita diu: "Sta, Llúcia, la Bisbal, tretze dies per Nadal!"
Ja cal que ens espavilem que ja el tenim aquí.

12/12/07

Dimecres, 12 de desembre de 2007
AVISMÓN
Comencem la Campanya de Recollida d’aliments que fem per a Avis Món.
Avis Món és una associació que treballa per donar suport i ajudar a la gent gran del nostre país. Tenen la seu al barri de Sants.
Els nens i les nenes de 3r fins a 6è portaran entre avui i divendres menjar, que nosaltres entregarem a l’associació.
Penso que és important començar a fer-los veure de la importància que tenen els avis que ens envolten. Que sàpiguen que hi ha avis que estan sols.
L’objectiu és també aconseguir que valorin als avis propis, els respectin i els estimin.
No vull fer pas demagògia, però a vegades tenim tendència d’anar a donar el nostre ajut lluny, i no ens adonem que al nostre costat hi ha avis que també el necessiten.
De ben segur tots coneixeu algun avi o àvia que viu sol, fins i tot a la mateixa escala. Amb pocs mitjans econòmics i amb gairebé ninguna relació social.
No cal anar tan lluny.

11/12/07

Dimarts, 11 de desembre de 2007
LA CAPSA DE MÚSICA
Quan era adolescent col·leccionava capsetes petites. No serveixen ben bé per a res, però m’agradaven. Era com guardar petits secrets misteriosos dins de cadascuna. Fins i tot avui m’han regalat una, amb el dibuix d’un dels angelets de la Música, i m’ha fet molta il·lusió.
Una altra cosa que em fascina són les capses de Música.
Avui n’he portada una a la Classe del Peixos i del Óssos.
Gairebé ningú sabia que era.
La he agafat amb molta cura, mentre que em miraven silenciosos.
Li he donat corda, i encara amb més misteri la he obert.
La Música ha envoltat la classe suament. Era increïble veure’ls.
Els hi ha fascinat.
Quan la Música ha acabat enseguida han dit: obre-la una altra vegada!
La han tocat amb molta cura, amb els seus dits destralers de mena.
Els hi ha fet gràcia veure’s reflectits en el mirall i, sobretot, veure la maquinària, com donava voltes.
Podríeu afegir aquest regal a la carta als Reis. Probablement passarà desapercebuda entre la muntanya de joguines però, quan les coses tornin a la calma, podreu gaudir junts de la màgia d’obrir una capsa de Música.

10/12/07

Dilluns, 10 de desembre de 2007
MALHUMOR???... NO, GRÀCIES
Els finals de trimestre són força estressants.
No estic de massa bon humor.
Acabem de cantar i ballar. Estan molt esverats i quan això passa faig que es posin tots a la paret.
Estic enfadada, per tant no m’escolto a ningú.
Imagineu-me a mi com si fos l’estatua de Colom, assenyalant la paret i dient:
- tots a la paret! No vull sentir a ningú.
Mentre dic això noto que un petit em pica a la cama. No li faig cas. Repeteixo, tots a la paret, senyalant amb el braç estès.
El nen insisteix, no em parla, sap que no escolto a ningú, però continua picant-me a la cama.
M’està posant nerviosa. Me’l miro, amb cara de pocs amics, i li dic: tots a la paret!
Aleshores em senyala a terra i me n’adono que estic trepitjant el cordill de la seva bamba, per tant no es pot moure.
- Uiii, perdona. Li dic, tot aixecant el peu de sobre el seu cordill i que així pugui anar, per fi, a la paret.
Em retorna un ampli somriure, aixeca les espatlles i marxa. De lluny em fa l’ullet.
Acabo d’oblidar per què estava de mal humor.

5/12/07

Dimecres, 5 de desembre de 2007
CÀMERA... ACCIÓ!!!
Estem immersos en la gravació dels DVD. Feina estressant, plena de nervis però molt divertida.
Hem de vigilar que tots els nens i nenes es vegin però que no se’m vegi a mi.
Que cantin fort però que no cridin.
Que no badallin, que no es distreguin, que no parlin al mig de la cançó, i no es posin el dit al nas.
Que recordin el que han de dir.
Que em mirin a mi per seguir les instruccions en comptes de badar amb el càmera.
Que no caiguin dels bancs on s’han enfilat per veure’ls millor.
És important que a mitja cançó ningú tingui pipi, i que ningú protesti per que el company li ha donat un cop, o que fent els gestos li ha posat el dit a l’ull.
Hem de repetir la cançó per que el micro està massa a la vora meu i només em sento jo, o per què ningú canta o senzillament per que s’han mogut i no es veuen tots.
Amb tot això fa més de mitja hora que gravem i ja estan cansats però ho hem d’acabar per que avui hi són tots i el Nadal se’ns tira a sobre i cal fer les còpies i les caràtules... i hem de muntar-ho tot.
Quan estem gairebé acabant ens adonem que un porta la bata mal cordada, un altre el coll per dintre del jersei i un altre la boca bruta de la xocolata que ha menjat per esmorzar. Però no estem en condicions de repetir el concert.
Confiem que els papes, les mames, els avis i les àvies ho mirin amb ulls sensibles i trobin els nens i les nenes absolutament meravellosos, encantadors i els més bonics del món.

4/12/07

Dimarts, 4 de desembre de 2007
SANTA CLAUS O REIS MAGS?
Avui m’han fet arribar aquest escrit. L’he trobat molt divertit i amb bona part de raó. Espero aprecieu el sentit de l’humor mentre manifesteu les vostres opinions.
Què en penseu de tot plegat?
CAMPANYA DE SUPORT ALS NOSTRES ESTIMATS REIS MAGS, MARGINATS, MENYSTINGUTS I OBLIDATS PER CULPA D’UN INVASOR GRAS I LLARDÓS, PRODUCTE DEL CONSUMISME COMPULSIU...
Reivindiquem la figura dels Reis Mags perquè:
1. Els Reis Mags són un símbol de la multiracialitat i la bona convivència.
2. Els Reis Mags són fashion total, la seva elegància en el vestir no ha passat de moda en dos mil·lenis.
3. Si no existissin els Reis Mags, les vacances s’acabarien el 2 de gener.
4. Els Reis Mags són ecològics, empren vehicles de tracció animal que amb les seves fems contribueixen a fertilitzar el sòl (res de trineus volant)
5. Els Reis Mags generen una pila de llocs de treball entre patges, carters reials i multitud de gent que els acompanya a la cavalcada.
6. Santa Claus treballa sol, en canvi els Reis Mags treballen en equip
7. Els Reis Mags fomenten la indústria del calçat i ensenyen als nens que les sabates i les botes s’han de netejar al menys una vegada a l’any. Ben al contrari, el panxarrut exigeix que es deixi un mitjó, peça procliu a la brutícia.
8. Els Reis Mags planifiquen a cosnciència el seu treball i es retiren discretament quan acaben la funció.
9. Santa Claus viu al Pol Nord i per això és un amargat, els Mags són d’Orient, bressol de la civilització i per això d’una elegància no decadent.
10. Els Reis Mags van tenir un paper destacat en el Nadal, Santa Claus tracta de aprofitar-se del negoci i no va participar en cap dels fets històrics del Nadal.
11. Els Reis Mags són dels poquíssims usuaris que mantenen en peu la minería del carbó al Berguedà.
12. Els Reis Mags ho saben tot. Santa Claus no sap altra cosa que agitar una campaneta i dir 'hou, hou, hooouu!'
13. Santa Claus no respeta els drets ni els sentiments dels rens de nas vermell. No es troba documentat cap cas de maltractament psicològic per part dels Reis Mags cap els seus camells.
14. Els Reis Mags són agraïts, sempre mengen totes les llaminadures que els hi deixem al plat.
15.Sense els Reis Mags no s’hauria inventat el Tortell de Reis.

Que tornin a aflorar las tradicions amb arrelament centenari...
Santa Claus és un invent de la multinacional més multinacional de totes les multinacionals, Coca-Cola. Als anys 30, van agafar al Sant Nicolau de la tradició centre-europea i nòrdica, que originalment es passejava vestit de bisbe i li van enfundar un abillament amb els colors corporatius (vermell i blanc).
Visca els Reis Mags !

