Dilluns, 26 de maig de 2008
GERMANS O FILLS ÚNICS
Avui he rebut un comentari desesperat sobre una mare que no sap que fer amb les baralles constants entre germans. Avui parlaré sobre aquest tema.
Per a un nen el seu germà és sempre una amenaça, per tant la complicitat amb cada fill ha d’esser sempre única. Si tinc dos fills no és un pastís dividit en dos trossos, hem de tenir clar que són dos pastissos sencers i diferents.
Mai hem de tractar els nostres fills igual, ells són diferents i nosaltres també tenim sentiments diferents cap a ells.
La família no és un pack que va a tot arreu junta. Hi ha activitats que cal fer-les només amb el pare, o només amb la mare o amb un fill o un altre. Encara que només tingueu un fill heu de tenir una complicitat única amb ell, estones que són només vostres (pare o mare) i d’ell, no de tota la família. Això crea vincles i records que després recordaran.
El pack unifica, iguala i anul·la.
Recordo que a l’escola teníem una família de tres fills, una nena i dos bessons. Cadascú era tractat com a germà únic. Els dissabtes un d’ells anava a dinar amb els avis, però un de sol. El que li tocava es sentia únic, important i exclusiu. L’àvia li feia el seu dinar preferit i l’avi li dedicava la seva atenció. Mai havien fet les mateixes activitats extraescolars, fins i tot anaven al teatre o al cinema segons les preferències i els gustos de cadascú. Compartien joguines i estris però també tenien molt clar que hi havia coses pròpies que calia respectar, i demanar permís per utilitzar. La fórmula de que tot és de tots no acostuma a funcionar mai.
L’època de les comunes ja ha passat (us recordo que va fracassar), tots necessitem la nostra privacitat i la nostra individualitat. Han de compartir habitació, pares, joguines, televisió, roba... com no voleu que no hi hagi conflictes?
Els germans es barallen per que lluiten per una major atenció.
Fa un temps em vaig trobar en un centre comercial a un nen que anava amb el seu pare. Estaven mirant maquetes i cotxes. El pare em va explicar que a la planta de roba estava la mare i la nena. D’aquesta manera, em va dir, no es barallen i tots ho passem bé. La solució no pot ser més simple.
La família feliç i sana no és aquella que ho fa tot junts sinó aquella on cadascú hi troba el seu lloc, les seves afeccions, saben divertir-se separats i d’aquesta manera es retroben, en feliç harmonia, tots junts.
8 comentaris:
Comparto el mismo pensamiento, en mi caso tengo dos hijas que se llevan 7 años y han sido tratadas como hijas únicas a la vez que intentamos que puedan compartir actividades en las que puedan coincidir ambas. Esto va cambiando, debido a la edad ( 7 y 15 años) les gusta , por ejemplo, que la mayor lleve a su hermana a dar una vuelta o que la lleve a casa de su abuela,.. el hecho de ir las dos solas les crea una complicidad entre ellas : La mayor se siente grande y la pequeña esta encantada de que la lleve su hermana mayor .
Montserrat, no estic gaire d’acord amb el blog d’avui, crec que el propi concepte de família indica compartir moments, activitats, coses materials, etc... per tant igual que en els matrimonis alhora de fer activitats unes vegades cedeix un i es fan les activitats que li agraden a l’altre i unes altres vegades cedeix l’altre i comparteix les activitats que li agraden a la seva parella, considero que amb els fills es pot aplicar perfectament la mateixa teoria.
Jo tinc dos germans i des de ben petits els nostres pares ens han transmès aquesta mentalitat, al gran li agrada la música, al mitjà els castellers i al petit l’esport....perquè hem de fer individualment aquestes activitats? No és millor buscar l’equilibri entre els tres germans i les tres activitats, un dia podem anar a un concert tota la família, una altre dia a veure una jornada castellera i un altre dia a veure un partit d’hoquei. El que podria crear conflictes seria no tractar-los a tots per igual, o no ser equitatiu alhora de fer les activitats que agraden a cadascú.
La feina dels pares està en saber transmetre els valors de la família i fer entendre a cadascú el perquè es fa una cosa o se’n fa una altre. Estic d’acord en que cadascun dels fills és diferent, però és aquí on els pares hem de “conèixer” els nostres fills i donar a cadascun d’ells el tracte que necessiten pel benestar de la comunitat familiar.
Un germà no ha de ser un rival o una amenaça.....ha de ser un AMIC i un còmplice!!!! Un amic amb qui pots jugar, pots intercanviar les teves coses, pots compartir, pots fer infinitat de coses que només les pots fer amb els germans per la proximitat que tenim i perquè som una família.
Tal i com diu el Jordi els germans han de ser amics i compartir les coses. Nosaltres tenim dos fills i intentem fer coses que a ells els hi agradin per passar-ho bé tots junts.
Marta R.
A mí m'agradat l'entrada d'avui, tot i que l'ideal és l'equilibri entre l'individualitat i el temps a compartir tots junts i no sempre és fàcil...
Jo també estic d'acord amb el Jordi. Tinc dos germans i la veritat es que hem tingut les nostres coses, però sempre ens hem recolzat molt. Aquest vincle es molt necesari, sobretot quan passes malts moments i necesites amb qui parlar, ho fins i tot plorar.
Jo explico als meus fills, que amb els seus tiets també hem tingut baralles, que es normal, però que han de tenir en compte que en un futur, potser dependran l'un de l'altre (i semble que ho entenen).
Es evident que cada criatura es diferent igual que ho som els adults i per això es important respectar cada personalitat, la privacitat i l’espai de cadascú. De tota manera soc poc partidària de les individualitats i dels cercles tancats i per això també estic molt d’acord amb el Jordi. Penso que també es important compartir aficions i temps amb la família, pares, germans, avis, cosins.La relació amb els germans o amb els propers t’ensenya a resoldre conflictes, a deixar de ser el centre d’atenció i a ser mes generos.
Gràcies.
Laia
A mi que m´encanta disfrutar del moments "family", també valoro molt els moments en que estic a soles amb cadascun dels fills o amb la parella. Noto com als nens els hi agrada l´atenció "personalitzada" i jo em sento molt bé de poguer-ho fer, poguer centrar tota la meva atenció en el que m´expliquen o m´ensenyen és ja un luxe.
Per la mare que busca ajuda paciència, molta paciència...com diuen aquí cada nen té la seva personalitat i segur que trovarà la solució per la simple raó que, com a bona mare que és, la està buscant.
Publica un comentari a l'entrada