15/5/08

Dijous, 15 de maig de 2008
EL VALOR DELS DINERS
Regalava diners als seus companys. Quan li he preguntat per què ho feia m’ha contestat molt segura: - és que en tinc molts!!!
Us podeu imaginar que aquest “molts” correspon a monedes de cèntims.
A partir de quina edat hem d’ensenyar el valor dels diners?
Jo no sóc massa partidària de donar setmanada a nens de Primària. Els nens han de demanar als pares el que necessiten. Nosaltres hem de saber dir que no si veritablement el que demana es massa car, ha fet mal ús del que ja tenia o per que senzillament és un capritx sense fonament.
Quan ja tenen uns 12 anys pot estar bé que ja tinguin una setmanada. D’aquesta manera aprendran a administrar-se i s’adonaran que quan s’acaben, s’acaben. Aquest és un aprenentatge important.
Una altra qüestió molt interessant és que facin feinetes a casa, de manera esporàdica, per cobrar uns diners.
Per exemple, treure el seu plat de taula o fer-se el llit són obligacions i hàbits que cal fer, sense demanar res a canvi, però un dia podem demanar que fregui els vidres, feina més puntual, i donar-li una propina per poder gastar en allò que li faci il·lusió.
Tenir una guardiola també pot ser recomanable. Pot anar estalviant poc a poc fins aconseguir tenir-la ben plena. De ben segur que quan això passi sempre hi haurà el que correrà a gastar-s’ho tot i en canvi un altre decidirà continuant guardant els seus diners com un tresor.
No hi ha un únic sistema bo. Ho heu d’adaptar segons el vostre criteri. El més important és que aprenguin a valorar les coses, a tenir cura d’elles i que cal esforç i treball per aconseguir allò que volem. Recordeu, però, no facilitar-los tant les coses.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Cuando era pequeñita, buf!! hace tanto tiempo ya. En el cole, era muy divertido unos Sres. de La Caixa, en aquel entonces aun se llamaban con el otro nombre. Venian cada mes, a abrir las huchas que ellos mismos nos habian entregado, abrian la hucha nos contaba el dinero y nos daban un regalo, asi cada mes, con una cartila que teniamos cada uno con nuestro nombre y en las que apuntaban el dinero que teniamos en la hucha, esa fue mi primera cartilla, y es la que aun mantengo con mi nomina ahora, la luz, el gas etc etc. A mi en particuilar me hace mucha ilusion pues desde bien pequeña me enseñaron a ahorrar, me motiva el regalo, todo hay que decirlo, pero han pasado casi 36 años e intento que la mia lo haga tambien, su semanada es de 1€ (digamos que somos muy rancios), pero es que ademas ella ni se acuerda de pedirlo. Eso si no le pago nada para que trabaje, siempre le digo lo mismo, riendo, tu estudia mucho que puedas pagar quien te ayude en casa con la faena. Ella sabe que yo no cobro por hacerlo.
Cris

Anònim ha dit...

Felicidades por la publicacion del libro.
La metas son las que nosotros no proponemos, seguro que ya encontraras mas para lograr.
Muchas felicidades de verdad!!!!!
Cris

Anònim ha dit...

El meu fill no té setmanada, ni cobra per parar o treure la taula o posar la roba bruta al seu lloc o ajudar-me (d'aquella manera) a guardar les coses de la compra. Això si té una guardiola, plena de cèntims, i per ell ja té molts diners, ell diu que té un mil.lió, li costa encara veure el valor de les coses. Però per altra banda si en alguna ocasió demana alguna cosa i li diem que no li podem comprar que no tenim diners ell de seguida respon jo si que en tinc, te'ls dono. Ell sap que si trenca alguna cosa ha de pagar amb els diners de la seva guardiola, evidentment li dic que val 15, i ell em dona 15 cèntims, però és una forma de donar valor a les coses i d'apendre que no sempre tens la guardiola plena. No sé si estic fent el que és correcte per un futur, però de moment funciona.

Gemma

Anònim ha dit...

Jo vaig posar en pràctica això que dius que es "guanyin" els diners amb l´Andrea. La nostra sorpresa va ser comprovar lo "garrepa" que és la nena, tot ho guarda. Va començar perquè va voler fer una col.lecció de cromos i jo li vaig dir que eran molt cars els sobrets, però que se´ls podia comprar ella mateixa si es guanyava els diners,....encara estem esperant que compri algún sobret.

Anònim ha dit...

Penso que amb el tema dels diners (a l'igual que amb molts d'altres) seguiré amb allò que considero que a mi m'ha anat bé. Mai havia tingut una paga, i ja a l'institut jo li demanava a la mare els diners que necessitava (per comprar-me la targeta del bus, o per anar a prendre una coca-cola o al cine els caps de setmana...).De fet mai l'havia volgut una paga. No m'agradava portar diners els dies de cada dia quan anava a l'institut i fins i tot la meva mare s'empipava amb mi perquè no volia portar ni 100 pts a la butxaca.En general puc dir que no he millorat massa. Confesso que "físicament" els diners no m'agraden. Quan per algun motiu he hagut de comptar bitllets no m'ha agradat gens. I si vaig amb la parella la cartera ni la toco...(Pensant-ho bé soc una mica rara amb això dels diners...)Bon cap de setmana!! Sílvia Z.

Anònim ha dit...

Montserrat has fet que recordi, ja que la veritat es que no ho recordava, una imatge de quan jo tenia 9 o 10 anys aproximadament. En aquesta imatge estic jo netejan el cotxe del meu pare a la porta de l'apartament que llavors teniem a Castelldefels, amb la manguera ( avui no ho faria pel tema de la sequia que estem patint) i una esponja, i el meu pare desde la terrassa m´ha anava dient per dalt no està prou net, per aquí tampoc... veig la meva cara pensant jope el que tinc que fer per guanyar-me els diners, em cara d'empipada,pero ara després de tants anys, al recordar-ho tinc un gran somriure en la cara perque ho recordo amb alegria. Era una cosa que ho feia quan necessitava diners extras ( el cotxe del pare, del meu germà, del veí).
Gràcies perque m'has fet tornar a la memoria un fet oblidat.
Francesca

Anònim ha dit...

La Raquel no té paga ni tampoc li pago per ajudar-me en algunes feines de casa, però té un moneder amb molts cèntims i ella diu que és rica...
No entén el valor dels diners, sobretot a l'hora d'explicar-li els rebuts que passsen pel banc.

Suposo que quan arribi el moment ja ens adonarem.

Laia

Jesús M. Tibau ha dit...

Va ser un plaer poder-te saludar personalment ahir a Vallromanes.

Joan Calsapeu ha dit...

L'enhorabona per "La catosfera literària".