3/12/07

Dilluns, 3 de desembre de 2007
EL MISTERI DE LES NADALES
Sempre que ensenyo una cançó m’agrada que entenguin el significat de totes les paraules i del context en general. Aquesta feina és especialment complicada quan cantem Nadales.
Sóc cent per cent partidària de que es coneguin les nostres nadales tradicionals però a vegades això em posa en veritables conflictes lingüístics.
Us heu parat mai a pensar com explicaríeu les següents frases de les Nadales més habituals que canten els nens?
Us poso exemples i entre parèntesis les preguntes dels nens:
- el desembre congelat confós es retira... (per què es retira confós?)
- és fill de Mare Verge i està mig mort de fred... (què és una mare verge?)
- a prop d’allí passava un dimoni escuat... (els dimonis passen per aquí i són escuats?)
- prop de Jesús i Maria sembla que al cel ja estiguem... (com s'està al cel?)
- Sant Josep fa bugada a dintre d’un morter... (com es pot rentar dins un morter?)
- Per present li va portar tres taronges de la Xina... (les taronges no són de València?)
- Pastorets que viviu amb gran recel, veniu despresa que ja és nat el Rei del cel... (Per què viuen amb recel?)
- Repica el timbal, que són festes d’alegria, pasqua santa de Nadal... (pasqua santa...?)
- Vinc amb el meu gaietet per veure Jesús diví... (què és un gaietet?)
- Per Nadal un pas de pardal... (no han vist mai un pardal... menys entendre un pas de pardal)

Aquestes són les primeres que se m’han ocorregut però n’hi ha de més complicades, per no parlar dels pastorets que mengen ous i botifarra mentre Jesús és nat i el famós, però no menys estrany, fum, fum, fum... que no sé pas què dimonis vol dir.

30/11/07


Divendres, 30 de novembre de 2007
HUMOR
Una mica d'humor sempre va bé.
Bon cap de setmana.
(cliqueu sobre la imatge per poder-la llegir)

29/11/07

Dijous, 29 de novembre de 2007
ADVENT
Dissabte, dia 1, comença l’Advent.
L’Advent, paraula llatina que significa arribada, és el període de 25 dies previs a Nadal, és a dir, el compte enrere fins el gran dia: 25 de desembre.
Totes les classes, des dels Pollets fins a 6è, ja tenen a punt el seu calendari.
Cada dia li toca a un nen o nena obrir la finestreta i menjar-se la xocolata que hi troba amagada.
Fins i tot els Pollets i els Cargols molt aviat entenen el joc, i corren quan veuen que agafem el calendari.
Els de 5è. i 6è. dissimulen l’entusiasme però també els hi fa il·lusió obrir la finestra que els hi pertoca. Els deixarem gaudir, no els feu grans abans d’hora.
Per tant demà, al sortir de l’escola, ja podeu anar a comprar el calendari i obrir cada dia una finestra. No els hi deixeu obrir totes alhora, cal que aprenguin a esperar ja que sinó es perd la gràcia, l’emoció i el moment d’assaborir els segons dolços del dia.

28/11/07

Dimecres, 28 de novembre de 2007
MEMIMA
Us hem penjat a la web de l’escola http://www.xtec.cat/escoladelcarme/ la font Memima per si la voleu descarregar.
La memima és el tipus de lletra lligada que treballem a l’escola.
Us pot anar molt bé per repassar i reforçar la lectoescriptura a casa, d’aquesta manera no caldrà repetir tantes vegades la mateixa lectura del llibre de llegir.
A part dels recursos que ja teniu a la web per la lectoescriptura, us en dic d’altres.
Podeu utilitzar aquesta lletra per deixar-los notes. Els hi deixeu un petit missatge i així l’hauran de llegir per poder fer el que hi ha escrit. Missatges divertits dient que heu amagat el peluix a sota el llit, preguntant si ja s’han rentat les dents, si han trobat la xocolatina que els hi heu deixat sota el coixí... coses que els motivi a llegir sense tornar a agafar el llibre de cada dia.
Fer que escriguin ells coses a l’ordinador i després que ho llegeixin.
Pels de Primària pot ser un recurs diferent per millorar la lletra. Per això també us hem posat la memima puntejada. Que escriguin el que vulguin i després els hi deixeu repassar amb retoladors florescents, o llapis de colors... sempre els hi serà més divertit que fer el típic quadern de cal·ligrafia que ja fem a l’escola.
Espero que sigui una bona eina de treball.

27/11/07

Dimarts, 27 de novembre de 2007
FELICITATS PETITES
La vida és plena de felicitats petites i de grans maldecaps. Em coneixeu ja una miqueta i sabeu que no acostumo a veure el costat fosc de les coses. No escric per recordar els problemes de l’ensenyament, tenim altres canals per fer-ho. Tornem doncs a les felicitats petites.
A vegades us sembla impossible però estem envoltats tot el dia d’elles. El problema és que tenim els ulls tancats, el cap emboirat de conflictes, la pressa a les cames i l’ansietat al cor.
No cal veure-ho tot de color rosa però si que cal posar una mica de color a les coses.
On podem trobar-les? Us explicaré a on les he trobat jo avui:
- el despertador em sona una mitja horeta abans per poder estar uns vint minuts esmorzant, en la meva cafeteria preferida, llegint el diari, parlant amb un amic o senzillament observant a la gent
- hem escoltat el mar, dins d’un cargol, amb els de 3 i 4 anys
- m’he assegut a terra, tot explicant un conte, mentre 20 parells d’ulls em miraven amb sorpresa. A l’acabar la Neus m’ha somrigut i m’ha abraçat.
- L’Arnau m’ha regalat un dibuix on sortim, ell i jo, amb la caixa dels angelets.
- La Sara s’ha posat malalta i l’han vingut a buscar, la seva germaneta bessona em diu: jo em quedo, és igual que ella marxi, jo em vull quedar a cantar amb tu
- He trucat a la Judith per saber com es trobava, aquesta tarda s’ha fet un trau al cap, i hem tingut una encantadora conversa per telèfon
- He dinat amb un bon amic
- Li he fet una pizza casolana a la Marta, i només entrar a casa, quan ha sentit l’olor del forn, ha cridat: Pizza un dimarts!!! Que bé!!!

M’estic adonant que avui estic escrivint un dels post més llargs i encara no he acabat d’anomenar felicitats petites. Evidentment si us expliqués els problemes que he tingut seria tan o més llarg però aquesta és una altra història.
Feu l’esforç de trobar cada dia les vostres felicitats petites. Les voleu compartir i explicar?

26/11/07

Dilluns, 26 de novembre de 2007
LA FESTA DELS CARGOLS
M’he promès a mi mateixa, i a una altra persona, que avui no ensenyaria cap foto de la festa d’avui. És massa aviat i l’esperit nadalenc encara queda lluny però què voleu que us digui, no m’hi he pogut estar i us he posat aquesta foto que és un aperitiu del que molt aviat veureu. No hi ha manera de que jo em pugui callar una sorpresa. No puc evitar-ho, si no ho dic cantant o dic ballant però he de dir allò que em fa il·lusió.
Avui hem fet la festa amb els cargols de 2 anys. Què bufons!!!
Ha vingut el Pere, amb la seva guitarra i les seves cançons.
Hem descobert un cop més que la Música desperta els nostres sentiments, les nostres alegries i les nostres emocions. Tan petits com són i ja es podia endevinar trets de la personalitat dels nostres petits artistes: aquell que tot ho fa, el que no vol fer res, el que riu o el que està seriós, el que vol sortir per participar espontàniament de la festa, el que s’amaga quan demanen voluntaris, el que canta divertit i el que plora... però tots ens ho hem passat genial.
Al final havien de dir el vers de Nadal per poder-los gravar. La Maria i l’Anna recitaven amb tot l’entusiasme del món però us puc assegurar que cap dels nostres artistes ha obert la boca ni ha fet cap gest. Elles han insistit en dir que tots ho saben fer i que la majoria el diuen però caldrà repetir un altre dia la gravació del vers.
Sabeu què és la passió de pares, no? doncs elles tenen passió de mestres.

24/11/07

Dissabte, 24 de novembre de 2007
LA COMUNICACIÓ
El dijous passat em van dir una de les frases més boniques que he sentit últimament. És del poeta, narrador i dramaturg Josep Palau i Fabra i diu així: “Fer créixer les coses dient-les. Heus aquí el miracle”
Me la va dir la Carme Puche, impulsora del projecte Dedicatòries http://www.dedicatories.net/blog/
La frase ha passat a ser la capçalera del blog, ja que és aquest un dels motius de per què l’escric.
Dir les coses que sents, que vius, que estimes i que penses és una oportunitat que tenim tots a les nostres mans però que no sempre sabem utilitzar, ni ho sabem fer del tot bé.
El regal de la comunicació és trencadís i fort. Dur i sensible. És una eina essencial i una mortífera arma.

Us convido, a compartir amb mi, la xerrada que vam tenir a la Com Ràdio, on em van convidar per parlar de la fundadora de l’escola, D. Elena. El podeu escoltar descarregant-lo des de la web.

23/11/07

Divendres, 23 de novembre de 2007
RECERCA A PRIMÀRIA
Avui hem anat a visitar el Parc Científic de Barcelona.
L’objectiu de la sortida era apropar la ciència als alumnes de Primària.
Un parell de científics esbojarrats ens han acompanyat al llarg de tota la visita i ens han fet veure que és l’experimentació directe, la recerca a l’àmbit de la biomedecina i els instruments i les tècniques dels laboratoris.
Ha estat una visita molt i molt interessant. Els nens i les nenes han tornat entusiasmats.
Estaven tots molt contents, incloses les mestres que els han acompanyat.
De ben segur la sortida ha estat d’allò ben profitosa, només espero veure què responen al qüestionari que els hi ha donat per fer a l’escola.
Us dono algunes de les preguntes que hi ha, a veure quantes en sabeu respondre.
- Com funciona un medicament?
- Què tenen en comú un físic i un pastisser?
- En què ens assemblem a les mosques?
- Amb quins animals estudiem les malalties humanes al Parc Científic?

Quan ells les hagin respost us donaré les solucions. De moment feu l’esforç de pensar.

22/11/07

Dijous, 22 de novembre de 2007
ESTACIÓ ESPACIAL ARGOS
Avui hem anat amb els nens i les nenes de Cicle Superior a l’exposició espacial Argos.
Aquesta exposició, molt recomanable, vol donar a conèixer, d’una forma interactiva, la importància i la repercussió que té sobre el Medi Ambient, les diferents accions que l’home realitza en la vida quotidiana.
L’exposició consisteix en una atracció que simula una aventura espacial. L’escenari és en una estació anomenada Argos, l’any 2015.
Aquesta estació està estudiant l’estat de la ozonosfera. La supercomputadora Medea (la que veieu a la foto), arriba a la conclusió de que és l’home el que causa el mal i decideix eliminar la raça humana.
Els nens s’han convertit en els protagonistes d’una missió que consisteix en assegurar la supervivència de l’home a la Terra. Ha calgut convèncer a Medea de que els humans hem pres consciència del problema i a partir d’ara realitzarem us ús eficient dels recursos energètics.
S’ho han passat molt bé i han tornat molt contents.
Podeu veure fotos a la Web.

21/11/07

Petita errada tècnica: el programa a Com Ràdio, dedicat al Projecte Dedicatòries, http://www.dedicatories.net/blog/ en el qual he participat explicant la història de la fundadora de l’escola, no es passarà avui, tal i com us vaig informar. Avui es grava i ja us avisaré el dia que ho passaran.
Dimecres, 21 de novembre de 2007
RIEM JUNTS
Que tots els nens i nenes de les meves classes cantin i ballin sense vergonya és, podríem dir, el meu principal objectiu a les classes de Música.
El respecte per les nostres qualitats, més o menys encertades, és fonamental per respectar-nos i tolerar-nos uns amb els altres.
Tornar a fer una divisió o una còpia, per que està mal feta, són fets habituals i quotidians a l’escola però sentir-se ridícul cantant o ballant pot ferir molt la sensibilitat.
Els nens saben tot això, per tant, és molt estrany que algú rigui quan es fan interpretacions una mica maldestres.
Avui estàvem assajant Nadales amb els de 4r. molt i molt motivats. Tots dempeus, posats com una coral, mentre jo els dirigia.
No sé si aconseguiré fer que us imagineu l’escena, i el moment còmic que hem viscut.
Venia un tros de la cançó que calia fer-ho fluixet i després cantar amb molta alegria.
A l’arribar el tros de la cançó alegre un dels meus cantaires s’ha posat a cantar fort, molt fort, però absolutament concentrat, intentant seguir les meves indicacions, sense adonar-se del seu voltant. Els altres han anat callant, mirant-me amb ulls oberts, sense saber com reaccionar, mentre ell continuava amb tota la seva veu:.. i els àngels li canten LA DO RE MI FA SOL al·leluia!!! ... fins que s’ha quedat sol i llavors ha vist el que passava.
He hagut de parar la música, rient-nos tots junts.
Hem penjat a la Web el Projecte de “Missatge a l’espai” que hem fet amb els de Primària.
Ja li podeu donar una ullada.

20/11/07

Dimarts, 20 de novembre de 2007
PRE-NADAL
El Nadal ja treu el cap per la finestra a l’escola.
Estem buscant ja el vers dels petits. Avui els angelets de la música, el Penta i la Grama, han portat Nadales pels Peixos i el Ós de la Música pels Óssos. Després d’una deliberació hem decidit posar-li Clau de Sol, ha calgut fer votació entre aquest nom i el de Twaikovski.
La fotocopiadora treu fum amb les portades dels àlbums, les felicitacions, els treballets... les mestres estan triant la més bonica per fer.
Comencem a demanar cartolines i fasteners... però no us penseu que sigui tan fàcil.
Si demanes una cartolina color verd comencen els problemes, ja que la pregunta és obligada: verd fort, o verd fluix, o verd caqui, o verd poma, o verd ... el mateix passa amb els blaus. Hi ha tants tons de color diferents com noms d’objectes.
Ara gairebé tothom ja sap que és un fastener però sempre hi ha el que no ho sap i cal tenir-ne un de mostra.
I no parlem de les mides de les cartolines, és tot un món les Din-4, les Din-3...
Abans el blau era blau, el verd era verd i les cartolines eren grans o petites. Fora problemes.
Jo ja torno anar amb la meva bossa amb els CD de Nadales. Sempre tinc la Música que necessito a cada classe però les Nadales van amunt i avall amb mi.
Comencen dies durs, cansats, plens de feina, de nervis, de lluita pel final de trimestre, de notes, d’informes, de controls... però el Nadal és una de les meves èpoques preferides i tal i com em diu sempre un amic meu, quan em veu estressada en aquesta època: Vinga no et queixis que en el fons “estás en tu salsa

19/11/07

Dilluns, 19 de novembre de 2007
LA GAVINA DEL PATI
Cada dia ens visita una gavina al pati de l’escola. De fet jo no l’havia vist mai però avui m’ho han comentat uns nens i una senyoreta.
He sortit a veure-la i allà estava, enfilada a dalt de tot, vigilant.
Li he volgut fer una foto però no s’ha deixat en cap moment, se'm dóna millor fer fotos als nens.
Les gavines només tenen de maco el nom però aquesta m’ha caigut especialment bé.
Malgrat ser una mena de rata amb ales, segons la descripció de gairebé tothom, la nostra gavina manté a ratlla els coloms i només per això m’és simpàtica.
Els coloms pul·lulen pel pati, tot menjant les molles de pa, però si hi ha la gavina vigilant aquests no s’atreveixen a baixar.
La gavina apareix, de sobte, quan es toca el timbre de canvi de pati. Baixa, reina i senyora de l’escena, i picoteja trossets de fuet, galetes, formatge o bastonets que han deixat els nens.
Això ho fa varis cops, entre canvi i canvi de classes, fins que està tipa. Aleshores desapareix per donar pas als coloms.
Amb els més petits m’agrada cantar una cançó que diu: Al pati de l’escola hi havia un ocellet, que es deia pica-soques i feia el seu niuet... hauré de buscar una bonica cançó que parli de les gavines, però em sembla que no m’ensortiré.

