Dilluns, 23 d'octubre de 2017
EDUQUEM AMB SENTIT COMÚ
Interessant article a La Vanguardia. Crec que ens pot servir de reflexió

Carina Farreras

La paradoxa és la següent. Els pares lliuren un telèfon a nens petits per estar comunicats en els seus primers passos d’autonomia, en el trajecte de l’escola a casa, per alliberar-los dels perills del carrer. La casa és el refugi i el carrer el lloc de la incertesa i el risc. A casa estan “salvats”, consideren. Però l’smartphone connecta els xavals amb una altra immensitat no menys perillosa, la virtual. I allà, en el sofà tou del sala d’estar, es queden sols, flotant a l’oceà digital.

Aquest exemple serveix de metàfora de com es crien els fills avui dia, més enllà de l’ús de les tecnologies. Sobreprotecció i solitud…

“La figura dels pares s’ha professionalitzat”, comentar Eva Millet, periodista i autora del llibre Hiperpaternidad. “Els progenitors actuals volen fer-ho tot bé perquè el fill surti un producte perfecte i poder exhibir-lo a les xarxes socials”. S’entreguen a la criança en cos i ànima.  “El resultat és que els seus fills saben esquiar als cinc anys però no cordar-se les sabates i emocionalment, quan creixen, són com un floc de neu, s’enfonsen a la primera”, caricaturitza Millet.

“Els nens han canviat en els últims anys però també la manera com els mirem”, indica el psicòleg Ramon Almirall. “Això ha desconcertat els pares que “saben” què han de fer –no sobreestimular-los, no donar-los gaires regals, no evitar-los frustracions...– però no saben com fer-ho. Falta reflexió, temps de repensar com es cria. Això explica, segons ell, que passin coses com aquesta, que “acompanyin” els nens als carrers de manera virtual però els deixin sols davant les pantalles, sense filtres.

Segons l’opinió d’aquest professional, l’acompanyament dels menors ha de ser diferent. Seguint la metàfora de la tecnologia, exposa que no necessiten més estímuls, ni accedir a més informació. Tampoc no necessiten escollir contínuament què volen sopar o com volen vestir-se. “El que necessiten és aprendre a escollir”.  

La tecnologia és capaç d’interconnectar les persones de manera permanent però, alhora, el seu ús continu, envaeix també les relacions a casa. “Hi ha famílies que allunyen el mòbil i la televisió a l’hora del sopar. Però només és una hora de 24! Els adults també hauríem d’apagar el mòbil més sovint”, diu la pediatra Hortensia Vallverdú.

Almirall  afirma que “la solitud dels nens no es veu compensada per la connectivitat digital”. I va reivindicar la funció del diàleg en la família. Va suggerir incitar-lo de manera subtil creant espais de conversa. Substituint la clàssica pregunta “ Què tal a l’escola?” que es respon de manera automàtica, amb una anècdota viscuda per l’adult a la feina. “Si un parla sobre una vivència anima el nen a explicar-ne una de pròpia”,  recomana  Almirall. I no parlar abans d’hora, deixar que s’expressi i escoltar de manera activa. “Sentir el que diuen, esperar, callar i, després, parlar-los”. Aquesta ha de ser la nova posició dels pares. Una escolta activa. I presència real per acompanyar-los de manera autèntica i no perdre’s la “riquesa de la infantesa”. “Nosaltres veiem que les famílies no tenen temps d’estar juntes”, afirma Montse Gavaldà, coordinadora del CDIAP d’Horta-Guinardó i psicòloga. Costa de pensar, segons explica, que es plantegin no fer res un dia determinat. Una mica així com “estarem a casa, el que sorgeixi, ja veurem”. Segons la seva experiència en la consulta, no es tolera aquesta falta de planificació i la perspectiva de la inactivitat.

Per Millet, les agendes de “ministre” dels nens impedeixen que els xavals tinguin temps per parar i preguntar-se què volen fer i indagar qui és. “I no es coneixen”, afegeix.

Saïd el Kadaoui, terapeuta i escriptor, amplia aquesta visió: “Entre l’escola, les extraescolars, els deures i les activitats amb els pares, falta temps per gaudir ... falta temps per ser nens”. Es troben a faltar espais per estar sols, potser avorrir-se, perquè sorgeixi la creativitat.

“De vegades els terapeutes veiem com els pares podrien resoldre per si mateixos moltes qüestions d’un nen que porten a la consulta però senten que els falten pautes”, diu Gavaldà. Això té a veure tant amb l’esperit de “professionalització” com amb la falta de naturalitat en la criança. Com si l’experiència d’aquests pares com a fills ja no servís i la respostes estiguessin no en el llegat dels seus pares sinó a Google o en els amics.

“Hi ha alguna cosa en paraules com collit que em sonen ideologitzades”, apunta Saïd. “Podrien dir: ‘Dormo amb el meu fill’ que és més natural, però diuen ‘jo faig collit’”. En aquest sentit Gavaldà va afegir amb un to preocupant que la majoria de parelles joves opten per aquesta criança alternativa que escombra el coneixement de generacions anteriors. “Pares de nens de 3 o 4 anys creuen que els seus fills un dia decidiran dormir sols però fins aleshores no s’han de separar, quan el paper de l’adult és animar la separació”.

Els ponents van coincidir en una recomanació final per als pares: que buidin la vida dels fills d’espais i temps. I que en gaudeixin, traient-se de sobre l’ansietat amb humor, com recomanava Carles Capdevila.