Dimarts, 25 de setembre de 2012
LA CULTURA DE L'ESFORÇ (1a part)
Els pares patim quan els fills s'esforcen i no aconsegueixen el que es proposen.
Sentim la temptació de resoldre'ls el problema, però aquest esforç que fan és
precisament el que cal educar, perquè l'hauran de conrear tota la seva vida i sense
ell no podran reeixir com a ciutadans

Molts mestres i educadors del nostre país constaten, amb preocupació, el descrèdit
de la cultura de l'esforç. Consideren que aquest valor ha quedat eclipsat darrere
d'altre valors que, aparentment, són més necessaris per viure.

És, fins a cert punt, lògic que l'estudiant es regeixi per la coneguda llei del mínim esforç, que intenti
provar fent la viu-viu i prenent perilloses dreceres; però el que és inexplicable és
que el qui educa no es comprometi intensament a potenciar la cultura de l'esforç i de
l'abnegació.

És pueril i insostenible la idea segons la qual els objectius s'assoleixen sense esforç,
però també és infantil transmetre la tesi que amb l'esforç ja n'hi ha prou, perquè,
senzillament, no és veritat. En el món real en el qual hauran de viure els nostres
estudiants, no n'hi ha prou amb l'esforç, però sense esforç no podran reeixir en res.

S'ha instaurat la falsa idea que les fites es poden assolir sense esforç; que es poden
aprendre nous conceptes i noves llengües sense haver de patir, que és possible
mantenir una amistat en el temps sense fer cap esforç o que és possible acabar una
determinada cursa atlètica sense sacrifici. Aquesta idea és tan estèril com absurda.


Francesc Torralba Roselló, filòsof i professor de la facultat de psicologia, ciències de
l'educació i de l'esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull