20/11/06

Dimarts, 21 de novembre de 2006
Fa molts anys el pati de l’escola era el carrer Saleta, li deien el pati de les pedretes.
Aquest nom bonic no era res més que un carrer sense asfaltar, en el que calia posar taulons de fusta, per poder passar, quan plovia.
En aquell peculiar pati jugaven a molt jocs, hi havia poques baralles i moltes rialles.
Tot això ho he recordat avui quan he vist que un grup de nens i nenes jugaven en aquest carrer, ara ja asfaltat.
De fet, aquests nens no jugaven, el que feien era córrer carrer amunt carrer avall cridant com a desesperats, mentre les mares xerraven sense fer-los gaire cas. M’he fixat, però, que un parell de pares, i alguna que altre mare, sí que jugaven amb els nens. Tot un privilegi.
L’estona de joc que passeu amb els vostres fills és única i no tornarà.
Serveix de poc portar als nens a les places i als carrers o comprar-los un munt de joguines, sinó els ensenyem a jugar.
Les famílies em comenten, moltes vegades, que els seus fills no saben jugar i sempre els hi dic el mateix: els hi heu ensenyat a jugar?
Un nen xuta una pilota per instint, o agafa una nina perquè la troba bonica però sinó els organitzem, o sinó els expliquem com poden jugar, aviat es barallaran entre ells o s’avorriran de la joguina i quedarà en un racó.
Jugueu amb els vostres fills, el joc us aproparà i crearà entre vosaltres un vincle que no us el podrà prendre ningú.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo fins i tot diria que els nostres nens "necessiten" compartir una estona de joc al dia amb els pares. És cert que anem molt atrafegats amb la feina i que quan arribem a casa encara hem d'endreçar una mica, fer el sopar...Però m'encanta jugar amb el Pol quan arribem a casa, amb els cotxes, que pugen i baixen 1000 vegades per una carretera dibuixada en un full de paper, i amb la cua de l'ull veig la roba que encara he de plegar sobre del sofà i penso: saps què? ja ho faré quan el Pol sigui dormint...Sílvia (mare Pol P-2)

Anònim ha dit...

Soc mare de una nenea de P-4, està tot el dia xerrant, corrent, saltant, rient, dibuixant ..... El que sempre he trobat molt penós son els nenes que estàn voltats de joguines i de sobte miren als pares i diuen això de "mama/papa m'avorreixo!!". Encara no hem aconseguit que vegi un programa sencer o una peli per la tele (el teatre-per nens- en canvi si que li agrada perque pot participar i cridar i saltar ...)així dons la feina de jugar amb ella es encara més intensa. Si un dia del cap de setmana ens quedem a casa i ens estém tot el dia jugant (sense fer res més) sempre hi ha un moment en el que li pregunto: "Rosa, t'avorreixes??" i ella obra molt els ulls i aixeca el cap mirant-me amb cara de sorpresa i em diu "nooooo". Fins ara encara no la he sentit dir mai que s'avorreix, pot ser de més gran?... no ho crec, ahir va veure la cara del Pare Nöel en un tros de pizza!!!!....