18/11/07

Divendres, 16 de novembre de 2007
MIRÓ
Autèntics artistes són els nostres Lleons de 5 anys!!! No creieu?

15/11/07

Dijous, 15 de novembre de 2007
GUÀRDIA URBANA
Avui ha vingut la Guàrdia Urbana per fer Educació Vial a les classes de 1r., 2n i 6è.
L'educació viària és una activitat important en matèria de prevenció.
Els continguts de les activitats que es desenvolupen té per objectiu que els nens i les nenes adquireixin els hàbits correctes de comportament com a vianants, com a conductors de bicicletes, com a usuaris dels transports públics i de vehicles particulars.
Segons l’edat i el curs, han vist un vídeo, han fet un joc i han aprés a utilitzar la guia de Barcelona.
Aquests conceptes ja els treballem constantment a les classes, però el fet de que vingui un Guàrdia els impressiona més i trenca la rutina de cada dia amb una activitat diferent.



ENTREU A LA WEB... ACABEM DE PENJAR FOTOS DE TOTES LES CLASSES.
Dimecres, 14 de novembre de 2007
GRÀCIES
Explicar que se sent quan fas una reunió de pares i te n’adones que hi ha cinc famílies que són antics alumnes de l’escola i que, a més a més, la Tutora també ho ha estat, és una emoció difícil d’explicar.
Avui és molt tard, són gairebé les 12:00 de la nit, acabo d’arribar del Palau de la Música, i es pot dir que he sortit de casa a les 8:00 del matí i només he tornat un ratet al migdia. Malgrat que estic cansada no volia acabar aquest dia sense donar les gràcies a totes i cadascuna de les famílies que any rere any, generació darrera generació, confien en nosaltres, en la nostra escola, i també a les famílies nouvingudes que també ho fan.
Tenir actualment una quarta generació a l’escola és un orgull i un honor.
Seguirem treballant plegats i ajudant-vos a fer dels vostres fills i filles persones bones, responsables i amb valors.
Gràcies.

13/11/07

Dimarts, 13 de novembre de 2007
L'OFICI DE SER PARES
Avui hem tingut la reunió de les famílies de la Classe dels Pollets.
La majoria d’ells novells en l’ofici de ser pares, tot i que he de reconèixer que mai deixem de ser aprenents.
Els observava a tots com escoltaven les explicacions de la Isabel. S’interessaven per saber quines rutines feien els seus fills i filles, quines eren les joguines més adients, les cançons que cantaven... tot era alegria i motivació.
Jo em preguntava: quan perden els pares aquest interès i aquesta il·lusió per dedicar temps als nens?
Dediquem hores als nostres nadons i després ens trobem que quan cal preguntar la lliçó, o les taules de multiplicar, o a mirar l’agenda CADA dia hem perdut les ganes i les forces.
Gastem massa energia al començament de ser pares i després ja estem cansats?
És més fàcil jugar a pilota que preguntar una lliçó? Evidentment que si.
Els nens entre 8 i 12 anys són els grans oblidats.
No són ja els nostres “bebès” i no ens donen els problemes dels adolescents.
No porten notes desastroses, ni es revelen massa en contra nostra.
No els hi donem una línia clara i acaben sense arrelar en els hàbits d’estudi i constància.
El camí és llarg, recordeu cada dia no caure en el cansament i en la llei del mínim esforç donant-los totes aquelles coses que, precisament, no requereixen esforç.

12/11/07

Dilluns, 12 de novembre de 2007
LA WEB DE L'ESCOLA
Com ja sabeu, alguns de vosaltres, hem engegat de nou la Web de l’escola:
http://www.xtec.cat/escoladelcarme/
L’equip que porta a terme aquest projecte, amb molt d’esforç però amb molta il·lusió, professionalitat i entusiasme, voldria que ens féssiu arribar les vostres propostes.
L’objectiu de la Web és que arribi a ser una eina de consulta pràctica, còmode i eficaç.
Ens agradaria que ens diguéssiu el que hi trobeu a faltar, el que us agrada més, el que hi voleu consultar, si us és còmode i si creieu que pot ser un mitjà ràpid i eficaç d’informació.
Podeu escriure els vostres comentaris i suggeriments directament al Bloc o a la nostra nova adreça: escoladelcarme@hotmail.com
Esperem les vostres idees i comentaris ja que són un estímul i una motivació per seguir treballant per donar, com sempre, el millor servei en benefici a tota la nostra comunitat educativa.

10/11/07

Divendres, 9 de novembre de 2007
BABÚ
Ahir el papa del Christian i l’Alba ens va portar, per la classe dels Pollets, aquest Babú que va fer ell amb col·laboració amb el Christian.
Està fet amb plastelina!
Francament és d’una gran habilitat. No sabria dir-vos qui estava més content de portar-ho si els nens o el papa.

Els nostres Pollets gaudeixen d’una altra imatge de la seva mascota. Gràcies!

8/11/07

Dijous, 8 de novembre de 2007
RUBÉN
Camino tranquil·lament pel carrer, és tard i ja és fosc.
Em criden des d’una moto, em giro i veig un motorista, que tot treient-se el casc ve directament cap a mi. No sé si començar a córrer o a cridar, però com que m’ha cridat pel meu nom penso que em deu conèixer. El meu cap pensa ràpidament mentre intento esbrinar qui és.
Em saluda efusivament i de sobte reconec, en la seva cara contenta de veure’m, a un ex-alumne.
Era un trastet simpàtic, bon nen, però va ser impossible que agafés un llibre per estudiar.
Quan va arribar a l’escola, deuria tenir uns 8 anys, i al veure que jo feia l’entrada i la sortida em cridava: Portera! Portera! Li vaig explicar que jo era la Senyoreta, per tant llavors em deia: Senyoreta portera!
Poc temps després va descobrir que jo era la Directora per tant vaig passar a ser la Senyoreta Directora; vaig desistir en dir-li res més i sempre més em va cridar així.
Tot i que avui m’ha cridat pel meu nom, a mitja conversa ha tingut l’espontaneïtat de dir-me: quina il·lusió em fa tornar-te a veure, Directora!
M’ha explicat que és cuiner en un Restaurant de la Diagonal, s’ha comprat un pis i està estalviant per comprar-se un cotxe... res malament per un noi amb dificultats d’aprenentatge, però treballador i amb uns pares que sempre van col·laborar conjuntament amb l’escola.
Recordeu que en un post us vaig animar a col·leccionar moments amb els vostres fills?
Jo tinc la satisfacció de també col·leccionar moments amb alumnes i aquest ha estat un d’aquests moments.

