12/3/10

Dijous, 11 de març de 2010
BALES
Un dels accidents més greus que hem tingut a l’escola va ser quan una nena es va empassar una canica.
Jugava innocent i tranquil•lament amb una amiga.
El joc consistia en bufar la bala i veure qui l’enviava més lluny.
La mala fortuna va fer que, abans de bufar, la nena va voler agafar aire ben fort i va aspirar. La bola va anar a parar directament a la gola i allà es va quedar.
Per molt que la posessin cap per avall, li piquessin fort l’esquena o li posessin el dit al coll la bola es resistia a sortir.
Ràpidament entre dues senyoretes, una d’elles era la seva mare que era mestra a l’escola, la van agafar i van sortir al carrer. Era just el moment de la sortida i havien pares a la porta. De seguida una mare la va entrar al seu cotxe. La situació era francament dramàtica i poc esperançadora.
Just arribar a Numància, quan la treien del cotxe per entrar a l’ambulatori, i sense deixar de lluitar va expulsar la bala de la boca.
La nena va retornar a la vida i no li va quedar cap seqüela.
Tot i que jo no vaig viure l’incident i la majoria de mestres actuals de l’escola tampoc, la història la coneix tothom.
Les caniques estan terminantment prohibides a la nostra escola i els nens saben la història ja que sovint els hi expliquem.
Ahir vaig descobrir que alguns porten una mena de píndola de plàstic i a dins hi ha una bola. No sé a que juguen amb això, ni recordo el nom que em van dir que es deien.
Es compra en els quiosc i de ben segur no deu ser massa barat.
És una joguina molt perillosa ja que s’obre amb facilitat i ells es queden amb la bola a la mà, fàcilment a la boca.
Vaig requisar totes les que vaig trobar. Quan explicava als de Tercer tot això ells mateixos van anant obrint les seves carteres i m’anaven donant, voluntàriament, la joguina.
Us demanem la vostra col•laboració en no comprar aqueta ximpleria de joguina.
A vegades tant que vigilem els perills i no som capaços de veure’l quan el tenim al nostre davant.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Definiria la història com a desesperant, i ho dic per la impotencia i desesperació que van viure les persones que envoltavan la nena en aquell moment, per no dir la por que imagino va sentir la nena. Son històries que a vegades convé recordar, i tenir-les present per evitar precisament situaciones d'aquesta mena, que per desgràcia a vegades no acaben tan bé. Fa un any aproximadament la meva germana em va trucar per donar-me una desgraciada noticia, es tractava del fill d'una amiga que tenia 3 anys i li agradava jugar amb les joguines del seu germà gran que té 7, donçs el petit va agafar les fitxes del parxis sense que la mare ho veiés i es va posar una a la boca no se sap com pero els metges van dir que al tragar-la li va fer un tap i encara que el nen va anar a buscar a la mare, la mare va veure que el nen s'ofegava. Va sortir corrents al carrer i es va dirigir a un CAP que tenia a dos carrers de casa, no es va poder fer res, i el nen va morir, Quan m'ho va explicar la meva germana, no donava crédit pero jo que soc més haviat patidora en tot el que es refereix als meus petits, recordo que llavors el Sergi també tenia 3 anys, quan vaig arrivar a casa aquell vespre, encara que sempre li deia a la Neus que totes les coses petites havian d'estar guardades en una caixa que sempre amagava i sols la treia quan jo podia estar contemplant com jugavan amb ella, aquella nit potser vaig exagerar pero coses que inicialment no havia trobat perilloses ara semblavan gavinets afilats. Em sembla correcta que a l'escola on sou les senyoretes les responsables dels nostres fills volgueu evitar situacions d'aquestes, així que trovo perfecte prohibir l'entrada a l'escola de tota mena de joguines o instruments que puguin posar en perill la vida d'un nen.
Bon cap de setmana
Francesca

Anònim ha dit...

La dichosa joguina es diu 'tico-taco' i ja va ser moda un temps,encara que les modes sempre tornen...perquè no torna la moda de picar cromos, o la de les gomes, o la de les cartes perfumades???Amb la cantitat d'estones que jo havia passat picant cromos...

Gràcies per l'avís.

Laia