Divendres, 1 de desembre de 2006
Avui he llegit una notícia al diari que m’ha preocupat molt: en una escola han deixat de celebrar el Nadal degut a la gran presència d’estrangers.
Comentar-vos això és perillós i complicat però, sincerament, no entenc la reacció d’aquesta escola.
Recordo que fa anys vaig haver d’explicar-li a un papa d’un alumne estranger (esportista d’elit), que era el Tió i que calia fer per aconseguir regalets del curiós tronc.
Li va encantar i em consta que a partir de llavors en aquella casa ucraïnesa es va incorporar una nova tradició i els fills van gaudir d’un enriquiment de cultura i vivències, sense perdre la pròpia.
A mi m’agraden les tradicions de casa nostra, des de les escoles hem de treballar per conservar-les i enriquir-les amb les nou vingudes però mai substituir-les ni deixar-les de fer.
Hem d’ensenyar-los el que tenim, ja que sinó el que pot passar és que les perdrem i mai seran nostres les altres, el resultat que obtindrem serà una generació que no sabrà estimar el que li pertany per història , per tradició, per cultura i per herència.
Tal i com diu el cantant: qui perd els orígens, perd l’identitat.
Bon cap de setmana.
29/11/06
Dijous, 30 de novembre de 2006
Demà, 1 de desembre, comença l’Advent.
Advent significa arribada, l’arribada del Nadal, i és el temps de preparar-ho tot.
Per a nosaltres, les mestres, més aviat significa arribada d’estrès.
Hem triat ja les tapes de l’àlbum però, un cop hem fet les mostres, és possible que no ens acabin d’agradar i la vulguem canviar. També hem triat el treball de Nadal que el retoquem, el mirem i el remirem, fins que queda ben bonic. Hem d’ensenyar-los el vers que, els vostres fills i filles, recitaran dalt de la cadira sota la mirada atenta de tota la família, hem de recollir menjar pels avis i així sensibilitzar als més grans, aprendre les últimes Nadales, fer controls, posar les notes dels informes, desempolsar el Tió, guarnir les classes... el desembre és de bojos!
Els més petits assagen una sorpresa per a vosaltres que ens està portant molta feina però que esperem que us agradi.
Totes les classes tenen el seu calendari d’Advent. Darrera cada finestra s’amaga una xocolatina i cada dia li toca a un nen obrir-la i menjar-la.
El gust d’aquesta xocolata és especialment bo, imagineu l’emoció d’esperar el dia que els hi toca obrir-la o l’orgull de pensar que van ser dels primers en tenir el privilegi.
És el dolç que durant segons endolceix la vida.
Compreu-vos un calendari d’Advent i cada dia obrir-lo plegats, compartiu l’estona i el ritual amb els vostres fills cada matí o cada vespre abans d’anar a dormir, és també una manera d’endolcir-vos la vida a vosaltres mateixos.
Demà, 1 de desembre, comença l’Advent.
Advent significa arribada, l’arribada del Nadal, i és el temps de preparar-ho tot.
Per a nosaltres, les mestres, més aviat significa arribada d’estrès.
Hem triat ja les tapes de l’àlbum però, un cop hem fet les mostres, és possible que no ens acabin d’agradar i la vulguem canviar. També hem triat el treball de Nadal que el retoquem, el mirem i el remirem, fins que queda ben bonic. Hem d’ensenyar-los el vers que, els vostres fills i filles, recitaran dalt de la cadira sota la mirada atenta de tota la família, hem de recollir menjar pels avis i així sensibilitzar als més grans, aprendre les últimes Nadales, fer controls, posar les notes dels informes, desempolsar el Tió, guarnir les classes... el desembre és de bojos!
Els més petits assagen una sorpresa per a vosaltres que ens està portant molta feina però que esperem que us agradi.
Totes les classes tenen el seu calendari d’Advent. Darrera cada finestra s’amaga una xocolatina i cada dia li toca a un nen obrir-la i menjar-la.
El gust d’aquesta xocolata és especialment bo, imagineu l’emoció d’esperar el dia que els hi toca obrir-la o l’orgull de pensar que van ser dels primers en tenir el privilegi.
És el dolç que durant segons endolceix la vida.
Compreu-vos un calendari d’Advent i cada dia obrir-lo plegats, compartiu l’estona i el ritual amb els vostres fills cada matí o cada vespre abans d’anar a dormir, és també una manera d’endolcir-vos la vida a vosaltres mateixos.
28/11/06
Dimecres, 29 de novembre de 2006
El fuster de la nostra escola s’ha jubilat.
He conegut al Sr. Navarro tota la vida. Ell arreglava tot allò que els nens, destralers de mena, trencaven: un penjador, un calaix, una cadira, un armari... tant és, ell ho sabia arreglar tot.
M’agradava veure el Sr. Navarro per l’escola, amb les seves eines a la mà, amb la seva olor de fusta, amb els seus ulls burletes i mirant d’un lloc a l’altre, despistat, intentant esbrinar cap a on havia d’anar.
Sempre es perdia per l’escola, mai sabia on era una classe o una altra i molt menys on era la sortida.
No feia soroll i et sortia de qualsevol lloc dient:
- bueeenooo... això ja ho tenim arreglat, on més he d’anar?
Els nens el saludaven quan el veien i li deien també les coses que calia arreglar.
Ara ja no tenim fuster, quan es trenca alguna cosa busquem algú desconegut que ve i fa la seva feina sense deixar-nos la seva amistat, ni tan sols olor de fusta.
Potser algun dia tornarem a tenir un altre Sr. Navarro, però de moment ens queda el record i l’honor de haver-lo conegut.
El fuster de la nostra escola s’ha jubilat.
He conegut al Sr. Navarro tota la vida. Ell arreglava tot allò que els nens, destralers de mena, trencaven: un penjador, un calaix, una cadira, un armari... tant és, ell ho sabia arreglar tot.
M’agradava veure el Sr. Navarro per l’escola, amb les seves eines a la mà, amb la seva olor de fusta, amb els seus ulls burletes i mirant d’un lloc a l’altre, despistat, intentant esbrinar cap a on havia d’anar.
Sempre es perdia per l’escola, mai sabia on era una classe o una altra i molt menys on era la sortida.
No feia soroll i et sortia de qualsevol lloc dient:
- bueeenooo... això ja ho tenim arreglat, on més he d’anar?
Els nens el saludaven quan el veien i li deien també les coses que calia arreglar.
Ara ja no tenim fuster, quan es trenca alguna cosa busquem algú desconegut que ve i fa la seva feina sense deixar-nos la seva amistat, ni tan sols olor de fusta.
Potser algun dia tornarem a tenir un altre Sr. Navarro, però de moment ens queda el record i l’honor de haver-lo conegut.
Dimarts, 28 de novembre de 2006
Estic fora de joc, totalment fora de joc... arribo ahir a casa, connecto l'ordinador... no funciona!!!
Em vaig passar el vespre barallant-me amb telefònica per no aconseguir treure cap entrellat, al final m'enviaran un tècnic.
Ahir comentava que els nens estaven absorbits per les noves tecnologies però m'he trobat a mi mateixa neguitosa perquè estic sense ordinador.
Per cert, ja hem passat la segona tanda de vacunes, aquesta vegada sense cap mareig. Vaig fer passar primer els que es van marejar l'altra vegada i així no van tenir temps de pensar-s'ho. Ells mateixos es reien del que havia passat l'última vegada i així distrets vam superar millor el mal tràngol.
Dijous marxa el cicle mitjà d'excursió a Can Ribes, van a veure com s'elabora l'oli.
Ja us explicaré com ha anat tot plegat.
Marxo ràpidament a fer classe, això de cantar i escoltar música els hi agrada molt i si no arribo puntual em venen a buscar.
Estic fora de joc, totalment fora de joc... arribo ahir a casa, connecto l'ordinador... no funciona!!!
Em vaig passar el vespre barallant-me amb telefònica per no aconseguir treure cap entrellat, al final m'enviaran un tècnic.
Ahir comentava que els nens estaven absorbits per les noves tecnologies però m'he trobat a mi mateixa neguitosa perquè estic sense ordinador.
Per cert, ja hem passat la segona tanda de vacunes, aquesta vegada sense cap mareig. Vaig fer passar primer els que es van marejar l'altra vegada i així no van tenir temps de pensar-s'ho. Ells mateixos es reien del que havia passat l'última vegada i així distrets vam superar millor el mal tràngol.
Dijous marxa el cicle mitjà d'excursió a Can Ribes, van a veure com s'elabora l'oli.
Ja us explicaré com ha anat tot plegat.
Marxo ràpidament a fer classe, això de cantar i escoltar música els hi agrada molt i si no arribo puntual em venen a buscar.
26/11/06
Dilluns, 27 de novembre de 2006
Les noves tecnologies han arribat als més petits de tots i a vegades ens deixen fora de joc als adults.
En un control de 4r. hem preguntat famílies de paraules, tenien una llista hi havien d’escriure al costat una altra paraula que fos de la mateixa família.
A la paraula mòbil han contestat movistar.
Una altra cosa no sé, però la publicitat en aquest país funciona de meravella.
Aquesta anècdota m’ha fet recordar una altra que ens va passar a la classe de P5.
Els hi vam explicar que faríem un mòbil. L’exclamació de felicitat dels nens ens va sorprendre en un principi però no hi vam fer gaire cas i vam començar a treballar.
Vam repartir els dibuixos i els nens es van passar el dia pintat, retallant, punxant... i així anàvem muntant els mòbils (ja sabeu que un mòbil són una sèrie de dibuixos muntats en fils)
Abans de marxar a casa un nen va preguntar:
- Quan farem el mòbil que ens has dit?
- Però si l’hem fet durant tot el dia, què no els veus penjats?
Les cares de tots ells van mirar els mòbils infantils que penjaven a la surera mentre que es miraven perplexos entre ells, al final algú va exclamar:
- Això és un mòbil?
- Clar! Que us pensàveu?
- Què faríem un mòbil per parlar!
No sabíem si posar-nos a riure o a plorar.
Les noves tecnologies han arribat als més petits de tots i a vegades ens deixen fora de joc als adults.
En un control de 4r. hem preguntat famílies de paraules, tenien una llista hi havien d’escriure al costat una altra paraula que fos de la mateixa família.
A la paraula mòbil han contestat movistar.
Una altra cosa no sé, però la publicitat en aquest país funciona de meravella.
Aquesta anècdota m’ha fet recordar una altra que ens va passar a la classe de P5.
Els hi vam explicar que faríem un mòbil. L’exclamació de felicitat dels nens ens va sorprendre en un principi però no hi vam fer gaire cas i vam començar a treballar.
Vam repartir els dibuixos i els nens es van passar el dia pintat, retallant, punxant... i així anàvem muntant els mòbils (ja sabeu que un mòbil són una sèrie de dibuixos muntats en fils)
Abans de marxar a casa un nen va preguntar:
- Quan farem el mòbil que ens has dit?
- Però si l’hem fet durant tot el dia, què no els veus penjats?
Les cares de tots ells van mirar els mòbils infantils que penjaven a la surera mentre que es miraven perplexos entre ells, al final algú va exclamar:
- Això és un mòbil?
- Clar! Que us pensàveu?
- Què faríem un mòbil per parlar!
No sabíem si posar-nos a riure o a plorar.
25/11/06
23/11/06
Divendres, 24 de novembre de 2006
Avui és d’aquells dies en el que enyoro molt no fer només de mestra i haver d’encarregar-me de tasques de Direcció.
Hem tingut la visita de la inspectora d’ensenyament. L’escola li agradat molt, sobretot el parvulari, tots coneixeu que bonic és, però tenim un munt de feina de paperassa per fer.
En el claustre de mestres tenim una comunicació verbal molt fluida, totes ens entenem enseguida ja que fa un munt d’anys que som un equip (algunes d’elles han estat profes meves i una d’elles alumna meva) però cal tenir-ho tot per escrit, això forma part de la burocràcia de la qual no ens podem escapar.
Igual que els nens, tenim un munt de deures per fer, i quan ens torni a visitar els tindrem tots a punt, això si abans no em trobeu enterrada entre mig de papers, projectes educatius, règims interns, actes...
Sort que aquesta tarda tenia classe amb els de 3r. que canten com els àngels i amb els de P5 que són uns belluguets encantadors.
Bon cap de setmana a tots.
Avui és d’aquells dies en el que enyoro molt no fer només de mestra i haver d’encarregar-me de tasques de Direcció.
Hem tingut la visita de la inspectora d’ensenyament. L’escola li agradat molt, sobretot el parvulari, tots coneixeu que bonic és, però tenim un munt de feina de paperassa per fer.
En el claustre de mestres tenim una comunicació verbal molt fluida, totes ens entenem enseguida ja que fa un munt d’anys que som un equip (algunes d’elles han estat profes meves i una d’elles alumna meva) però cal tenir-ho tot per escrit, això forma part de la burocràcia de la qual no ens podem escapar.
Igual que els nens, tenim un munt de deures per fer, i quan ens torni a visitar els tindrem tots a punt, això si abans no em trobeu enterrada entre mig de papers, projectes educatius, règims interns, actes...
Sort que aquesta tarda tenia classe amb els de 3r. que canten com els àngels i amb els de P5 que són uns belluguets encantadors.
Bon cap de setmana a tots.
22/11/06
Dijous, 23 de novembre de 2006
Piquen a la porta de l’escola, obro i em trobo a un avi, que no conec de res, portant un cotxet amb un petit.
La conversa ha anat així:
- Bon dia, li deixo el nen
- Bon dia, perdó? Com diu?
- Li deixo el nen un parell d’hores
- És que aquest nen no és alumne de l’escola
- Tant és! Només un ratet, no és això una escola?
- Sí, és una escola però aquest nen no està matriculat i no el puc agafar
- Doncs, quina escola! Contesta l’avi enfadat
Va donar mitja volta i va marxar, deixant-me a la porta totalment bocabadada.
Piquen a la porta de l’escola, obro i em trobo a un avi, que no conec de res, portant un cotxet amb un petit.
La conversa ha anat així:
- Bon dia, li deixo el nen
- Bon dia, perdó? Com diu?
- Li deixo el nen un parell d’hores
- És que aquest nen no és alumne de l’escola
- Tant és! Només un ratet, no és això una escola?
- Sí, és una escola però aquest nen no està matriculat i no el puc agafar
- Doncs, quina escola! Contesta l’avi enfadat
Va donar mitja volta i va marxar, deixant-me a la porta totalment bocabadada.
21/11/06
Dimecres, 22 de novembre de 2006
Fa anys l’escola tenia llogats uns locals a l’altra vorera de l’Av. Madrid.
Quan els vam agafar varem penjar un gran cartell que deia: “Locales adquiridos para la ampliación del colegio Ntra. Sra. Del Carmen” , tot un luxe per una escola que anava creixent dia a dia amb esforç i el convenciment de fer la feina ben feta. La meva mare, la Srta Elena, estava molt orgullosa d’aquesta ampliació.
Allà vaig començar jo a fer de mestra. Hi ha tres alumnes, d’aquella primera classe que jo vaig tenir, que porten ara els seus fills a l’escola, fet que m’alegra moltíssim però que em fa sentir estranya. Però no ens posem melangiosos, jo avui volia parlar d’altres coses, un altre dia ja parlaré d’antics alumnes.
Tornem als entresols. La porta d’entrada era una escala de veïns i cada vegada que fèiem l’entrada baixàvem amb una llibreta per apuntar tots els encàrrecs del dia.
En aquesta escala hi havia un porter, bastant (molt) rondinaire, que quan sentia xivarri pujava a queixar-se, i recordo que havia pujat força vegades.
Hi havia dues terrasses on els nens feien el pati. Era curiós veure que ells s’havien organitzat distribuint-se les terrasses: una pels nens i l’altra per les nenes; millor dit, en una es jugava sempre a futbol (majoria nens).
Amb el temps vam adquirir el parvulari i vam fer obres a l’edifici de Primària i llavors vam prescindir dels dos entresols.
En el seu lloc ara hi ha una casa particular i uns advocats, però aquelles parets són el testimoni de l’aprenentatge i de les hores d’infantesa viscudes per molts joves, i no tan joves, d’avui.
Fa anys l’escola tenia llogats uns locals a l’altra vorera de l’Av. Madrid.
Quan els vam agafar varem penjar un gran cartell que deia: “Locales adquiridos para la ampliación del colegio Ntra. Sra. Del Carmen” , tot un luxe per una escola que anava creixent dia a dia amb esforç i el convenciment de fer la feina ben feta. La meva mare, la Srta Elena, estava molt orgullosa d’aquesta ampliació.
Allà vaig començar jo a fer de mestra. Hi ha tres alumnes, d’aquella primera classe que jo vaig tenir, que porten ara els seus fills a l’escola, fet que m’alegra moltíssim però que em fa sentir estranya. Però no ens posem melangiosos, jo avui volia parlar d’altres coses, un altre dia ja parlaré d’antics alumnes.
Tornem als entresols. La porta d’entrada era una escala de veïns i cada vegada que fèiem l’entrada baixàvem amb una llibreta per apuntar tots els encàrrecs del dia.
En aquesta escala hi havia un porter, bastant (molt) rondinaire, que quan sentia xivarri pujava a queixar-se, i recordo que havia pujat força vegades.
Hi havia dues terrasses on els nens feien el pati. Era curiós veure que ells s’havien organitzat distribuint-se les terrasses: una pels nens i l’altra per les nenes; millor dit, en una es jugava sempre a futbol (majoria nens).
Amb el temps vam adquirir el parvulari i vam fer obres a l’edifici de Primària i llavors vam prescindir dels dos entresols.
En el seu lloc ara hi ha una casa particular i uns advocats, però aquelles parets són el testimoni de l’aprenentatge i de les hores d’infantesa viscudes per molts joves, i no tan joves, d’avui.
20/11/06
Dimarts, 21 de novembre de 2006
Fa molts anys el pati de l’escola era el carrer Saleta, li deien el pati de les pedretes.
Aquest nom bonic no era res més que un carrer sense asfaltar, en el que calia posar taulons de fusta, per poder passar, quan plovia.
En aquell peculiar pati jugaven a molt jocs, hi havia poques baralles i moltes rialles.
Tot això ho he recordat avui quan he vist que un grup de nens i nenes jugaven en aquest carrer, ara ja asfaltat.