7/11/07

Dimecres, 7 de novembre de 2007
FUTBOL A L'ESCOLA
Aquest és l’equip dels petits de Futbol de la nostra escola.
Entrenen dos cops per setmana, tot esperant arribar a ser grans futbolistes.
El seu entrenador, el José Luis, no perd la il·lusió de pensar que potser haurà estat el primer entrenador d’una gran estrella.
Per què no? mai se sap.
Per si de cas preneu nota dels seus noms i de les seves cares entusiasmades.
Asseguts d’esquerra a dreta hi tenim:Mario, Sergi, Roger, Jordi, Chistian
Dempeus d’esquerra a dreta: Joel, Adrià, Sergi, Nicolás, Joaquim, Marc

Dimarts, 6 de novembre de 2007
EDUCACIÓ DIA A DIA
A vegades perdem el nord. L’hem perdut tant que necessitem que una mena de Mary Poppins (digueu-li súper nany) ens faci entrar en raó, tot recordant que les normes, el sentit comú, la disciplina i els valors han de tornar a les nostres cases i a les nostres escoles.
Em considero una mestra amb facilitat per mantenir l’ordre a l’escola. Els meus alumnes callen quan endevinen, a través del vidre, que estic al passadís; fan silenci només veure’m entrar a la classe; obeeixen als pares quan em troben pel carrer i estan fent una malifeta...
Reivindico fermament el model d’autoritat a l’escola, ja que aquest és compatible amb la bona entesa i la comunicació amb els alumnes.
Us posaré un exemple entenedor:
Ell és un belluguet, molt belluguet. No calla. Malgrat tot no li deixo passar ni una a la classe. No li agrada esperar el torn per parlar però cal que ho faci. Vol ser el primer, però a vegades a d’aprendre a ser el segon o el tercer. Reclama l’atenció sovint.
Amb aquesta descripció segur que molts de vosaltres heu endevinat el perfil del vostre fill. No esteu equivocats. És el vostre fill o filla.
A l’escola continua sent un belluguet però intenta seure. Espera el seu torn. Està aprenent a compartir, a ser educat, i sobretot està aprenent a viure en societat sense crear conflicte. Reconeixeu aquest nen? També és el vostre fill o filla.
La diferència que hi ha entre un i l’altre és la disciplina i l’educació en valors, i saber quan no hem de cedir.
Treballeu cada dia en l’educació, no us canseu, no us torneu còmodes, no cediu als capricis fàcils i gratuïts.
Teniu por de perdre el seu amor, la seva estimació? No patiu. Com més clara sigui la vostra línia educativa i de principis més us estimaran i us respectaran... i tindran l’espontaneïtat de portar-te un dibuix, un regalet, donar-te una abraçada i portar-se com a reis a la classe.
Privilegi? No us ho penseu, tan sols és el treball diari, la coherència i els valors de sempre.

5/11/07

Dilluns, 5 de novembre de 2007
JOC SIMBÒLIC
El joc simbòlic és aquell joc on els nens i les nenes juguen a “fer com...”, és a dir, fer com si fossin mares, metges, perruquers, mestres, botiguers… imitant tot allò que els envolta.
Aquest tipus de joc és molt important entre els 2 anys fins als 7 ó 8 anys, ja que s’aprèn a resoldre conflictes quotidians i es canvia la realitat pròpia tot imitant als adults.
A l’escola, els divendres, des dels més petits fins a 2n. de Primària dediquem una estona de la tarda al joc simbòlic.
No cal que sempre els fem jugar amb construccions, trencaclosques, jocs educatius, jocs de pensar... deixeu-los que juguin a nines, a comprar i vendre, a fireta, és a dir, als jocs de tota la vida, aquesta és una manera d’haver d’establir ells mateixos les normes del joc i això fomenta la sociabilització entre ells, ja que les instruccions no venen marcades per unes normes de joc sinó per unes normes de conducta que els apropa al món dels adults, i a una convivència entre ells mateixos.
Recordeu que vosaltres pares i mares, i nosaltres els mestres, som els seus models a imitar.




31/10/07

Dimecres, 31 d'octubre de 2007
PANELLETS
Aquesta tarda l’escola feia una mena d’olor a xocolata, galetes, pinyons, coco... una mica de tot i de res.
Malgrat tot, els nostres cuiners i cuineres, han gaudit fent els panellets, uns amb més traça que altres però tots amb molta il·lusió i entusiasme... esperem que us agradin.





Dimecres, 31 d'octubre de 2007
Dimecres, 31 d'octubre de 2007
CASTANYADA AMB ELS PETITS
Hem cantat, hem ballat, ens hem pintat i amb un mocador ens hem convertit amb castanyeres i castanyers, però tirar castanyes per la classe i recollir-les és el que més ha agradat als nostres petits.
Bona castanyada a tothom.

30/10/07

Dimarts, 30 d'octubre de 2007
TARDOR, PANELLETS, CASTANYADA...
Aquests dies de tardor són intensos, complerts, llargs i plens de feina. Fem tantes coses que gairebé no sé ni per on començar.
El Pollets, aliens a tot plegat, es distreuen tot mirant les castanyes que la Isabel i la Marta els hi ensenyen. El Cargols aprenen a pintar bolets i fulles, escoltant com la Maria i a l’Anna els hi expliquen la Castanyada. Els Peixos aprenen la U, tot esperant la festa. Els Óssos recorden l’excursió aprenent a llegir sense mirar els dibuixos. Els Lleons fan de científics sense massa èxit, de moment. Els de 1r. fan dictats amb les noves paraules que cada dia van aprenent. Els de 2n. ja tenen prou feina amb les taules de multiplicar. Els de 3r. construeixen pluviòmetres i esperen la pluja per comprovar si el seu invent funciona. Els de 4r. volen llegir a tota hora entusiasmats amb el nou Projecte Lector. Els de 5è. intenten organitzar la feina tot esperant que arribi l’hora de fer panellets i els de 6è. estan immersos en controlar les seves hormones que comencen a donar la llauna a tota hora.
Aquest és el panorama i el que hauríeu vist fent una ullada ràpida per les finestres de l’escola.
Demà els grans faran panellets... millor no mireu el procés d’elaboració, vosaltres us podeu limitar a contemplar l’obra final i a provar-los un cop ja estiguin fets. Ja us ho explicaré.
Ja teniu penjades a la WEB les fotos i el vídeo de l'excursió de la Castanyada.
http://www.xtec.cat/escoladelcarme/

29/10/07

Dilluns, 29 d'octubre de 2007
ELS RACONS
El Racó és una manera d’estructurar l’espai de la classe segons les necessitats de la mestra i d’allò que volem cridar l’atenció. Organitzem la classe segons diferents activitats i així els nostres Pollets comencen a tenir una estructura mental clara de l’aula.
Nosaltres treballem amb racons col·lectius, és a dir, els nens no trien ells el racó que volen sino que tots fem el mateix: el racó de les joguines, de la música i les cançons, el racó de Psicomotricitat, el de pintura… però sens dubte, ara per ara, el racó que més els hi agrada és el de la família.
Han portat fotos d’ells amb el papa, la mama, els germans… i quan parlem de la família anem al racó a veure’ns. Riuen quan es reconeixen, quan veuen al papa o a la mama aplaudeixen, es posen contents tocant la foto… la Isabel els hi pregunta on està la Maria? I l’Olga? I la mama d’en Marc? I el papa de l’Enric?... haurieu de veure com es reconeixen tots!


26/10/07

Divendres, 26 d'octubre de 2007
EXCURSIÓ
Res tan bonic com un dia a la muntanya amb els amics.
PALAUTORDERA
El dia continua assoleiat a Palautordera.
Han dinat sense entrebancs després de l’emoció de parlar amb la Maria Castanyera, sobretot els més petits.Ara juguen, mentre esperem l’hora de torrar castanyes.
Ens veiem a la porta de l'escola.
PALAUTORDERA
El Sol ha sortit a Palautordera, de fet no m’estranya, allà hi tenim els nostres preciosos “Sols” de la casa.
Els hi han explicat el conte de la Maria Castanyera i ara els estaven pintant la cara ja que aniran a collir castanyes i potser es trobaran amb la Maria i cal estar guapos per poder estar amb ella.
Divendres, 26 d'octubre de 2007
EXCURSIÓ
Els nens i les nenes que estan d'excursió ja han arribat a La Granja.
Fa fresqueta i està una mica ennuvolat. Ara esmorzaran i començaran les activitats a la natura, tot observant la tardor.

25/10/07

Dijous, 25 d'octubre de 2007
ENVEJA SANA
Veient-los tan tranquils, no us venen ganes de tornar a ser petits i gaudir així del plaer de passar una estona pintant amb els dits?


24/10/07

Dimecres, 24 d'octubre de 2007
DIA DE VACUNES
Si l’altre dia l’escola es va convertit en un estudi fotogràfic per fer les fotos de Nadal, avui ens hem convertit en un ambulatori.
Calia vacunar als de 6è. de la Hepatitis ja que Sanitat porta a terme un Projecte de vacunació a les escoles.
Avui hem donat la primera de les tres dosis que ens caldrà administrar al llarg del curs.
Fan fila, amb la màniga arremangada segons siguin esquerrans o dretans... cal punxar el braç que no fan servir per escriure, així no tenen excusa per no seguir treballant.
Neguitosos van passant un per un, uns riuen sense motiu, altres estan molt callats, altres no callen... cadascú expressa els seus nervis segons la seva manera de ser.
El pitjor que pot passar és que un es maregi, si passa això el mareig s’encomana en qüestió de minuts.
L’any passat recordo que anaven caient com a mosques, blancs com el paper, sense donar abast, ventant-los, estirant-los per terra... avui ha anat tot com una seda.
Veritablement en una escola no sabem pas que és la rutina... cada dia tenim alguna cosa nova per explicar.

23/10/07

NOVA WEB!!!
Anem d’estrena!!! Bé, de fet és mitja estrena.
Després de l’èxit del Blog hem decidit posar en funcionament la web de l’escola. Fer-la operativa, pràctica i que arribi a ser una eina informativa de l’escola.
Us dic mitja estrena per què avui ens hem estrenat tot posat el calendari de curs i els menús, però això només és el començament, poc a poc hi penjarem els horaris de la classe, els projectes, els objectius, guia de pares i mares... però la informàtica també és un art i tot art requereix temps.
Us convidem a entrar i donar-li una ullada, però recordeu que només està en període d’inici, tal i com diuen el savis un camí de milers de Km es comença donant el primer pas.
Entreu a http://www.xtec.cat/escoladelcarme/
Dimarts, 23 d'octubre de 2007
ENTRE TONTERIES, SHAKIRA I TXAIKOVSKI...
Anar tan sols un cop per setmana a donar Música als petits suposa que m’agafin confiança poc a poc.
Els de tres anys, al començament, ni em parlen, no volen cantar, ni participar de les cançons mimades... però cada dia la participació és més generalitzada i per fi avui he aconseguit que tots participessin activament de la classe. Tot anava sobre rodes.
Els he ensenyat a ballar “La coqueta de sucre” i com que aquesta dansa és molt tranquil·la he decidit animar-los tot fent un Rock infantil.
Hem ballat, cridat, cantat, imitat que tocàvem una guitarra (sort que no hi ha càmeres a la classe)... i s’ho estaven passant genial mentre jo anava mirant de reüll a tots aquells que per primera vegada gaudien de la Música sense problemes.
Un cop hem acabat ha vingut cap a mi un petit dels que encara no li coneixia la veu i em diu amb la seriositat que el caracteritza (a la foto és dels que també va quedar molt seriós):
- Saps què? El meu pare també fa tonteries!!!

Però això no és tot. Pel carrer m’he trobat una mama que em diu:
- Diu la nena que han de portar música de la Shakira?
- La Shakira? Què? Jo els he demanat música de Txaikovski!

Sort que ja era hora de plegar, necessitava que em toques l’aire.

22/10/07

Dilluns, 22 d'octubre de 2007
PINTEM LA TARDOR

La tardor és la meva estació preferida. No hi ha colors més bonics que els de la tardor. Pintem fulles, treballem els colors, cantem cançons, fem panellets, aprenem els fruits de la tardor i celebrem la castanyada.
A la nostra escola no fem el Halloween, només es fa esment a la classe d’anglès.
No m’ha agradat mai omplir l’escola de fantasmes, ossos, i carbasses.
Els nens i nenes han de viure les nostres tradicions, fer-les seves, gaudir-les, estimar-les... només així, més tard, podran respectar les dels altres països. Primer cal estimar el que és nostre, després obrir-nos a nous horitzons. En tot cas, de moment, estan gaudint pintant fulles i admirant-se (no us perdeu la cara de la foto) de què al barrejar el groc i el vermell surti taronja.
En mig de la sorpresa i, davant de tanta barreja, n’hi havia un d’ells que estava preocupat de que no surtis el color blau, ja que, com va dir, no aniria bé per que el color blau, senyoreta, no és un color de la tardor!!!

19/10/07

Divendres, 19 d'octubre de 2007
PRIMER ANIVERSARI
Ja tenim un any!!!. El Blog arriba al seu primer any de vida.
El Projecte va començar tímidament, però el creixement ha estat del tot imprevisible. Jo sóc la primera gratament sorpresa.
Hem arribat a gairebé 30.000 visitants, cada dia poden arribar a entrar 160 o 180 persones (el rècord fou el mes de juny amb 667).
He escrit 300 entrades que han arribat a tota Europa, EE.UU i fins i tot a la Xina.
Dono la Medalla de Bronze a tots aquells que em seguiu però que no us acabeu de decidir a escriure.
La Medalla de Plata per aquells que escriviu i participeu activament, de manera positiva, cordial i amigable.
La Medalla d’Or per la Eva, que fou la primera alumna que va escriure, a la Laia que fou la primera mama i al Jordi que fou el primer papa.
I la Medalla d’Or i Brillants a tots els alumnes que són la font de la meva inspiració, sense ells i elles no existiria el Blog.
Menció Especial per les mestres de l’escola, elles són un pilar imprescindible pel bon funcionament de tot plegat.
Totes les històries, anècdotes i curiositats que he explicat, i seguiré explicant, són autèntiques i reals. Les he viscut en directe o la Srta. Elena ens les ha explicat, ella té la Menció Especial d’Honor, la seva força i empenta ens la transmet cada dia.
Moltes gràcies a tots per ser-hi.
Us envio des d’aquí un tros de pastís i una copeta de cava. Brindem tots junts.
Salut.

18/10/07

Dijous, 18 d'octubre de 2007
FOTOS
Un dels dies de més estrès a l’escola és el dia de les fotos.
Els petits ploren i cal que el fotògraf faci tot tipus de veus i gestos per a que agafin confiança.
Al fer l’entrada rebo tot tipus d’instruccions: germans que tenen pares diferents cal que se la facin junts i separats, mames que venen amb nadons per fer-la amb el germà, els cosinets que se la facin junts, la nena gran que queda moníssima a la foto i el petit que rondina i plora i quan aconseguim que el petit calli la gran ja està cansada i no mira a la càmera, els que cal treure les ulleres, cabells deixats anar, cabells recollits, el que no riu per que no se li vegi l’ortodòncia, aquell que se la de fer amb jaqueta, el que cal treure la jaqueta... podeu imaginar tot tipus de combinacions.
He portat als grans al parvulari per poder fer les fotos amb els germans petits.
Al pati havíem muntat l’estudi fotogràfic amb les làmpades, les pantalles, les cadires, el fons, els filtres, el fotògraf, la seva ajudant... uns que ploraven, altres que es divertien, germans i cosins, netejant cares i pentinant.
Estàvem organitzant tot plegat força nervioses i he anat a vigilar la fila que esperava el seu torn de fotos.
Allà estava el Marc, té 11 anys, estava amb el seu germà de 7 i portava agafada de la mà a la germaneta més petita. Els seus ulls miraven el pati amb tendresa i em diu: com recordo les estones passades en aquest pati, com ens amagavem a la cova, ho recordo tot tan bé... Senyoreta Montserrat, que bonic era...
He passat la resta del matí amb un nus a la gola però fent la feina més tranquil·la tot sentint-me còmplice de la felicitat d’un nen.

17/10/07

Dimecres, 17 d'octubre de 2007
ELS MÉS GRANS
L’equip del Cicle Superior, especialment la Tutora de 5è., se’m queixava avui de que al Blog només parlo dels petits.
Ràpidament he sortit en defensa pròpia tot dient que els grans no tenen sortides tan divertides com els petits, no tenen mascotes a la classe, no comencen la gran fita d’aprendre a llegir i que constantment hem d’estar controlant deures, fent controls, posant notes a l’agenda i mantenir l’ordre.
Us podeu imaginar que ella ha sortit en defensa dels seus alumnes tot dient que calia parlar de que treballen molt, s’esforcen en buscar informació, fan debats sobre la Fira de Frankfurt i altres temes d’actualitat i tenen idees pròpies que poc a poc aprenen a expressar. Han après a buscar un punt en el atles donant les coordenades, ja no treballen amb fulls sinó amb llibretes i això necessita organització, estan aprenent a fer esquemes i estudiar utilitzant-los...
Total que m’ha convençut, per tant el post d’avui el dediquem a tots els nens i les nenes de 5è. i 6è. de la nostra escola i els felicitem (gairebé a tots) pel seu esforç i el seu treball.

