5/5/09

Dimarts, 5 de maig de 2009
L'EFECTE PAPALLONA
Diuen que el simple moviment de les ales d’una papallona que agita l’aire a Pequín pot desencadenar una tempesta el mes que ve a Nova York.
Això vol dir que tots els nostres actes porten conseqüències.
Cada acció que fem afecta a tot el que ens envolta d’una manera o altra.
Avui, com a mestra, ha estat un dia trist.
M’he assabentat que una ex-alumna, que tot just té 15 anys, està embarassada.
Quan ho he sabut el que primer m’ha vingut al cap ha estat:
- que dius??? Amb els problemes que em va donar la seva mare amb l’excés de protecció que tenia cap a la nena. No anava de convivències perquè ella patia. L’acompanyava fins la porta i la recollia fins i tot a 6è.
No la deixava anar a jugar a casa de cap amic i no volia que es quedés ni a dinar a l’escola.
Sempre creia que la nena no havia de tenir cap problema i que el millor era estalviar-li conflictes.
- Pobreta!!! Em deia

Malgrat els nostres esforços, la seva mare no va entendre mai que darrera un t’estimo molt sempre ha d’haver un No i una frustració.
L’excés de protecció també és una forma de maltractament, i molt còmode.

Quan va moure les ales va desencadenar un huracà que, per desgracia, no té volta enrere.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

l'exces de protecció no es bona consellera mai

PS ha dit...

Aquest és l´exemple del que no hauria d´ésser mai l´efecte papallona, el que porta conseqüències indesitjables.
Si els retallem massa les ales als ocells quan surten de la gàbia no saben volar.

Anònim ha dit...

Sempre he pensat que no es bo ni ser massa autoritaris ni tampoc ser massa permisius, pero suposo que tots fem el que creiem més convenient i que per molt que ens donin un consell, es decisió nostre portar-lo a terme o no. Quan jo era petita tenia una cosina (be, encara la tinc) filla única de la mateixa edat a la que no la deixavan fer mai res els meus tiets, no va poder fer el viatje de 8, ni el de COU,viatjes que no tornes a fer mai més a la vida i amb gent a la qual a vegades no tornes a veure, i que suposan en certa manera una independencia i una confiança que els pares et donan, valors importants almenys per mi, al final el que va passar es que quan va complir els 19 anys, va marxar de casa i la relació actual amb els meus tiets es pràcticament escasa. Jo crec que quan eduquem hem de pensar que si ho fem be, els nens adoptaran els valors i principis que els hem ensenyat, i un d'aquest valors que jo considero molt importants es la confiança en totes dues direccions, tots ens equivoquem, pero dels errors s'apren sempre alguna cosa positiva, i voler protegir massa significa no deixar que els nens s'equivoquin per més tard poder rectificar. Vaig a explicar una cosa que ja fa unes quantes setmanes va passar a la classe dels lleons amb la meva filla, pero siusplau Montserrat i Marta agrairia que no hi hagin intervencions per part vostra en aquest cas precisament perque crec que es un tema que han de resoldre els propis nens, en aquest cas la Neus,potser per molts de vosaltres serà una tonteria pero per ella no ho es, i encerta manera ho entenc perque a mi em va passar i potser per aixó a l'hora de posar-li el nom vaig buscar un nom que no dongués lloc a diminutius, pero encara i així suposo que sempre hi han. Un dia va venir la Neus de l'escola dient-me que alguns nens de la seva classe li deian Neox, en lloc de Neus, i que aixó a ella li molestava molt, fins i tot havia arrivat a plorar, el meu primer pensament va ser parlaré amb la Montserrat i la Marta per a veure que està passant, pero després pensant fredament, vaig arrivar a la conclusió que era el camí més fàcil, pero era treura-li les castanyes del foc, i no sempre ho podem fer, així que en lloc de parlar amb vosaltres, vaig donar-li un consell, li vaig dir, veritat que si vas pel carrer i cridan Mariona, tu no et giraràs, ella va contestar que no, donçs quan et diguin neox, tu ni els contentis ni els miris, quan ells vegin que a tu tant et fa, arrivarà un moment que t'ho deixaran de dir, evidentment, no va ser una cosa inmediata, fins i tot hi ha algun nen que encara li diu, pero de manera esporàdica, i el més important es que ha deixat de afectar-li. A vegades el camí més ràpid no es el més adequat.
Francesca

Anònim ha dit...

Doncs sí, pobreta!!! Quina manera de desaprofitar la infancia i la joventut... Pobreta la mare i la criatura.
Salut! Rosa B.

Anònim ha dit...

Vaja!! que dur!!....la metafora de la papallona és bonissima....penso que sempre hem de buscar l´equilibri a l´hora de plantejar-nos la protecció dels nostres fills(com amb moltes altres coses), i estic d´acord en que la sobreprotecció és molt còmode...desitjo que aquesta nena tingui ara molt recolzament i pugui encarrilar la seva vida de la millor manera possible. Olga.

Anònim ha dit...

Hoy, durante todo el día, me venia a la mente la situación que has explicado.
Me ha hecho pensar que como madre ha intentado hacer lo que creía mejor para su hija, pero, no ha salido bien.
Me produce tristeza, pienso en mi hija que tiene quince años y toda una vida por delante y que en un momento su vida puede volverse muy complicada. Me planteo si mi actitud es la correcta o no: no me gusta que se relacione con según quien, ni que acuda a según que sitios, que no estudie, que .. !tantas cosas no me gustan y a veces las hace ! . Me ha hecho repasar todos mis argumentos , pensar y tener un sentimiento de cariño hacia esa familia .
Petons

Noemi Massague ha dit...

Educar als fills és molt difícil. I segur que aquesta mare pateix i patirà. I segur que la filla tindrà una adolescència diferent que els seus companys; per no dir , la criatura que vindrà.Tots fem el que creiem que és millor i en cap cas tenim la garantia que surti bé. Només desitjo que tirin endavant i siguin feliços amb la seva història, potser diferent de la resta però és la seva història.
Una abraçada i ànims!!!

Anònim ha dit...

Educar els fills és una de les assignatures més difícils i intervenen molts factors en el desenllaç fins arribar a l´edat adulta. Ha d`ésser molt dura una maternitat als quinze doncs jo la primera la vaig experimentar als trenta i va ser tota una revolució interna com per totes les "primerizas". Toqui el que et toqui s`ha de tirar endavant i ballar la cançó que toca. MS