Dimecres, 27 de gener de 2010
BENVINGUTS... PASSEU, PASSEU...
Una de les coses que més m’agrada, de totes les tasques que he de fer durant el dia, és l’entrada pel matí.
M’agrada rebre els nens i donar el Bon Dia.
Obro la porta i de ben segur em trobo, recolzat a la barana el pare, que tot i tenir família nombrosa i espavilar les seves tres filles, em rep de bon matí amb un ampli somriure.
De seguida ja veig un altre pare que sempre, sempre em dóna el bon dia.
Ja veig l’altra mama que de ben segur em farà algun comentari o que amb naturalitat em comentarà que li agrada la jaqueta que avui estreno.
A l’altra extrem de la barana hi ha un grup de mares que riuen divertides, mai sé ben bé de què.
Arriba corrents la mare que fa tard a la feina.
Uiii ja tinc al davant l’àvia andalusa que em diu: “Zeñorita Montze, aquí le dejo a mi nieta”
L’avi que porta les nétes i que sovint baixa del cotxe per dir-me: continuo llegint el blog. Gràcies.
- Senyoreta avui es queda a dinar.
- Senyoreta avui doneu-li dieta.
Ara arriben els motoristes. El pare porta una nena i la mare porta a l’altra.
Aquell que arriba corrents i entra sense dir-me bon dia, tot i que sap que si me n’adono el faré tornar a la porta i saludar-me.
L’abraçada feliç a la mama, abans d’entrar.
El nen que ni diu adéu a la mama.
La mama que li diu: t’estimo.
La que els deixa a la parada del bus i els mira com entren.
Els petons llargs, els petons curts, petons fugissers al cap del nen...
- Porta’t bé
- Llegeix bé les preguntes del control
El papa que arriba fins la porta, sense pressa, s’acomiada amb lentitud de la nena i la mira fins que arriba al final del passadís i la perd de vista. La majoria de dies la nena es gira abans d’entrar i li llença un petó. Gaudeix el moment. Abans de marxar comentem qualsevol cosa.
I just abans de tancar arriben ja els últims.
Corre que tanco.
Corre que feu tard.
Espera que arriba l’últim motorista. Baixa de la moto, es treu el casc. Li treu el casc a la nena. Fins fa molt poc la pentinava. Arriben tots dos fins la porta, em diuen bon dia.
Normalment arriben rient, contents. No recordo haver-los vist mai enfadats.
El pare es queda fins que la nena desapareix dins l’escola.
Ens saludem o comentem alguna cosa.
Torna a la moto.
Fa set anys que el veig fer això cada dia.
Quan ell marxa tanco la porta.
La jornada escolar ha començat.
10 comentaris:
Me encanta, me ha emocionado mucho!!!, ya sabes que soy muy bleda.
Pero, sobretodo me emociona porque recuerdo que al empezar el blog, un dia comentastes que hacian siempre lo mismo al entrar, y que era una pena porque con los años seguro que ni el se esperaria, ni ella se giraria al llegar al final del pasillo para decirse adios. Y si no me equivoco, aun lo hacen, y me encanta!!!
Es cierto, casi nunca se enfadan, no somos una familia perfecta, pero si te puedo decir que muy feliz.
Te echare muxo de menos, de verdad. El dia de la fiesta trae unas sabanas porque te inundare la sala.
Un besote, Cris
nosaltres sempre anem depresa, ,obrim la botiga a les 9, pero axo si el petonas q no falti mai!!!!!!!!!, prefereixo fer tard,el disfruto tant poc !!!!!
Preciós
Molt xulo.. llàstima que a les 8 del matí no hi ets per descriure l'arrivada dels matiners!!!
Judit
Que bonic, com un conte, i tots ho fem tan rutinari... cadascu al seu rollo. Que observadora ets, segur que ens tens a tots fitxats!! Rosa B.
Ja veig que entretingudes esteu tu i la Srta Elena als matins, es curiós com som de diferents. M'alegra saver que a vegades les coses bones no tenen perque camviar com es en el cas de la Cris, jo espero que encara que passin els anys als meus fills continuin fent-me l'abraçada i el petó just a la porta avans d'entrar a l'escola. Precisament fa uns dies en una d'aquestes entrades li comentava a la srta Elena la pena que em fa que el Sergi passi ja l'any vinent a l'escola de grans, sempre l'observo fins que arriva a la segona porta, em fa molta gràcia veure com es queda quiet a la porta fins que la srta Elena surt de deixar a algun dels nens que arriva amb cotxet i llavors ell tímidament amb un somriure li dona el bon dia i entra cap a dins. La veritat es que l'any vinent ho trobaré a faltar.
Francesca
Peciòs i emocionant!!!
Pel q donen aquest deu minuts...
Patrícia
Un dia ens vas descriure la sortida de l´escola un dia de pluja amb els paraigues que no deixen veure les cares. Des de llavors trobava a faltar la descripcio de l`entrada als matins molt mes sucosa i entretinguda i m´alegro no t´hagis adonat que molts dies li faig la cua a la meva filla uns metres abans de l´entrada. MS
Que maco! M'agradat molt. La veritat és que emociona, però és el que passa cada dia.
Jo també observo, no em perdo detall: una mirada, un somriure, un bon dia, unes rises...
M'agrada trobar-me a la Directora a la porta d'aquesta manera. Potser hi hauran escoles amb instal·lacions més grans... però a la Directora no li veus el pel.
Només quan marxem, al final de l'estapa, ens adonarem de tot això.
mama fau
Tots corrent i amb la rutina de cada dia tant assumida que fins que algú no es para a observar no ens adonem dels petits detalls.
Jo sóc de les que normalment corro, tinc pressa i mil coses al cap però quan de veritat em relaxo és quan paro una estona i observo com la resta del món segueix corrent.
Publica un comentari a l'entrada