16/10/07

Dimarts, 16 d'octubre de 2007
LA PEIXERA DELS PEIXOS
La classe dels Peixos ja tenen la seva peixera. Entre tots han escollit els noms. Al començament volien que dos es diguessin Nemo però al final els hem convençut que millor que cadascú portés un nom diferent i han decidit dir-los: Nemo, Bitxo i
Pallasso.

15/10/07

Dilluns, 15 d'octubre de 2007
L'HORA DELS DEURES
Els nens i les nenes han de fer els deures seguint uns criteris bàsics que són molt importants i que hauríeu de tenir en compte. Aquests consells els podeu portar a terme des dels més petits de 4 anys, que s’inicien en la lectura, tot llegint cada dia a casa, fins els més grans.
El primer punt importantissim és que tinguin un LLOC per fer deures. No és vàlid el menjador de casa, allà hi ha soroll, el telèfon, la TV i és un lloc de pas.
Cal fer deures a l’habitació, sols, en silenci. Vosaltres els hi corregiu, els hi doneu un cop de mà, els assessoreu però no us seieu amb ells al costat. Els deures són exercicis que s’han treballat a la classe, els saben fer però us demanaran la vostra ajuda i la vostra presència per comoditat i per fer el menys esforç possible.
Heu d’assignar-los un temps concret, un cop superat aquest temps cal fer-los plegar de la tasca, l’endemà que s’espavilin amb la mestra i que assumeixin les conseqüències de no portar els deures fets.
Han de tenir una TAULA neta d’andròmines i tot el material a punt (colors, llapis amb punta, maquineta...) no valen excuses per aixecar-se i desconcentrar-se.
La CADIRA ha de tenir el respatller recte per poder seure amb l’esquena amb una bona posició, no massa còmode per no agafar una postura incorrecte.
La LLUM, ja que no pot ser natural, caldrà que sigui una bona làmpada (a ser possible de llum blava), recordeu que els dretans han de tenir-la a l’esquerra i els esquerrans a la dreta.
Han de seure a fer deures després d’un bon berenar que porti hidrats de carboni (pa, cereals) que afavoreixen la concentració. Els greixos entorpeixen el cervell i el sucre (llaminadures o bolleria industrial) provoquen fatiga, recordeu que els sucs envasats porten molt de sucre concentrat.
Un cop els hagin acabat reviseu-los i feliciteu-los per la feina ben feta i per l’esforç que han posat. Encara quedarà temps per jugar i de tenir un vespre tranquil.

12/10/07

Divendres, 12 d'octubre de 2007
ELENA GIROL, FUNDADORA DE L'ESCOLA
En el Districte de Les Corts hi ha un Projecte que s’anomena Dedicatòries, dedicat a totes aquelles dones anònimes que amaguen una història que creus interessant que pot ser explicada.
Jo hi vaig participar amb la història de la meva àvia, la fundadora de l’escola.
Aquest estiu Catalunya Ràdio em va fer una breu entrevista a fi que expliqués aquesta història i ara, la impulsora del Projecte Carme Puche, ha obert un Blog http://www.dedicatories.net/blog/amb les històries.
Potser algú de vosaltres també té el record o la vivència d’alguna dona, i vol participar en el Projecte. Us animo a fer-ho.
Aquesta va ser la història que jo vaig escriure:
Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagat entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor... i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu interior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet.
L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins.
La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història.
L’àvia comença així: “Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a Les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...”.
La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.
Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola.
La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama.
La família comença a créixer amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.
La Guerra Civil estronca la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els nens d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara es queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat i així poder sopar.La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc.
Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants d’anys com sigui possible.
Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit.
Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit poc donat a cooperar en les tasques domèstiques.
Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.
Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

11/10/07

Dijous, 11 d'octubre de 2007
HEAVY
- Saps Senyoreta, abans el meu pare era heavy!
- Què vol dir ser heavy?
- Tocava la bateria en un conjunt
- Què interessant, no? i ara també toca?
- Si, encara toca, per que té la bateria a casa dels avis
- I és heavy?
- No, ja no
- Per què?
- Doncs per que es va casar amb la mama i es va acabar

10/10/07

Dimecres, 10 d'octubre de 2007
EL POLL I LA PUÇA (CANÇÓ POPULAR CATALANA)
M’agrada molt treballar la interrelació a l’escola, per tant qualsevol oportunitat és bona per portar-ho a terme. Els grans han de respectar als petits i aquests s’han de sentir segurs amb els grans. A vegades no es fàcil però el treball de cada dia va donant els seus fruits.
Els nens i les nenes de 3r. han treballat a la classe de música el diàleg musical, és a dir, treballar l’ordre del treball en equip, esperar el torn, estar atents als interludis musicals, llegir amb veu alta i clara, no riure dels companys quan canten sols, el respecte d’uns amb els altres...
Un cop ha quedat força bé la cançó que hem preparat, res millor que anar a la classe dels Lleons. Estaven nerviosos, contents i molt motivats.
La cançó ha quedat força lluïda, si més no el públic que teníem ens ha aplaudit amb moltes ganes.
Fins i tot havíem fet uns cartells per a que quedés clar qui era cada personatge.
No els podeu escoltar (he d’estudiar, i preguntar, la manera de posar música al blog) però sí que podeu veure les seves cares i la seva concentració.

9/10/07

Dimarts, 9 d'octubre de 2007
REUNIÓ DE PARES I MARES DE PRIMÀRIA I LLEONS
De ben segur que un sociòleg faria un estudi curiós sobre les reunions de pares i mares, però com que sóc mestra em limitaré a comentar les meves vivències com a tal.
Veure als pares asseguts davant meu és com veure als seus fills a la classe. Les personalitats són gairebé sinònimes, tot i que no sempre, clar.
Tenim els pares que vénen contents a l’escola dels seus fills, motivats i amb ganes d’escoltar tot allò que se’ls hi explica.
Altres que fins i tot agafen apunts per poder explicar-ho després a la mare o al pare que no han pogut venir.
Altres que troben molt interessant com ensenyem a llegir, o com preguntem la lliçó, altres que tot ho troben bé, altres que tot ho critiquen, altres que s’avorreixen, que dissimulen un badall, que es distreuen, que no escolten, que parlen entre ells... i evidentment sempre hi ha un mòbil que sona.
També hi ha el que fa preguntes interessants i el que només sap preguntar pel seu fill.
Avui he vist a un pare que feia fotos, amb el mòbil, de la classe, els dibuixos, els murals... les noves tecnologies sempre em descol·loquen.
De totes maneres tenim un bon alumnat i això fa que també tinguem famílies encantadores com tots vosaltres.
Gràcies per ser-hi.

8/10/07

Dilluns, 8 d'octubre de 2007
ESCOLANIA DE MONTSERRAT
He explicat a la classe què era l’escolania de Montserrat. Hem escoltat el CD i els hi explicava com vivien aquests nens en el Santuari de Montserrat.
No sabien massa bé de què els hi parlava i em feien moltes preguntes: per què no estan amb els seus pares? per què no van a dormir a casa? els hi agrada cantar tantes hores? dormen tots en la mateixa habitació? saben italià? ...
Jo els hi contestava totes les preguntes i intentava que es fessin una idea del que els hi estava parlant.
Al cap d’una bona estona una nena ve i em diu: Ahhh, estàs parlant d’aquells nens que canten sense braços???

