Dimarts, 25 de setembre de 2012
LA CULTURA DE L'ESFORÇ (2a Part)

El declive de la cultura de l’esforç també va lligat a un nou paternalisme educatiu que cada cop és més preocupant.

Hem fet desaparèixer la paraula fracàs del vocabulari educatiu, també les paraules sacrifici i abnegació. Evitem que l'estudiant hagi d'esforçar-se en accés, ens fa por que es trenqui, que s'angoixi, que en surti malparat; li posem un paracaigudes abans de llançar-se i mai no fa el salt; fem veure que sap quan no sap, li amaguem els defectes i els errors, l'aplaudim en penoses exhibicions i potenciem la immensa falsedat que tot va bé i que amb el temps ja s'adonarà que les coses costen d'assolir. De moment diguem-li que sigui feliç.

Sóc totalment contrari a aquesta manera de fer. Cal potenciar el sentit de l'esforç des de la base, des d'abans ja d'anar a l'escola, cal posar-lo davant de reptes nous, perquè hagi de trobar solucions per ell mateix. Només es pot potenciar realment l'autonomia de l'educand si se'l posa davant de situacions que desconeix i que el forcen a pensar i a espavilar-se per si mateix.

És essencial assumir la condició limitada i vulnerable de cada persona, no amagar els defectes i, menys encara, imputar els propis errors als altres.

Partim de la immensa fal·làcia de creure que tots tenim facultats per fer de tot i que, a més a més, ho arribarem a fer sense esforç. I, no obstant això, no hi ha cap personatge rellevant en el món de l'art, de la cultura, de l'esport o de la filosofia que hagi assolit les cotes d'excel·lència que té en el seu respectiu àmbit, sense una immensa dosi de tenacitat i de constància en el treball.

Les capacitats ens vénen donades i cal que les acceptem i les desenvolupem en el màxim grau, però l'esforç és el que ens permet estirar el màxim el potencial humà que tots portem a dins.


Francesc Torralba Roselló, filòsof i professor de la facultat de psicologia, ciències de
l'educació i de l'esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull