Dijous, 19 de març de 2009
DIA DEL PARE
Un dels primers post que va crear més polèmica i amb més comentaris el vaig escriure, en aquest blog, el dia del pare de fa dos anys
Avui hem comentat aquesta festa amb un pare i jo continuo amb la mateixa opinió que tenia llavors, ell continua també amb la seva. Polèmica difícil i complicada ja que es mira des de punts de vista molt diferents.
Us recordo el que vaig dir llavors per què avui ho escriuria gairebé igual:
La festivitat del dia del pare se la van inventar, sobre l’any 1910, els Americans i el Sr. Josep Fernández, fundador de Galerías Preciados, la va instaurar a Espanya.
Cada any em trobo que a algú li sap greu que a l’escola no fem res pels pares i algú altre que se n’alegra, degut a la situació familiar, de que no fem res.Ja fa anys vam decidir no fer res, els motius són clars i fàcils d’entendre: el nucli familiar no és avui el mateix que 10 ó 15 ó 20 anys enrere.Hi ha nens sense pare, nens amb un pare i nens amb dos pares... per tant a vegades no saben a qui han de donar-li el regal que acaben de fer i llavors ens ho pregunten:- a qui li dono, al papa que viu a casa o a l’altre papa?- jo no tinc papa, a qui li dono?- no veuré el papa fins d’aquí 15 dies..., li guardo el regal?A aquestes preguntes no tenim una resposta clara, per tant el millor és no ficar-nos en camisa d’onze vares.La família tradicional ha canviat i això és una realitat que hem d’assumir.La felicitat dels nostres nens i nenes no depèn de la presència o no d’un pare o de dos, sinó de saber i sentir-se que és estimat i valorat.Quan algú em diu, avui també m’ha passat, que els nens que tenen una família normal no tenen la culpa del fet de que no fem res pel dia del pare sempre els hi responc: digueu als vostres fills que li facin una abraçada i un petó molt fort al pare i que li diguin que l’estimen, i recordeu que a l’any hi ha 365 dies del pare.
13 comentaris:
Recordo perfectament aquesta mini-polèmica que es va generar al blog, i al igual que tu Montserrat escriuré el mateix que vaig posar fa dos anys i que a dia d'avui segueixo pensant igual: "Sóc un dels pares "normals" d'un nen de P5 i no estic en absolut d'acord amb la postura de l'escola ja que cada familia i cada nen ha d'assumir perfectament la seva situació familiar, independentment de que l'escola, faci una tonteria pel dia del pare o no. L'exemple de que les situacions familiars han canviat molt els últims anys no em convenç en absolut, ja que també han canviat molt les creences religioses de molta gent i no per això deixarem de celebrar Nadal i Setmana Santa. no?"
Per cert ahir l'Arnau va sortir de l'escola amb un dibuix del dia del pare que em va fer molta il-lusió . Gracies.
Pues a mi la verdad que me gustó mucho que ayer mi hija hiciera un dibujo para mi en la escuela y que por un dia se reconociera la importancia de la figura del padre. A pesar de que ella convive con su madre, ayer quiso darme el dibujo y fué un momento de satisfacción para los dos. Yo apoyo la celebración del día del padre.
Pedro
Yo creo entender las 2 partes, pero a esos padres que se dicen "normales" (a ver si es que lo demás no lo somos) tambien les puede llegar el dia de no entenderse con su pareja y tener que separarse y no por eso dejar de ser "padre" eso no son situaciones agradables y muchos-as les podriamos dar unas clases, es muy dificil sobrellevar la situación. Yo estoy divorciada y por eso no dejé de indicar a mi hijo que era el día del padre y que lo felicitara, pero es un trabajo mio y no de la escuela, como se le explica a un niño-a que es el dia del padre o de la madre y por desgracia no está aquí?.
Que cada familia siga sus tradiciones, más tarde vendrá el dia de la madre como siempre es domingo pues no tendremos dibujito o quizás sí porque el niño nos lo hará sin decirle nada en el colegio. Pero sino, yo esperaré ese besazo de cada mañana, mediodia o noche diciendome "te quiero mucho" o "guapa" aunque será ese día será especial.
Así, por mi parte quiero felicitar a "todos" los padres.
No entraré ara en valoracions sobre aquesta celebració que, com tantes d’altres (dia de la mare, dia de la dona, sant valenti...) només són una excusa per engreixar els calaixos dels botiguers. Què passa? Que només son pares el dia 19 de març? o només ens sentim enamorats si un tal Cupido o Sant Jordi ens ho recorda amb algun regal imposat?
No estic d'acord amb la postura de l'escola, és cert que hi han 365 dies del pare, de la mare i dels avis, que els nens ens fan molts regals constantment, però jo recordo quan era petita i feiem treballs manuals per regalar al pare, aleshores era festiu, o a la mare que sempre és diumenge. El feiem i al portavem d'amagat a casa, el teniem que guardar fins que arrivés al dia, aleshores et despertaves molt d'hora per la il·lusió i anaves al llit dels pares a donar-li el gran regal amb tantes ganes. Els nuclis familiars han canviat, però pare només hi ha un, encara que amb la mare visqui un altre home i faci una part del paper de pare, no ho és, això és molt important i mai s'ha de confondre. Trobo que és pitjor per als nens que no tenen pare, així i tot jo ho tindria clar, el regal és per a la mare, ja que fa el paper de mare i també de pare.
Pares del món feu força per apuntalar la institució! I el que no us agradi d'aquesta festa(regals, compres, etc) ho podeu cremar tot aprofitant le fogueres josefines. Felicitats pares! Joan B.
Entenc i comparteixo amb l’escola que no es faci res especial en aquesta data ni en la del dia de la mare. Que cadascú en la seva intimitat ho celebri com vulgui.
Nomes vull dir:
La figura paterna es important encara que no imprescindible
Es una pena, pero es bastante coherente lo que dices.
Li
Estic d`acord amb la postura de l`escola. Celebrem el dia del pare en família i a part del regal de botiga moltes vegades els meus fills fan un dibuix a casa. Jo de petita ho feia a l`escola com era tradicional en aquella època però d`adolescent els meus pares es van separar i comprenc que per alguns nens amb pares separats els pot incomodar fer-ho a l`escola. Que millor que evitar fer patir un nen innecesariament. Que cadascú a casa seva faci el que millor li sembli. D`altra banda trobo molt discutible la definició de família normal. MS
A mi m'agrada celebrar totes les festes pq es sinonim d'alegria i felicitat...ja sigui el dia del pare, de la mare o de l'esperit sant. El explicar a cada nen quí es el seu pare o a quí li han de donar el dibuix no és una feina de l'escola sino de les propies families.
Com tu be dius es un tema polèmic. Recordo quan anava a l'escola i feiem els regals pels pares i les mares, recordo l'alegria que sentia al donar-li en els meus pares, i també recordo la seva satisfacció. Es veritat que les families han camviat, i també es veritat que els nens han d'assumir la seva situació. Ara que soc gran trobo absurd dies com el del pare, la mare, els enamorats etc, pero quan ets petit les coses es veuen diferent. No vull entrar en que ha de fer l'escola o la familia en aquests dies, sincerament perque per mi no son pas dies especials, em sento mare cada dia, filla cada dia, tieta cada dia, treballadora cada dia, enamorada cada dia així donçs tindria que rebre o fer un regal cada dia, i la veritat es que si ho pensem rebem cada dia i fem cada dia regals, un petó, un somriure, una abraçada... Haig de dir pero que ahir la Neus va sortir molt contenta amb el seu dibuix pel seu pare, i em va comentar el que havia passat precisament a la seva classe quan una nena que prefereixo no dir noms, va dir el meu pare es el cel com li donaré jo aquest dibuix?. I un dels nens de la classe va tenir una magnifica idea i va ser que amb un globus enganxes el dibuix d'aquesta manera el globus arrivaria al cel i el seu pare el podria recollir i estaria molt content. Aquest gest per part de tots ho veig digne d'admiració perque per un moment tots aquests nens es van possar a la situació que estava passant aquesta nena, i no es aixó admirable?. Ara tots aquí estem donant la nostra opinió fins i tot he llegit crítiques entre uns i uns altres, pero a vegades tot es molt més sencill, simplement hi ha que escoltar el que ens diu el cor, i crec que tots hauriem de tenir com ejemple aquesta anècdota. A vegades ens compliquem la vida en coses com aquesta i son els propies nens els que ens ensenyan.
Disfrutar cada dia es l'important, prescindint del dia que es.
Bon cap de setmana
Francesca
Per mi la definició de familia "normal" és aquella en que els fills tenen clar qui és cadascú dintre de la familia, ja siguin separats, mares solteres, vidus, o les diferents combinacions possibles, però segons el meu criteri els fills han de saber on son. I han de saber diferenciar qui és el pare i qui és el novio de la mare per exemple.
Opino como Jordi y comparto una vez más como no, el comentario de Francesca,("Xesca: hoy especialmente que gusto leerte") la conclusión es que de nuevo quienes complicamos las cosas somos los adultos, creo que la paternidad a fin de cuentas no es simple naturaleza, es un sentimiento, es un cumulo de afectos unidos por un lazo especial e intangible, los niñós lo sienten así y cuando dibujan y escriben pensando en su papá, saben perfectamente a quien va dirigido tal vez no sea su padre natural, tal vez sea el novio de mamá o quizá será para su padre al que no verán hasta el fin de semana, en cualquier caso lo hicieron pensando en él no porque sea obligación sino porque ese dia se les dedica a ellos.Ayer el papá de Marta era especialmente feliz porque su hija había condensado en un dibujo y en cuatro lineas todo el cariño que dia a dia le dedica. Solo por eso gracias.
Publica un comentari a l'entrada