7/10/07

Diumenge, 7 d'octubre de 2007
COL·LECCIONISTA DE "MOMENTS"
Em trobo una mare i un nen de l’escola pel carrer. Va menjant una enorme ensiamada i té tots els llavis bruts de sucre blanc, els ulls li brillen.
Apa, li dic, quin berenar!!! La mare em contesta que avui és el dia que dediquen a berenar extraordinari, junts van al forn per comprar el que més els hi ve de gust i van lentament, tranquils, menjant i xerrant... còmplices d’una estoneta de goig.
Passejo per la fira d’intercanvi de plaques de cava, tot i ser col·leccionista m’interessa més observar a la gent i no pas trobar alguna placa que encara no tinc. Un nen li diu al seu pare: que bé ens ho estem passant oi?, el pare li passa el braç per l’espatlla i li fa un petó al front.
Arriben amb el temps just a l’escola i segurament ell arriba tard a treballar però el ritual d’acomiadar a la seva filla és entranyable. Baixen de la moto, l’ajuda a treure’s el casc i li acarona els cabells despentinats. L’acompanya fins a la porta, li fa un petó i s’espera a que la nena arribi a la cantonada del passadís, es giri i li digui adéu tot tirant-li un petó amb la mà.
Mentre escric això la meva filla entra al despatx saltant i em diu que per fi li ha sortit un problema d’àlgebra, m’ensenya una llibreta plena de xifres i signes que no entenc però l’escolto amb atenció.

Això són “moments”.
Teniu a la vostra memòria el record de "moments" semblants que hagiu viscut en els últims tres o quatre dies? Si em responeu que si us felicito, expliqueu-me’n algun, si em responeu que no us animo a fer-vos col·leccionistes de “moments”.

4/10/07

Dijous, 4 d'octubre de 2007
LA LLETRA "I"
Així és com aprenen la “i” els nostres Peixos.

3/10/07

Dimecres, 3 d'octubre de 2007
POLLS
A primera hora del matí, tot esmorzant, una senyora comentava una notícia que acabava de llegir al diari: “100.000 nens catalans tindran polls aquest curs
M’ha vingut al cap aquell anunci que ens bombardeja cada setembre amb la frase “La Vuelta al cole”, jo afegiria “la vuelta al cole dels Polls!!!”
Abans d’arribar a l’escola m’he assabentat que avui en el Programa de TV3 "Els matins de Josep Cuní" parlarien d’aquest tema i, davant la impossibilitat de veure’l, he demanat a una mama de l’escola que ho fes i m’expliqués que deien. Ha fet els deures meravellosament i m’ha portat un resum dels remeis casolans i de prevenció que han dit. Us els transcric, preneu nota, a veure si aconseguim no estar entre aquests 100.000 nens.
Per prevenir:
- Cal mirar els cabells dels nostres fills cada setmana, i fins i tot passar la llemenera (pinta espessa)
- Durant el curs escolar rentar el cabell amb sabó de coco (d’herbolari) i posar-hi unes gotes d’essència d’arbre de Té
Per matar els polls:
- Friccionar el cabell amb alcohol de cremar i deixar-ho tota la nit amb un casquet de plàstic al cap, al matí rentar el cabell amb un xampú suau
- Triturar fulles d’aloe vera i deixar-ho al cabell 30 minuts, passar la llemenera i rentar amb xampú d’aloe

Això és el que han dit, no escric més... em pica el cap.

2/10/07






Dimarts, 2 d¡octubre de 2007
TXAIKOVSKI
Hi ha dies que la vida és com una festa plena d’emocions… i avui és un d’aquests dies.
Potser us preguntareu quines són aquestes emocions... doncs tan senzilles com que a l’entrar a la classe dels Peixos, només veure’t, l’Andrea et digui amb la seva llengua de drap: la música ens alegra el cor, o que tots aquests petits de tres anys et preguntin, amb ulls immensament oberts, què hi ha dins la caixa dels angelets... o que la classe dels Óssos t’aplaudeixin a l’entrar, i aconseguir que escoltin Txaikovski, callats, durant 6 minuts, què esperin el torn per tocar els cròtals (xinxines) i que els Lleons segueixin la música a ritme de blanques i negres.
Ja sé que ho he dit moltes vegades en aquest blog però... ser mestra és la meva vida.

1/10/07

Dilluns, 1 d'octubre de 2007
PITO I XIULET
Tenen 6 anys.
El Jan no calla, no sé pas que li està explicant a la Patricia.
Ella cansada li diu:
- el que m’estàs explicant no m’importa un “pito”

La senyoreta la recrimina: Patricia, fes el favor de parlar bé i no siguis maleducada.
Aleshores ella ben decidida contesta:
- D’acord... el que m’estàs explicant no m’importa un “xiulet”

27/9/07

Dijous, 27 de setembre de 2007
CA-CHE-TA
Ahir recordàvem, a l’escola, una anècdota que va passar fa uns quants anys.
Al nostre protagonista li costava molt i molt parlar clar i la majoria de vegades no l’enteníem. Deuria tenir uns tres o quatre anys.
Cada matí entrava i deia: me quitas la “cacheta”? i la srta. cada dia li contestava, remarcant i allargant les síl·labes, CHAA-QUEE-TAA.
Aquest ritual a l’hora d’entrar era diari però les mestres d’Infantil acostumen a tenir molta paciència i cada dia es repetia el mateix.
Un bon dia va entrar a la classe molt content i digué:
- senyoreta, senyoreta.... ya lo sé decir CAA-CHEE-TAA

26/9/07




Dimecres, 26 de setembre de 2007
BITS
Cada matí, després de les rutines, la classe dels Lleons comença a treballar tot dient: ments despertes, orelles ben obertes, ulls ben oberts.
Un cop hem respirat fons i tots estem a punt , el primer que fem és passar la tanda dels Bits.
Els bits són unitats d’informació presentades en cartolines i per blocs temàtics.
La imatge representa elements del nostre entorn: minerals, fruites, races de gossos, instruments...
Cada setmana es passen tres categories diferents, per exemple, dinosaures, fruites i instruments...
La Srta. Lorena els hi ensenya amb rapidesa i agilitat les fotos i els hi diu el nom del que veuen i els nens i les nenes ho repeteixen en veu alta.
L’objectiu de tot plegat no és que els alumnes memoritzin cada bit, sinó aconseguir l’estímul visual i auditiu, i estimular així la intel·ligència visual i auditiva.
Veure’ls gaudir a la classe és un plaer que vull compartir amb vosaltres.

25/9/07

Dimarts, 25 de setembre de 2007
POLSERES MUSICALS
Poc a poc tots entrem en la dinàmica del curs i els més petits no són pas una excepció.
Gairebé ningú ja no plora i, després de comprovar que fer rebequeries no serveix de res a l’escola, tots intenten col·laborar i treballar.
Avui dins la caixa dels “angelets de la música” hi hem trobat unes polseres amb cascavells. Beneït moment en que vaig tenir la genial idea! He estat tres hores amb el so dels cascavells ficat al cap, però les cares d’il·lusió bé s’ho valen.
He aconseguit que tots se la volguessin posar i que aprenguessin a esperar el seu torn.
És curiós veure com nens i nenes fan un espectacle a les mares, en sóc testimoni, i a l’escola són uns veritables àngels que saben esperar el seu torn, tot és qüestió d’ensenyar-los i no cedir.
Cada deu minuts anàvem fent torns per posar-los les polseres musicals. Evidentment tots la volien però hem d’aprendre a compartir i esperar.
He tingut tot tipus de reaccions:
- l’exigent que si no li posava la polsera plorava
- l’espavilat que donava empentes per arribar el primer
- l’encantador que em mirava amb ullets carinyosos per descol·locar-me
- el que no callava tot dient: i jo? I jo? Quan me la poses?
- L’amenaçador que em deia que si no li posava li diria a la mama
Tant era la seva manipulació, tots han gaudit dels seus minuts jugant amb la polsera i en cap ocasió he cedit als seus desitjos capritxosos, vosaltres també ho podeu aconseguir amb paciència i rectitud.
Ha calgut, però, estar ben alerta ja que, un petit de tres anys, se l’amagada en un dels canvis i ha duplicat torn, sort que sempre hi ha un que se n’adona de tot, en aquest cas el Xavier, i ràpidament ha exclamat:
- Srta, Srta, el Víctor té la polsera amagada i no te la vol donar!
No ha tingut més remei que donar-me-la amb cara de pomes agres i dient-me que ja tenia ganes que s’acabés l’hora de música, però us puc assegurar que ha continuat ballant i cantant tota l’estona.
No us deixeu entabanar, són uns petits dimoniets.