De fet, aquests nens no jugaven, el que feien era córrer carrer amunt carrer avall cridant com a desesperats, mentre les mares xerraven sense fer-los gaire cas. M’he fixat, però, que un parell de pares, i alguna que altre mare, sí que jugaven amb els nens. Tot un privilegi.
L’estona de joc que passeu amb els vostres fills és única i no tornarà.
Serveix de poc portar als nens a les places i als carrers o comprar-los un munt de joguines, sinó els ensenyem a jugar.
Les famílies em comenten, moltes vegades, que els seus fills no saben jugar i sempre els hi dic el mateix: els hi heu ensenyat a jugar?
Un nen xuta una pilota per instint, o agafa una nina perquè la troba bonica però sinó els organitzem, o sinó els expliquem com poden jugar, aviat es barallaran entre ells o s’avorriran de la joguina i quedarà en un racó.
Jugueu amb els vostres fills, el joc us aproparà i crearà entre vosaltres un vincle que no us el podrà prendre ningú.
Fa molts anys el pati de l’escola era el carrer Saleta, li deien el pati de les pedretes.
Aquest nom bonic no era res més que un carrer sense asfaltar, en el que calia posar taulons de fusta, per poder passar, quan plovia.
En aquell peculiar pati jugaven a molt jocs, hi havia poques baralles i moltes rialles.
Tot això ho he recordat avui quan he vist que un grup de nens i nenes jugaven en aquest carrer, ara ja asfaltat.
De fet, aquests nens no jugaven, el que feien era córrer carrer amunt carrer avall cridant com a desesperats, mentre les mares xerraven sense fer-los gaire cas. M’he fixat, però, que un parell de pares, i alguna que altre mare, sí que jugaven amb els nens. Tot un privilegi.
L’estona de joc que passeu amb els vostres fills és única i no tornarà.
Serveix de poc portar als nens a les places i als carrers o comprar-los un munt de joguines, sinó els ensenyem a jugar.
Les famílies em comenten, moltes vegades, que els seus fills no saben jugar i sempre els hi dic el mateix: els hi heu ensenyat a jugar?
Un nen xuta una pilota per instint, o agafa una nina perquè la troba bonica però sinó els organitzem, o sinó els expliquem com poden jugar, aviat es barallaran entre ells o s’avorriran de la joguina i quedarà en un racó.
Jugueu amb els vostres fills, el joc us aproparà i crearà entre vosaltres un vincle que no us el podrà prendre ningú.
19/11/06
Dilluns, 20 de novembre de 2006
L’Helena, que té 5 anys, es queda a dinar un cop per setmana, els divendres, just el dia que acostuma a haver-hi llegum a l’escola.
A ella no li agrada gaire ni les llenties ni els cigrons, però és el que hi ha i s’ha d’acostumar a menjar de tot.
El cas és que l’Helena no està gaire conforme en menjar-se els cigrons i va idear una estratègia.
Està asseguda amb el Quim i quan ja han menjat un parell de cullerades el distreu dient:
- Mira Quim quin pot hi ha a la prestatgeria...
- Mira Quim quina foto hi ha al mural...
- Mira Quim quins llibres allà...
Cada vegada que el pobre Quim bada amb el que li diu l’Helena, ella li posa una cullerada de cigrons en el plat d’ell.
El Quim, que també té 5 anys, no entén que és el que passa i ell va menjar sense protestar. Però l’Helena estava massa pendent d’enredar al Quim i no es va adonar que la monitora se la mirava just en el moment d’incrementar la ració de cigrons del seu company.
Helena, has estat molt viva, però a partir d’ara no et tocarà més remei que menjar-te els cigrons que et toquen.
L’Helena, que té 5 anys, es queda a dinar un cop per setmana, els divendres, just el dia que acostuma a haver-hi llegum a l’escola.
A ella no li agrada gaire ni les llenties ni els cigrons, però és el que hi ha i s’ha d’acostumar a menjar de tot.
El cas és que l’Helena no està gaire conforme en menjar-se els cigrons i va idear una estratègia.
Està asseguda amb el Quim i quan ja han menjat un parell de cullerades el distreu dient:
- Mira Quim quin pot hi ha a la prestatgeria...
- Mira Quim quina foto hi ha al mural...
- Mira Quim quins llibres allà...
Cada vegada que el pobre Quim bada amb el que li diu l’Helena, ella li posa una cullerada de cigrons en el plat d’ell.
El Quim, que també té 5 anys, no entén que és el que passa i ell va menjar sense protestar. Però l’Helena estava massa pendent d’enredar al Quim i no es va adonar que la monitora se la mirava just en el moment d’incrementar la ració de cigrons del seu company.
Helena, has estat molt viva, però a partir d’ara no et tocarà més remei que menjar-te els cigrons que et toquen.
18/11/06
16/11/06
Divendres, 17 de novembre de 2006
El nostre carter és d’allò més simpàtic.
Faci el dia que faci, sigui el dia que sigui, ell sempre entra a l’escola amb el correu a la mà i el somriure als llavis.
Ens coneix a tots pel nom i ens fa un comentari sobre el dia, el cap de setmana,
el temps...
M’agrada que entri a l’escola i que els nens vegin i observin la simplicitat de fer la feina cada dia amb serenitat i bon humor.
L’acte de donar el correu desitjant un bon dia, una cosa tan senzilla i rutinària, esdevé una petita lliçó d’educació i exemple per a ells.
Aquesta és la millor classe d’ètica i bones formes que podem ensenyar.
No em cansaré mai de dir que els nostres fills tenen com a model la imitació.
De poc serveix dir que han de saludar si nosaltres no ho fem, que han d’ésser educats si nosaltres no ho som.
M’he adonat que molts nens quan el veuen el saluden espontàniament, els hi ha sortit d’ells perquè això és el que ell ha transmet.
És una sort, i una esperança, tenir a la vora dels nostres fills persones així.
Sr. Carter, nosaltres també esperem que tinguis un bon dia.
Gràcies Jordi.
El nostre carter és d’allò més simpàtic.
Faci el dia que faci, sigui el dia que sigui, ell sempre entra a l’escola amb el correu a la mà i el somriure als llavis.
Ens coneix a tots pel nom i ens fa un comentari sobre el dia, el cap de setmana,
el temps...
M’agrada que entri a l’escola i que els nens vegin i observin la simplicitat de fer la feina cada dia amb serenitat i bon humor.
L’acte de donar el correu desitjant un bon dia, una cosa tan senzilla i rutinària, esdevé una petita lliçó d’educació i exemple per a ells.
Aquesta és la millor classe d’ètica i bones formes que podem ensenyar.
No em cansaré mai de dir que els nostres fills tenen com a model la imitació.
De poc serveix dir que han de saludar si nosaltres no ho fem, que han d’ésser educats si nosaltres no ho som.
M’he adonat que molts nens quan el veuen el saluden espontàniament, els hi ha sortit d’ells perquè això és el que ell ha transmet.
És una sort, i una esperança, tenir a la vora dels nostres fills persones així.
Sr. Carter, nosaltres també esperem que tinguis un bon dia.
Gràcies Jordi.
15/11/06
Dijous, 16 de novembre de 2006
Les classes dels petits tenen noms d’animalets, així doncs, tenim els Pollets, els Cargols, els Peixos, els Óssos i els Lleons.
El pare d’un nen ens ha regalat una bonica peixera amb tres peixets que els nens els hi ha posat els noms de: Nemo, Negret i Taronget.
Sort que la iniciativa l’ha tingut un pare de la classe dels peixos, hagués estat molt complicat fer un regal a la classe dels altres animalons.
Cada dia els hi donem menjar, i un cop per setmana cal canviar l’aigua.
Ahir es va morir el Nemo, és per això que no el veieu a la foto.
Per tal d’evitar un disgust quan hem vist que el pobre peix surava a l’aigua, hem decidit fer-li un comiat de la manera més senzilla que hem pogut.
L’hem agafat i tots hem anat cap al lavabo, imagineu l’escena de la senyoreta amb el peix i darrera els 24 nens, i un cop allà li hem dit adéu mentre tiràvem de la cadena.
El Nemo ha marxat cap el mar i els nens han continuat amb els seus jocs.
14/11/06
Dimecres, 15 de novembre de 2006
Ja hem començat a cantar nadales.
Ja sé que és molt aviat, però m’agrada que els nens coneguin totes les nadales populars i cal anar per feina, que se’ns acumula, i el temps se’ns tira a sobre.
Aquest any ens han tornat a convidar a anar a la residència d’avis que hi ha a prop de l’escola a cantar.
L’any passat va ser una experiència gratificant, tot i que he de reconèixer que es van portar millor els nens que els avis.
Abans no vam tenir tots els avis asseguts i abans no van callar, gairebé ja havíem acabat de cantar.
A més a més, alguns d’ells, primer van dir que no volien anar a l’auditori però quan van sentir els nens llavors tots volien venir a la sala d’actes a sentir-los... caminant amb bastons, amb les cadires de rodes, tots ben a poc a poc... arribaven a misses dites... els que feia estona que hi eren ja volien marxar...
De totes maneres va ser una bonica experiència que repetirem encantats.
Serà una manera d’apropar les generacions durant un instant i durant un segon els ulls d’aquells avis i d’aquelles àvies s’il·luminaran, els nostres fills i filles cantaran amb tota la bona fe del món i a nosaltres se’ns farà un nus al cor.
Ja hem començat a cantar nadales.
Ja sé que és molt aviat, però m’agrada que els nens coneguin totes les nadales populars i cal anar per feina, que se’ns acumula, i el temps se’ns tira a sobre.
Aquest any ens han tornat a convidar a anar a la residència d’avis que hi ha a prop de l’escola a cantar.
L’any passat va ser una experiència gratificant, tot i que he de reconèixer que es van portar millor els nens que els avis.
Abans no vam tenir tots els avis asseguts i abans no van callar, gairebé ja havíem acabat de cantar.
A més a més, alguns d’ells, primer van dir que no volien anar a l’auditori però quan van sentir els nens llavors tots volien venir a la sala d’actes a sentir-los... caminant amb bastons, amb les cadires de rodes, tots ben a poc a poc... arribaven a misses dites... els que feia estona que hi eren ja volien marxar...
De totes maneres va ser una bonica experiència que repetirem encantats.
Serà una manera d’apropar les generacions durant un instant i durant un segon els ulls d’aquells avis i d’aquelles àvies s’il·luminaran, els nostres fills i filles cantaran amb tota la bona fe del món i a nosaltres se’ns farà un nus al cor.
13/11/06
12/11/06
Dilluns, 13 de novembre de 2006
El divendres passat els hi van explicar als nens i les nenes de 1r que era una biblioteca.
Van parlar de la importància d’estar callats i concentrats i així gaudir del llibre que estàvem llegint.
Després d’explicar tot això cada nen va escollir el llibre que més li agradava de la biblioteca de la classe i van començar a llegir-lo.
La veritat és que s’ho estaven prenen molt seriosament.
La Srta. va haver de sortir un moment de la classe i va demanar que la substituíssim.
Mentre estava fora va entrar una altra senyoreta que es va trobar als nens llegint, concentrats, amb molt de silenci.
Llavors els hi va comentar:
- Oh, que guapos que esteu!
L’Helena li va dir:
- Saps per què estem tan guapos? Perquè estem en una DISCOTECA.
El dia que l’Helena descobreixi què és una discoteca, les biblioteques perdran tot l’encant... o no.
El divendres passat els hi van explicar als nens i les nenes de 1r que era una biblioteca.
Van parlar de la importància d’estar callats i concentrats i així gaudir del llibre que estàvem llegint.
Després d’explicar tot això cada nen va escollir el llibre que més li agradava de la biblioteca de la classe i van començar a llegir-lo.
La veritat és que s’ho estaven prenen molt seriosament.
La Srta. va haver de sortir un moment de la classe i va demanar que la substituíssim.
Mentre estava fora va entrar una altra senyoreta que es va trobar als nens llegint, concentrats, amb molt de silenci.
Llavors els hi va comentar:
- Oh, que guapos que esteu!
L’Helena li va dir:
- Saps per què estem tan guapos? Perquè estem en una DISCOTECA.
El dia que l’Helena descobreixi què és una discoteca, les biblioteques perdran tot l’encant... o no.
11/11/06
Dissabte, 11 de novembre de 2006
He trobat aquest contracte d’una mestra de l’any 1923. Havia de complir els següents requisits durant els 8 mesos que durava el curs escolar, llegiu-los, semblen surrealistes.
He trobat aquest contracte d’una mestra de l’any 1923. Havia de complir els següents requisits durant els 8 mesos que durava el curs escolar, llegiu-los, semblen surrealistes.
1.- No casarse. Este contrato queda automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa.
2.- No andar en compañía de hombres.
3.- Estar en su casa entre las 8:00 de la tarde y las 6:00 de la mañana a menos que sea para atender función escolar.
2.- No andar en compañía de hombres.
3.- Estar en su casa entre las 8:00 de la tarde y las 6:00 de la mañana a menos que sea para atender función escolar.
4.- No pasearse por heladerías del centro de la ciudad.
5.- No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados.
6.- No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encontrara a la maestra fumando.
7.- No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino y whisky.
8.- No viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre.
9.- No vestir ropas de colores brillantes.
10.- No teñirse el pelo.
11.- Usar al menos 2 enaguas.
12.- No usar vestidos que queden a más de cinco centimetros por encima de los tobillos.
13.- Mantener limpia el aula:
Barrer el suelo al menos una vez al día.
Fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente.
Limpiar la pizarra al menos una vez al día.
Encender el fuego a las 7:00, de modo que la habitación esté caliente a las 8:00 cuando
5.- No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados.
6.- No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encontrara a la maestra fumando.
7.- No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino y whisky.
8.- No viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre.
9.- No vestir ropas de colores brillantes.
10.- No teñirse el pelo.
11.- Usar al menos 2 enaguas.
12.- No usar vestidos que queden a más de cinco centimetros por encima de los tobillos.
13.- Mantener limpia el aula:
Barrer el suelo al menos una vez al día.
Fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente.
Limpiar la pizarra al menos una vez al día.
Encender el fuego a las 7:00, de modo que la habitación esté caliente a las 8:00 cuando
lleguen los niños.
14.- No usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios.
Em costa entendre com no es van quedar sense mestres.
9/11/06
Divendres, 10 de novembre de 2006
L’Helena té dificultats a l’hora de fer castellà. Ella és molt xerraire i té un to de veu alt, sovint li hem dir que calli i que no cridi tant.
Avui a la classe ha preguntat, amb la seva veu alta i clara:
- Srta., ¿Qué quiere decir susurrar?
La Senyoreta li ha contestat:
- Hablar bajito
I ella sense pensar-hi dues vegades a repetit amb veu baixeta:
- Srta. ¿Qué quiere decir susurrar?
L’Helena té dificultats a l’hora de fer castellà. Ella és molt xerraire i té un to de veu alt, sovint li hem dir que calli i que no cridi tant.
Avui a la classe ha preguntat, amb la seva veu alta i clara:
- Srta., ¿Qué quiere decir susurrar?
La Senyoreta li ha contestat:
- Hablar bajito
I ella sense pensar-hi dues vegades a repetit amb veu baixeta:
- Srta. ¿Qué quiere decir susurrar?
8/11/06
Dijous, 9 de novembre de 2006
Avui havia una manifestació de mestres per demanar suport per imposar disciplina a les escoles.
El problema és greu malgrat que, segons els polítics, no és alarmant.
A la nostra escola no és habitual que ens trobem amb casos greus de disciplina però cada vegada costa més que els nens acceptin un no per resposta.
La frustració gairebé ha desaparegut en el dia a dia del món dels petits i viuen immersos dins una bombolla confortable.
Donar un no per resposta ajuda a entendre que les coses no s’aconsegueixen fàcilment.
Quan a un nen no se li dóna mai un no, se li nega a conèixer el valor de l’esforç, a guanyar-se les coses i sobre tot a conèixer que a vegades no podem aconseguir tot allò que desitgem.
Cada dia és més comú veure que un nen arriba sense jaqueta de xandall senzillament perquè no se la vol posar, sense esmorzar perquè no el vol, sense portar ell la seva cartera perquè li pesa, pegant o mossegant a la mare perquè té el dia girat... i darrera d’ell arriba la mare justificant tots aquests actes.
No es pot justificar allò que no és justificable.
Un cop la mare marxa se’ls hi posa el xandall, esmorzen el que hi ha, pugen ells sols la cartera i deixen de mossegar o pegar sense protestar.
Un nen que no coneix la frustració serà un adolescent vulnerable davant una societat que contínuament li dirà no a les coses i llavors, enfrontat per primera vegada a la frustració, pot agafar camins dramàtics.
Si no coneix el no tampoc sabrà dir que no.
L’excés de protecció, la manca de disciplina i l’absència total d’esforç farà dels vostres fills uns adults dèbils i indefensos davant una societat dura i competitiva.
Penseu-hi.
Avui havia una manifestació de mestres per demanar suport per imposar disciplina a les escoles.
El problema és greu malgrat que, segons els polítics, no és alarmant.
A la nostra escola no és habitual que ens trobem amb casos greus de disciplina però cada vegada costa més que els nens acceptin un no per resposta.
La frustració gairebé ha desaparegut en el dia a dia del món dels petits i viuen immersos dins una bombolla confortable.
Donar un no per resposta ajuda a entendre que les coses no s’aconsegueixen fàcilment.
Quan a un nen no se li dóna mai un no, se li nega a conèixer el valor de l’esforç, a guanyar-se les coses i sobre tot a conèixer que a vegades no podem aconseguir tot allò que desitgem.
Cada dia és més comú veure que un nen arriba sense jaqueta de xandall senzillament perquè no se la vol posar, sense esmorzar perquè no el vol, sense portar ell la seva cartera perquè li pesa, pegant o mossegant a la mare perquè té el dia girat... i darrera d’ell arriba la mare justificant tots aquests actes.
No es pot justificar allò que no és justificable.
Un cop la mare marxa se’ls hi posa el xandall, esmorzen el que hi ha, pugen ells sols la cartera i deixen de mossegar o pegar sense protestar.
Un nen que no coneix la frustració serà un adolescent vulnerable davant una societat que contínuament li dirà no a les coses i llavors, enfrontat per primera vegada a la frustració, pot agafar camins dramàtics.
Si no coneix el no tampoc sabrà dir que no.
L’excés de protecció, la manca de disciplina i l’absència total d’esforç farà dels vostres fills uns adults dèbils i indefensos davant una societat dura i competitiva.
Penseu-hi.
7/11/06
Dimecres, 8 de novembre de 2006
L’Helena va portar el seu hàmster a l’escola.
Va arribat molt il·lusionada amb la seva gàbia.
A mig matí el hàmster encara no havia sortit del niu i l’Helena i els seus companys estaven preocupats.
La Srta. ha mirat d’esbrinar que li passava al pobre animaló i ha comprovat que aquest estava mort dins el niu.
M’ha cridat per dir-m’ho i jo, per evitar el disgust, he tingut la genial idea d’anar a una nena que sé que en te molts i els fa criar, i demanar-li que ens en portés un d’igual i així poder fer el canvi.
Dit i fet, hem fet el canvi en secret i el hàmster ha jugat feliç tota la tarda sota l’observació curiosa de tots els nens.
Problema resol.
Ja havia oblidat el tema quan aquest matí ha arribat l’Helena, molt emocionada, dient que el seu hàmster havia tingut fillets.
Darrera anava la seva mare, gens emocionada, per parlar amb mi sobre l’estada de l’animaló a l’escola.
Ella i jo hem tingut una llarga xerrada en el despatx... agraeixo el bon sentit de l’humor que al final va demostrar tenir la mare.
L’Helena va portar el seu hàmster a l’escola.
Va arribat molt il·lusionada amb la seva gàbia.
A mig matí el hàmster encara no havia sortit del niu i l’Helena i els seus companys estaven preocupats.
La Srta. ha mirat d’esbrinar que li passava al pobre animaló i ha comprovat que aquest estava mort dins el niu.
M’ha cridat per dir-m’ho i jo, per evitar el disgust, he tingut la genial idea d’anar a una nena que sé que en te molts i els fa criar, i demanar-li que ens en portés un d’igual i així poder fer el canvi.
Dit i fet, hem fet el canvi en secret i el hàmster ha jugat feliç tota la tarda sota l’observació curiosa de tots els nens.
Problema resol.
Ja havia oblidat el tema quan aquest matí ha arribat l’Helena, molt emocionada, dient que el seu hàmster havia tingut fillets.
Darrera anava la seva mare, gens emocionada, per parlar amb mi sobre l’estada de l’animaló a l’escola.
Ella i jo hem tingut una llarga xerrada en el despatx... agraeixo el bon sentit de l’humor que al final va demostrar tenir la mare.
6/11/06
Dimarts, 7 de novembre de 2006
Vaig prometre parlar-vos avui de l’excursió, som-hi doncs.
Tot va anar perfecte i s’ho van passar d’allò més divertit tots plegats.
Els nens es van portar molt bé i ningú es va fer mal.
No havien sortit de Barcelona que els petitons ja veien castanyeres per tot arreu.
A l’arribar el que primer van fer va ser esmorzar i llavors va venir la castanyera, molt preocupada perquè tenia el cistell foradat i havia perdut totes les castanyes pel camí. Entre tots la van ajudar a trobar-les.
Van passejar pel bosc i amb el que van recollir es van fer la corona que tots lluïen al baixar de l’autocar.
Era l’hora de posar mans a la massa i tots, amb les mans ben netes, van començar a fer la pasta per fer els panellets.
Fent tot això va arribar l’hora de dinar i es van seure amb rotllana per cursos. Després de comprovar que tothom s’ho havia menjat tot i jugar una estona pels voltants, la castanyera va aparèixer amb castanyes torrades i van haver de fer les paperines per poder-les guardar i emportar-se-les cap a casa.A la tornada la majoria es van adormir a l’autocar però va ser un dia ple d’emocions i feliç, que va ajudar a trencar la rutina de cada dia.
Vaig prometre parlar-vos avui de l’excursió, som-hi doncs.
Tot va anar perfecte i s’ho van passar d’allò més divertit tots plegats.
Els nens es van portar molt bé i ningú es va fer mal.
No havien sortit de Barcelona que els petitons ja veien castanyeres per tot arreu.
A l’arribar el que primer van fer va ser esmorzar i llavors va venir la castanyera, molt preocupada perquè tenia el cistell foradat i havia perdut totes les castanyes pel camí. Entre tots la van ajudar a trobar-les.
Van passejar pel bosc i amb el que van recollir es van fer la corona que tots lluïen al baixar de l’autocar.
Era l’hora de posar mans a la massa i tots, amb les mans ben netes, van començar a fer la pasta per fer els panellets.
Fent tot això va arribar l’hora de dinar i es van seure amb rotllana per cursos. Després de comprovar que tothom s’ho havia menjat tot i jugar una estona pels voltants, la castanyera va aparèixer amb castanyes torrades i van haver de fer les paperines per poder-les guardar i emportar-se-les cap a casa.A la tornada la majoria es van adormir a l’autocar però va ser un dia ple d’emocions i feliç, que va ajudar a trencar la rutina de cada dia.
Dilluns, 6 de novembre de 2006
Aquest matí estava pensant que el divendres vam deixar, al vestíbul d’entrada, les castanyes i els panellets que van sobrar de l’excursió i he recordat el que ens va passar fa un parell de cursos quan vam anar d’excursió a la verema.
Els nens van anar a collir raïm, el van trepitjar i després van fer most que el van posar en ampolletes per endur-se’l.
Les ampolletes que van sobrar les vam deixar al vestíbul junt amb el raïm i infinitats de coses que van recollir per la muntanya.
El drama el va trobar el dilluns el Sr. Pinyol quan va obrir l’escola i es va trobar que per tot arreu estava ple de mosquitets que voleiaven al voltant del raïm.
Les ampolles amb most havien fermentat i van anar petant totes, deixant la paret tacada, plena de regalims i una olor penetrant de vi per tota l’escola.
Cada vegada que picaven a la porta patia per l’olor de vi que feia tot plegat però se’n va anar després d’una bona fregada, cosa que no va passar amb les taques de la paret ja que va caldre cridar al pintor i tornar a pintar el vestíbul.
És possible que avui em trobi algun que altre bitxo però al menys no haurà explotat res.
Aquest matí estava pensant que el divendres vam deixar, al vestíbul d’entrada, les castanyes i els panellets que van sobrar de l’excursió i he recordat el que ens va passar fa un parell de cursos quan vam anar d’excursió a la verema.
Els nens van anar a collir raïm, el van trepitjar i després van fer most que el van posar en ampolletes per endur-se’l.
Les ampolletes que van sobrar les vam deixar al vestíbul junt amb el raïm i infinitats de coses que van recollir per la muntanya.
El drama el va trobar el dilluns el Sr. Pinyol quan va obrir l’escola i es va trobar que per tot arreu estava ple de mosquitets que voleiaven al voltant del raïm.
Les ampolles amb most havien fermentat i van anar petant totes, deixant la paret tacada, plena de regalims i una olor penetrant de vi per tota l’escola.
Cada vegada que picaven a la porta patia per l’olor de vi que feia tot plegat però se’n va anar després d’una bona fregada, cosa que no va passar amb les taques de la paret ja que va caldre cridar al pintor i tornar a pintar el vestíbul.
És possible que avui em trobi algun que altre bitxo però al menys no haurà explotat res.
5/11/06
3/11/06
Divendres, 3 de novembre de 2006
Avui tenim gairebé mitja escola d’excursió.
No trobo mai els nens tan petits com quan els veig a dalt de l’autocar quan van d’excursió.
Marxen molt il·lusionats i contents, mentre les mares els hi diuen adéu gairebé plorant i els pares dissimulen controlant la situació.
La veritat és que quan veig els autocars girant per Joan Güell de tornada a l’escola respiro tranquil·la per primer cop en tot el dia.
Tornaran bruts, cansats i malhumorats... és normal, no us preocupeu, teniu tot el cap de setmana per parlar de l’excursió.
Avui no us podré explicar res de com anat perquè les senyoretes també tornen brutes, cansades i malhumorades, tot un dia per la muntanya amb 125 nens no és feia fàcil, ho podeu creure.
El dilluns tenim claustre i llavors m’explicaran coses que jo ja us aniré transmeten durant la setmana.
Avui tenim gairebé mitja escola d’excursió.
No trobo mai els nens tan petits com quan els veig a dalt de l’autocar quan van d’excursió.
Marxen molt il·lusionats i contents, mentre les mares els hi diuen adéu gairebé plorant i els pares dissimulen controlant la situació.
La veritat és que quan veig els autocars girant per Joan Güell de tornada a l’escola respiro tranquil·la per primer cop en tot el dia.
Tornaran bruts, cansats i malhumorats... és normal, no us preocupeu, teniu tot el cap de setmana per parlar de l’excursió.
Avui no us podré explicar res de com anat perquè les senyoretes també tornen brutes, cansades i malhumorades, tot un dia per la muntanya amb 125 nens no és feia fàcil, ho podeu creure.
El dilluns tenim claustre i llavors m’explicaran coses que jo ja us aniré transmeten durant la setmana.
1/11/06
Dijous, 2 de novembre de 2006
Aquest temps tan primaveral que fa ho trasbalsa tot.
Tenim totes les classes guarnides de tardor: colors de tardor, arbres amb fulles que cauen, la pluja, els bolets...
Els hi expliquem que hem de torrar castanyes, estar a la vora del foc, que cal portar guants... i jo em passo el dia de classe en classe cantant que la castanyera s’abriga, que els animalons s’amaguen, escoltant la Tardor de Vivaldi, les tempestes de Beethoven i no sé quantes coses més.
Me’ls miro i estan tots suats, van vestits d’estiu, plens de picades de mosquit i la finestra de la classe està oberta de bat a bat.
Si tot plegat no torna a la normalitat haurem de canviar el repertori de les cançons i els dibuixos de la tardor o en qualsevol moment algun nen em dirà que totes plegades em perdut l’oremus.
Dimecres, 1 de novembre 2006
Ella és molt bonica.
Quan entra a l’escola el seu somriure il·lumina l’estança.
Va molt ben pentinada, una clenxa perfectament recte i a cada costat dues cues bellugadisses. A vegades només porta una cua alta que encara la fa ser més bonica.
És treballadora, bona companya i força patidora. La veritat és que és un encant i un gust tenir-la com alumna.
Li agrada molt aprendre i és feliç jugant al pati; però fa uns dies que la seva alegria ha minvat, els seus ulls no brillen amb la intensitat de sempre, el seu somriure està amagat i fins i tot les seves cues ja no juguen distretes quan es mou.
Algú un dia li va dir que estava massa grassona i ha deixat de menjar.
La seva panxeta de nena ja no hi és, ha desaparegut, igual que la seva curiositat i la seva llum.
Et vigilo a tota hora, tu no ho saps, però vigilo que esmorzis, que et prenguis el suc i et mengis l’entrepà que la mare, patint, et prepara cada matí.
Algú et va dir que estaves grassoneta i t’ho vas creure... espero que quan algú et digui que has de ser feliç tal com ets... t’ho creguis; que quan algú et digui que el teu somriure és més bonic emmarcat per unes boniques galtes també t’ho creguis i que quan algú et digui que el millor de tu no és l’aspecte físic sinó el que tu transmets també t’ho creguis.
Ella és molt bonica.
Quan entra a l’escola el seu somriure il·lumina l’estança.
Va molt ben pentinada, una clenxa perfectament recte i a cada costat dues cues bellugadisses. A vegades només porta una cua alta que encara la fa ser més bonica.
És treballadora, bona companya i força patidora. La veritat és que és un encant i un gust tenir-la com alumna.
Li agrada molt aprendre i és feliç jugant al pati; però fa uns dies que la seva alegria ha minvat, els seus ulls no brillen amb la intensitat de sempre, el seu somriure està amagat i fins i tot les seves cues ja no juguen distretes quan es mou.
Algú un dia li va dir que estava massa grassona i ha deixat de menjar.
La seva panxeta de nena ja no hi és, ha desaparegut, igual que la seva curiositat i la seva llum.
Et vigilo a tota hora, tu no ho saps, però vigilo que esmorzis, que et prenguis el suc i et mengis l’entrepà que la mare, patint, et prepara cada matí.
Algú et va dir que estaves grassoneta i t’ho vas creure... espero que quan algú et digui que has de ser feliç tal com ets... t’ho creguis; que quan algú et digui que el teu somriure és més bonic emmarcat per unes boniques galtes també t’ho creguis i que quan algú et digui que el millor de tu no és l’aspecte físic sinó el que tu transmets també t’ho creguis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)